Guanyadora de l'Oscar 2010 al millor llargmetratge documental. La cinta mostra com cada any, té lloc un crim abominable contra la natura: milers de dofins són massacrats a Taiji, concretament a la cala anomenada The Cove. Aquest poble japonès vivia d'aquesta activitat, i després de l'impacte de la pel·lícula, s'ha vist forçat a canviar una mica d'hàbits.

No es tornaria una mica psicòtic si el mantinguessin confinat en una banyera deu hores al dia durant la resta de la seva vida?

És la pregunta que a manera de tesi planteja aquest documental. Blackfish explica la història de Tilikum, l'orca estrella del parc temàtic Sea World Orlando. Concebuda des de l’òptica de l’animal confinat, el documental és una crítica al negoci de l’explotació d’animals en captivitat.

Un documental sobre la completa dependència econòmica que té la humanitat respecte als animals criats com mascotes, menjar, roba, entreteniment i per a la investigació científica. Recomanable per als que encara dubten de la gravetat de l’explotació animal.

Premiat en diversos festivals, ha tingut també crítiques que veuen en aquest treball una forma de tortura no gaire diferent de la que pateixen els animals protagonistes.

Pot semblar de broma, però les xifres sobre obesitat són preocupants. Dos de cada tres nord-americans són obesos. No sembla una casualitat que els EUA siguin el país amb més restaurants de menjar ràpid. Per demostrar el que és obvi, Spurlock decideix passar un mes menjant únicament menjar del McDonald, i gravar en vídeo aquest procés perquè quedi palès el mal que fa aquest tipus d'alimentació.

L'any 2006 es considera el punt d'inflexió en la percepció social del problema del canvi climàtic, perquè van aparèixer, amb gran ressò als mitjans, aquest documental (i el llibre homònim) i l'Informe Stern.  El documental se centra en la filmació de la conferència sobre l'escalfament global de la Terra que Al Gore ha ofert a tot el món alertant sobre els possibles perills i les dramàtiques conseqüències ja palpables provocades pel canvi climàtic.

Onze anys després d’Una verdad incómoda (Davis Guggenheim, 2006), les coses no només no han millorat. De les conseqüències que la interessada i irresponsable mà humana ha provocat en el canvi climàtic, versa aquesta nova veritat incòmoda, ara amb l'afegitó de l'ara o mai, espasa de Dàmocles per veure si prenem consciència d'una vegada que això va de debò.

Què els passa als ianquis? Per què hi ha tants morts per arma de foc al seu país? Tenen una estima especial per la violència o què?

El títol que va situar al documentalista Michael Moore com el mestre del documental complex i de masses. La tragèdia de Columbine serveix com a teló de fons d’aquest incisiu i tragicòmic estudi de la violència i la seva relació amb les armes de foc.

Michael Moore va decidir enfrontar-se amb el seu enemic número 1: el president George W. Bush. Parafrasejant el títol d'una cèlebre novel·la de l'escriptor de ciència-ficció Ray Bradbury, el cineasta pren part de la tesi que 9/11, o sigui, l'11 de setembre, és la data de la “temperatura a la qual crema la llibertat”. Documental dissenyat per desprestigiar Bush, i qüestionar tota la seva política.

El cineasta i activista més popular (o més odiat) nord-americà inverteix el títol del seu celebrat treball Fahrenheit 9/11. Crítica dura i pessimista sobre la democràcia nord-americana en general que se centra en tres aspectes principals: l'horrible cas de l'enverinament d'aigües a Flint, el terrible succés de Parkland i l'arribada del president Trump al poder (el títol juga amb la data en què va guanyar les eleccions, el 9 de novembre).

El gener del 2013, Laura Poitras va començar a rebre correus electrònics xifrats signats per un tal "Citizenfour", que li assegurava tenir proves dels programes de vigilància il·legals dirigits per l’Agència de Seguretat Nacional en col·laboració amb altres agències d'intel·ligència a tot el món.

Els enregistraments reals de com Edward Snowden es va reunir amb dos periodistes i la documentalista Laura Poitras, formen aquest document videogràfic d'un dels escàndols polítics més grans de la història recent.

Guanyadora de l’Oscar al millor documental el 2010, no només explica les causes de la crisi financera del 2008 en un dels seus pitjors moments, sinó que explica com cap altre reportatge, com es va arribar a aquesta situació i qui va permetre que passés. És un documental que t'encén, que et commou, que et sacseja. Si a les pel·lícules de ficció els demanem que no ens deixin indiferents i que ens facin sentir, amb aquest film tenim clar que  ens satisfarà en aquests sentits.

Documental en què el director entrevista la família de Leopoldo Panero, poeta del règim franquista, després de la seva mort. El dictador Franco acabava de morir, i gairebé sense voler-ho, Jaime Chávarri va descobrir l'estat de descomposició del règim en aquest documental. Ningú oblidarà mai la història dels gossets.

Estrenada l'11 de juny de 1922, va merèixer l'ovació gairebé unànime de la crítica i va rendir amb èxit a les taquilles nord-americanes i estrangeres. Durant molt de temps es va considerar com una obra imprescindible del cinema documental més pioner i revolucionari, però la polèmica va arribar quan es va descobrir que la major part de la pel·lícula està escenificada. El film també ha estat criticat per la descripció del poble inuit de l'Àrtic canadenc.

El techo amarillo (Isabel Coixet, 2022) 
Bibliodigital

Incansable coneixedora de l'ànima humana, Isabel Coixet presenta un esquinçador documental centrat en les denúncies per abusos sexuals.

El 2018, un grup de nou dones van presentar una denúncia contra dos dels seus professors de l'Aula de Teatre de Lleida per abusos sexuals, un acte de valor va ser que va ser massa tardana per al sistema, ja que tot va passar el 2001 i el 2008, quan eren unes adolescents.

El que seria un reportatge sobre animadors de festes, es converteix en un meticulós estudi sobre un cas tremendament complex, aquell que va convertir un modest pare de família al seu fill gran en acusats de pederàstia, jutjats i condemnats per la societat molt abans d'asseure's davant el jutge. Durant ni un sol minut es té la certesa que el que s'explica sigui cert, però tampoc no es pot estar del tot convençut que sigui mentida.

Títol que treu a la llum un campament cristià evangèlic que instrueix els nens apuntats per ser “soldats de Déu”. Allí aprenen, entre altres coses, a queixar-se molt alt de la sexualitat explicita de Disney i els perills de ser lector de Harry Potter. El documental és un intent, segurament sincer, però gairebé inevitablement parcial, d'entendre les posicions dels evangèlics, dels quals es diu en cert moment que representen el 25% de la població nord-americana.

Quan el govern d'Indonèsia va ser enderrocat per l'exèrcit el 1965, més d'un milió de persones van ser assassinades en menys d'un any. El realitzador nord-americà reconstrueix el genocidi a través dels seus assassins, que lluny de ser castigats pels seus crims, vivien plàcidament en un país on encara controlaven la major part de les institucions més de quatre dècades després d'aquella massacre. Gairebé com si fos un passatemps, aquells criminals revivien les seves malifetes com si es tractessin de pel·lícules de gènere.

El director continua el premiat documental The Act of Killing, amb aquest treball (enregistrat gairebé alhora) basat en la confrontació de la família d'una víctima i el botxí, que es converteix en el seu  complement perfecte. Continua cridant l’atenció, la facilitat d’Oppenheimer per extreure confessions per part dels seus entrevistats. Les famílies dels ajusticiats continuen preferint el silenci, mentre els botxins celebren els seus records entre aplaudiments i rialles. És tan important veure prèviament The Act of Killing, per així entendre la història en conjunt.

El film es va estrenar a Berlín el 28 de març del 1935 amb el suport del presumpte amant de Leni, Adolf Hitler. Va aconseguir un gran èxit internacional, el Festival de Cinema de Venècia i el de París van premiar el talent de la directora enlairant-la i llançant-la a la fama.

Bellíssim, imponent i terrorífic film sobre l'alçament del nacionalsocialisme a Alemanya amb Hitler al capdavant. Considerada la millor pel·lícula de propaganda de tots els temps, transforma el congrés nazi de Nuremberg del 1934 en un espectacle estètic. El talent de Riefenstahl per magnificar el nazisme és esglaiador, en tots els sentits.

El 6 de desembre de 1969, tres-cents mil persones es van reunir en l’Altamont Speedway a San Francisco, (California) per sentir en concert gratuït The Rolling Stones, Jefferson Airplane, Tina Turner i The Flying Burrito Brothers, entre d'altres. Quatre mesos abans havia estat Woodstock, el concert mític de la generació de l'amor i la unitat. Tot i això, aquest concert va acabar en tragèdia: els Rolling Stones, preocupats per la seguretat, van encarregar del manteniment de l'ordre a membres dels Àngels de l'Infern. Armats de tacs de billar i ganivets van colpejar els espectadors, un dels quals va resultar mort.