De la terra a la pantalla
De la terra a la pantalla
El 2026 és un any ple de coincidències verdes. El 8 de maig, David Attenborough compleix cent anys: un segle de vida i set dècades documentant la natura per a audiències de tot el món. El 5 de juny se celebra el Dia Mundial del Medi Ambient, una data que en un context de crisi climàtica pesa cada cop més. I les Nacions Unides han declarat el 2026 Any Internacional dels Pasturatges i dels Pastors, reconeixent el paper fonamental de la ramaderia com a protectora de la terra i la biodiversitat. Tres motius per fer-nos aquesta pregunta: quina relació ha tingut el cinema amb la natura? Aquesta selecció és una invitació a descobrir-ho: documentals i ficció, clàssics i estrenes recents, cinema d'autor i pel·lícules per a tots els públics. Cinema que mira la terra de prop.
El 5 de juny de 1974 es va celebrar per primera vegada el Dia Mundial del Medi Ambient, instituït per les Nacions Unides arran de la gran conferència d'Estocolm de 1972. Des d'aleshores, cada any té un tema i una seu diferent, i avui és la principal plataforma global de sensibilització ambiental. El 2026, el tema central és la restauració dels ecosistemes: una paraula que, dita a mitja veu, resumeix mig segle de pèrdues.
Hi ha una manera de fer cinema que no necessita trama ni protagonista humà: n'hi ha prou amb deixar que la Terra parli. Des dels primers documentals de la dècada dels vint fins als assajos visuals contemporanis, el setè art ha anat construint un corpus d'obres que tracten el planeta com allò que és: el primer i més gran personatge de la Història.
Alguns films no narren: contemplen. Koyaanisqatsi (Godfrey Reggio, 1982) és el primer d'una trilogia que posa en imatges —sense paraules, amb la música de Philip Glass— l'acceleració i el desequilibri del món modern. El títol és una paraula hopi que es pot traduir com "vida fora d'equilibri". Anys després, Baraka (Ron Fricke, 1992) i Samsara (Ron Fricke, 2011) continuarien el mateix camí: meditacions visuals sobre la Terra en tota la seva diversitat i fragilitat.
Més a prop del document científic però igual de radical en la seva mirada, Microcosmos (Claude Nuridsany i Marie Pérennou, 1996) proposa quelcom inaudit: rodar gran cinema en el petit món dels insectes, convertint un prat francès en un univers èpic. Una revolució de la mirada que recorda que la biodiversitat és a la vegada immensa i invisible.
Altres cineastes han vist en el paisatge una força moral i dramàtica. A Vacas (Julio Medem, 1992), el bosc basc travessa dècades de violència familiar i política com un testimoni impassible. A La isla mínima (Alberto Rodríguez, 2014), les marismes del Guadalquivir envolten un crim amb la mateixa ambigüitat que els seus personatges.
A casa nostra, La plaga (Neus Ballús, 2013) retrata el Vallès periurbà com un territori en tensió, ni del tot rural ni del tot modern. Alcarràs (Carla Simón, 2022) segueix una família de pagesos del Segrià l'últim estiu que podran collir préssecs a les terres que han treballat durant generacions: el propietari vol substituir els fruiters per plaques solars. Palma d'Or a Berlín, és el retrat més lúcid del cinema català recent sobre la fi del món rural i la pressió que exerceix sobre ell un model econòmic que no el necessita.
A escala internacional, recomanem dues obres de contextos ben diferents. Dersu Uzala (Akira Kurosawa, 1975) narra l'amistat entre un oficial de l'exèrcit rus i un caçador solitari de la taigà siberiana: una lliçó sobre el coneixement indígena del territori que el cine rarament ha superat. Beasts of the Southern Wild (Benh Zeitlin, 2012) situa una nena de sis anys al límit sud de Louisiana, en un ecosistema que s'enfonsa mentre ella s'hi agafa amb totes les forces. Totes dues, a la seva manera, responen la mateixa pregunta: qui coneix de veritat la terra?
I encara una altra pregunta: com pot existir tot això i alhora existir nosaltres? Aquesta és la que planteja The Thin Red Line (Terrence Malick, 1998), una de les reflexions més radicals sobre el conflicte entre natura i destrucció humana: la selva de Guadalcanal durant la Segona Guerra Mundial no és un escenari de guerra sinó una presència viva, indiferent i bella, que resisteix i acompanya la violència dels homes. Una aproximació al gènere bèl·lic des de la coralitat i la sensibilitat paisatgística.
Però el cinema pot anar més lluny: pot intentar situar-se no dins la mirada humana, sinó dins la de l'animal. Robert Bresson, un dels grans mestres del cinema europeu, va fer del món rural francès l'escenari de dues de les seves obres cabdals. Au hasard Balthazar (1966) segueix un ase des del seu naixement fins a la mort: a través d'ell, Bresson retrata tota la crueltat i tota la gràcia del món rural. És, probablement, la intervenció d’un animal domèstic més profunda mai feta en pantalla. Gunda (Viktor Kossakovsky, 2020), filmat en blanc i negre i en silenci quasi absolut, segueix una truja i els seus porcellets en una granja. Sense narrador, sense música, sense missatge explícit: una duresa i una tendresa que resulten inseparables.
White God (Kornél Mundruczó, 2014), en canvi, truca a totes les portes del cinema de gènere: els gossos abandonats de Budapest s'organitzen en un exèrcit. Una faula sobre les classes oprimides que no ha perdut ni un gram de força. I, per a qui vulgui retrobar la natura en el cinema d’animació, Princess Mononoke (Hayao Miyazaki, 1997) continua sent un dels retrats més lúcids i humans del conflicte entre bosc i civilització.
Finalment, alguns films s'interessen per les persones que viuen en relació intensa —de vegades obsessiva— amb el món no humà. Honeyland (Tamara Kotevska i Ljubomir Stefanov, 2019) segueix l'última apicultora salvatge de Macedònia amb una mirada que resulta alhora en un documental i en un poema visual. My Octopus Teacher (Pippa Ehrlich i James Reed, 2020) narra el vincle d'un any entre un bussejador i un pop en una cova marina de l'Àfrica del Sud: emotiu, científic i sorprenent a parts iguals.
I Grizzly Man (Werner Herzog, 2005) ens porta a l'extrem: Timothy Treadwell va viure tretze estius entre els óssos grisos d'Alaska fins que un d'ells el va matar. Herzog construeix a partir dels seus enregistraments una reflexió sobre els límits entre admiració i projecció, entre la natura i el desig de fondre-s'hi.
A les biblioteques trobaràs:
Selecció de webs:
També et pot interessar:
Ves al prestatge:
El 8 de maig de 2026, David Attenborough compleix cent anys. Un segle que ha vist el planeta canviar com mai abans en la història humana, i un home que ha passat set dècades documentant-ho amb una càmera a la mà i una veu que tothom reconeix.
Attenborough va començar a treballar per a la BBC als anys cinquanta, quan el documental de natura era un gènere en construcció. Des d'aleshores, ha recorregut tots els continents, ha narrat sèries que han definit el gènere —Life on Earth, The Blue Planet, Planet Earth, Our Planet— i s'ha convertit en una de les persones vives més escoltades pel que fa al futur de la Terra. La seva obra no és només un catàleg de meravelles: és, cada cop més, un testimoni del declivi.
David Attenborough: A Life on Our Planet (Alastair Fothergill, Jonathan Hughes i Keith Scholey, 2020) és la millor porta d’entrada a la seva obra: un documental sobre el documentalista. Rodat en part a Pripiat, la ciutat abandonada de Txernòbil, Attenborough hi reflexiona sobre les dècades que porta al camp, sobre les espècies i els paisatges que ha vist desaparèixer, i proposa una visió de com podria ser el món si actuéssim a temps. Un document que els naturalistes del futur llegiran per saber com era la Terra a inicis del segle XXI.
Breaking Boundaries: The Science of Our Planet (Espen Sandberg, 2021), narrat per Attenborough i protagonitzat pel científic Johan Rockström, explica de manera accessible el concepte de "límits planetaris": els nou sistemes de la Terra que no podem sobrepassar sense conseqüències irreversibles. Una peça de divulgació rigorosa i necessària.
No es pot entendre Attenborough sense la gran tradició del documental naturalista britànic que ell mateix ha contribuït a construir. The Blue Planet (2001) va revolucionar la manera de filmar la manera de filmar els oceans; Planet Earth (2006) va fer el mateix amb la vida terrestre. Les seqüel·les Blue Planet II (2017) i Planet Earth II (2016) van demostrar que les noves tecnologies podien posar la càmera en llocs mai vistos. Tots han estat narrats per la seva veu inconfusible.
Però Attenborough també ha estat als darrers anys objecte d'un debat sobre fins a quin punt el documental de natura clàssic és polític. Seaspiracy (Ali Tabrizi, 2021) és una altra veu, molt més combativa, sobre la destrucció dels oceans que Attenborough ha mostrat durant dècades com un paradís. I An Inconvenient Truth (Davis Guggenheim, 2006), el documental que Al Gore va convertir en eina d'activisme climàtic, és el complement necessari: on Attenborough sedueix i emociona, Gore acusa i exigeix.
A les biblioteques trobaràs:
Més cerques al catàleg Aladí:
També et pot interessar:
Ves al prestatge:
Les Nacions Unides han declarat el 2026 Any Internacional dels Pasturatges i els Pastors, reconeixent que els pasturatges cobreixen aproximadament la meitat de la superfície terrestre del planeta i que les comunitats pastores que els habiten conserven una biodiversitat única, coneixements ancestrals i una manera de viure en equilibri amb la natura que és alhora antiga i urgentment necessària.
El cinema documental va descobrir aviat el poder de filmar persones que viuen de la terra i el bestiar. Grass: A Nation's Battle for Life (Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack, 1925) filma la transhumança dels Bakhtiari a l'Iran: cinquanta mil persones i cinc-cents mil animals creuant muntanyes cobertes de neu per trobar pastures. Poques imatges en la història del cinema transmeten tan bé el que és la transhumança com a acte de supervivència col·lectiva.
A Espanya, Los santos inocentes (Mario Camus, 1984) retrata amb una cruesa inoblidable la servitud dels jornalers i pastors d'Extremadura durant el franquisme a partir de la novel·la homònima de Miguel Delibes. Alfredo Landa i Francisco Rabal ocupen els papers principals en una obra que continua sent imprescindible. En una línia semblant però des de la Llombardia de finals del segle XIX, L'albero degli zoccoli (Ermanno Olmi, 1978) reconstrueix amb una paciència i una tendresa extraordinàries la vida de quatre famílies de camperols en una masia. Els cicles de la terra, els animals, les estacions: Olmi filma el món pagès com un sistema complet i fràgil, on trencar un arbre pot canviar el destí d'una família. Palma d'Or a Canes, és una de les grans obres del cinema europeu sobre el món rural.
Més recent i directament relacionat amb el tema, el thriller El pastor (Jonathan Cenzual Burley, 2016) segueix un pastor que es resisteix al món modern amb una obstinació que és alhora commovedor i filosòfica.
Una altra pel·lícula trepidant és Shepherd (2021), de Russell Owen, presentada fa uns anys dins la programació del Sitges Film Festival. Vorejant el gènere de terror, el film segueix un jove que accepta una feina de pastor. Però aquesta nova vida es converteix en un malson de mà de l’esperit de la seva dona morta.
El western ha trobat en la figura del ramader i el pastor un dels seus arquetips més fèrtils: la soledat, el temps lent, el territori recorregut a peu. Red River (Howard Hawks, 1948) en fa èpica fundacional americana: deu mil caps de bestiar de Texas fins a Kansas, i el conflicte entre un pare tirànic i un fill que li planta cara. Brokeback Mountain (Ang Lee, 2005) capgira el gènere amb una trama nova: dos pastors que passen un estiu guardant ovelles als Apalatxes i descobreixen un amor que la societat no els deixarà viure, amb un paisatge de muntanya és l'únic lloc on poden ser lliures. Meek's Cutoff (Kelly Reichardt, 2010) tanca el cercle desposseint el western de tota glòria: tres famílies de ramaders perdudes a l'Oregon de 1845, sense herois ni horitzons clars.
Fora del gènere però en diàleg directe amb aquest univers, Stellet Licht (Carlos Reygadas, 2007) situa el drama en una comunitat mennonita al nord de Mèxic: una societat que viu de la terra, allunyada del món modern, on la llum i els camps actuen com a personatges silenciosos.
A la trilogia Profils paysans (Raymond Depardon, 2001-2008) mostra com el fotògraf i cineasta francès va passar anys visitant les mateixes famílies de pagesos i pastors de l'Alvèrnia francesa, documentant amb tendresa i precisió la fi d'un món. I La història del camell que plora (Byambasuren Davaa i Luigi Falorni, 2003) porta la mirada fins als pastors nòmades de Mongòlia: una camella que rebutja la seva cria, una família que intenta reconciliar-los amb l'ajuda d'un músic.
I no podem acabar sense referir-nos a un cineasta que ha fet del món pastoral el centre de tota la seva obra: Christophe Farnarier. Durant anys ha seguit pastors transhumants als Pirineus i a Provença amb una càmera discreta, combinant la mirada etnogràfica amb una sensibilitat cinematogràfica excepcional: temps lent, proximitat física, respecte absolut pels seus protagonistes. La primavera (2012) segueix un ramat d'ovelles i el seu pastor en la pujada cap als pastures d'estiu. El somni (2013) acompanya en Joan "Pipa", un dels últims pastors transhumants dels Pirineus catalans, en el seu darrer viatge cap als pastures d'estiu. Un retrat íntim d'un home que estima el seu ofici i que veu com la pressió urbanística, la industrialització i el canvi climàtic posen fi a una tradició mil·lenària. Una pregunta queda a l'aire al final del film: la desaparició de la transhumància és un signe de progrés, o la mort d'una part de la nostra civilització?
