El cartero y Pablo Neruda recomanació pv cinemaº
Quan a mitjans dels anys noranta li preguntaves a qualsevol napolità per Massimo Troisi, la resposta sempre era la mateixa: “Bravo attore!”. És cert que la seva carrera l’havia portat a treballar fins a tres vegades a les ordres d’Ettore Scola, i encara que se’l recordi sobretot per la magistral interpretació del carter que li porta el correu a Pablo Neruda, Troisi també va adaptar el guió de la pel·lícula a partir de la novel·la “Ardiente paciència” d’Antonio Skármeta, i havia estat director d’altres films, algun d’ells en col·laboració amb Roberto Begnini.
"El cartero de Pablo Neruda" (1994) és una història, tan senzilla com commovedora, és la que aplega el poeta xilè Pablo Neruda, a l’exili a Itàlia per motius polítics, i el carter del poble que el té com a únic usuari. Entre els dos personatges naixerà una amistat en benefici mutu quan el carter li demani al poeta que li presti la seva veu per enamorar Beatrice, a canvi de la seva admiració incondicional. En el moment de l'estrena va aconseguir l’entusiasme unànime de crítica i públic.
Dirigida per Michael Radford, completava el repartiment el gran Phillipe Noiret en el paper de Neruda i Maria Grazia Cuccinotta, la núvia del professor Cavan a “El día de la bestia”, en el paper de Beatrice. Però si bé no cal treure mèrit a la resta de l’equip, tota la pel·lícula és Troisi en la seva composició d’un home senzill i apassionat disposat a fer el que calgui per aconseguir el que més desitja.
L’actor va morir d’una malaltia del cor que arrossegava feia temps només un dia després d’acabar el rodatge, amb 41 anys. No va poder veure, doncs, com la pel·lícula guanyava gran quantitat de premis internacionals i ell mateix era nominat als oscar en les categories de millor actor i guionista d’adaptació. Però segur que, com a bon napolità, des d’on fos s’ho devia mirar tot amb un mig somriure sorneguer.
