A la pel·lícula Viaje a Sils Maria (2014), d’Olivier Assayas, Juliette Binoche i Kristen Stewart es troben en un moment donat davant un fenomen meteorològic que rep el nom popular de “la serp de Maloja”. 

 

Talment com als quadres de Caspar David Friedrich, Binoche seu a l’herba i contempla la cadena blanca ballar per tota la vall. La persona que mira els núvols, l’etern símbol de l’anhel de món, de trepitjar altres llocs. 

 

  

 

 

 

En un altre moment les protagonistes contemplen el mateix fenòmen en una pel·lícula muda. Es tracta d’un enregistrament real, Das Volkenphänomen von Maloja (1924), del director alemany Arnold Fanck.

Fanck va ser un dels pioners d’un gènere molt popularitzat als països germànics des dels anys vint i durant dècades: els Bergfilme, “films de muntanya”. Amb trames repletes de perills i peripècies, el més interessant d’aquestes pel·lícules era que es rodaven majoritàriament en escenaris reals per equips necessàriament experimentats amb l’alpinisme. Fanck va deixar un bon reguitzell d’aquestes pel·lícules, de les quals Der heilige Berg (La muntanya sagrada, 1926) és potser la més destacable. La pel·lícula s’obre significativament amb aquesta advertència:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Els cèlebres esportistes que van participar en la producció de La muntanya sagrada demanen a l’audiència que no confongui les seves actuacions per efectes especials. Totes les escenes d’exterior van ser fetes realment a les muntanyes, a les parts més boniques dels Alps, (...)”

Després de la qual trobem tot d’imatges precioses d’escenaris reals combinades amb la recreació artificial de palaus de gel i similars. No cal dir que més d’un crític ha posat de costat l’auge d’aquest gènere amb el paral·lel ascens al poder del nazisme. Les idees de puresa i sacrifici que emfatitzaven els Bergfilme eren fàcilment compatibles amb els ideals promoguts pel règim hitlerià: una associació complexa en què va profunditzar molt el teòric Sigfrid Kracauer, autor entre d’altres de De Caligari a Hitler: una historia psicológica del cine alemán.

 

La protagonista, Leni Riefenstahl, és més coneguda avui per pel·lícules com El triomf de la voluntat (1935) o Olympia (1938); però abans d’aquesta col·laboració cinematogràfica directa amb la propaganda nazi, havia destacat com a actriu a les pel·lícules de Fanck, i al llarg de la seva vida va elaborar les seves pròpies creacions dins la temàtica alpina, de les quals destaquem per la bellesa visual Das Blaue Licht (La llum blava, 1932) o Tiefland (Terra baixa, 1954), aquesta darrera basada en l’òpera homònima d’Eugen d’Albert que es va basar en Terra Baixa d’Àngel Guimerà. 

 

 

Tot i que no podem identificar un equivalent professionalitzat i comercial d’aquest corrent a Catalunya, sí que existeix una tradició ben viva que a casa nostra passa sobretot pel cinema amateur i la tasca d’associacions i centres excursionistes d’arreu del país. Aquest interès per la trobada entre l’estima al cinema i l’estima a les muntanyes el podem veure encara en propostes com la del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló: nascut com a certamen del centre excursionista de Torelló als anys vuitanta, després de més de quaranta edicions s’ha convertit en tot un esdeveniment de referència amb la projecció i competició de pel·lícules professionals de temàtica muntanyenca d’arreu del món. Els avenços tècnics tant pel que fa a càmeres com a alpinisme i la nova consciència ecològica fan que aquest gènere no hagi perdut vigència. 

No només per la terra viatja l’esperit explorador, i si no, que ho preguntin a Jacques-Yves Cousteau. El famós oceanògraf comandant del Calypso va deixar com a llegat multitud de peces audiovisuals sobre el món submarí i la seva fauna i flora. 

 

Però la seva obra va molt més enllà del mer document: l’equip de Cousteau no només va contribuir sobre manera a la comunitat científica tant per les seves investigacions com per la tasca de divulgació feta, sinó que va produir un material d’immensa bellesa visual amb una clara sensibilitat artística. 

 

Mostra d’aquesta qualitat fascinant és la recepció que va tenir la seva obra fora de la comunitat científica. Amb l’emissió de les seves sèries de televisió i la comercialització en VHS unes quantes generacions d’infants van somiar a posar-se una gorra vermella i sortir a explorar els mars, però també el món del cinema va caure-hi rendit. “Le Monde du silence” (1956, codirigida amb Louis Malle), una de les primeres pel·lícules amb imatges a color de les profunditats marines, va merèixer la Palma d’Or del Festival de Cannes i l’Òscar a la millor pel·lícula documental; guardó que també rebrien posteriorment “Histoire d'un poisson rouge” (1959) i “Le Monde sans soleil” (1964).

 

Dècades després de l’advertència sobre la veracitat de les imatges de muntanya a Der heilige berg, un director decidia fer arrossegar un vaixell de debò a través del fang per tal d’omplir de veritat una pel·lícula. Fitzcarraldo (1982), narra la folla empresa d’un aficionat a l’òpera que vol construir-ne un teatre enmig de la selva amazònica al Perú de 1910; per tal de superar uns corrents del riu, aquest decideix en un moment donat fer passar el vaixell de vapor amb tot el material de construcció a través d’un turó. Una història memorable, un Klaus Kinski protagonista que ho és en igual mesura i un director, Werner Herzog, que va prendre unes decisions de rodatge mai vistes. Però no va ser ni el primer ni l’últim cop que Herzog seria posseït per l’esperit dels exploradors pioners…

 

En aquesta entrevista, pertanyent a la pel·lícula “Tokyo-ga” de Wim Wenders, Herzog deixa clar el seu propòsit a l’hora de fer cinema: trobar imatges pures. I, en cerca d’elles, anirà fins a la selva amazònica com a Fitzcarraldo i Aguirre, la cólera de dios (1972)…

 

…al desert del Sàhara a Fata Morgana (1971)…

 

…a la taiga siberiana a Happy people (2014)....

 

…a volcans d’arreu a Into the Inferno (2016)…

 

…a una cova paleolítica a La cueva de los sueños olvidados (2010)...

 

…farà com Jacques Cousteau i incorporarà imatges submarines a The Wild Blue Yonder (2005)…

 

…o com Fanck i Riefenstahl i s’enfilarà ben amunt a Gasherbrum (1985)…

 

…o, tot repetint el gest de l’expedició d’Amundsen, trepitjarà el pol sud per rodar Encuentros en el fin del mundo (2007)...

 

…entre moltes i moltes fites més. A més, la seva passió el durà a realitzar una pel·lícula especialment recomanable per als que a més de cinèfils sou bons lectors: Nomad, un homenatge a l’escriptor i explorador Bruce Chatwin, de qui Herzog hereta la motxilla i de qui podem llegir grans obres plenes d’aquest mateix esperit com A la Patagònia o Los trazos de la canción.

 

Werner Herzog porta en actiu des dels anys 60 i encara avui es manté en peu de guerra: el seu és tot un viatge que podeu seguir tant a través dels seus documentals i pel·lícules de ficció com dels seus diaris de rodatge i novel·les.

 

I avui, què? Continua viu l’esperit explorador a les sales de cinema? Quins cineastes contemporanis el recullen? N’hi ha dos que ens semblen especialment interessants: el primer és Miguel Gomes, que en una entrevista recent a la publicació Financial Times declarava: “Sabem massa, hem vist massa pel·lícules, viatgem a cada lloc del món. És difícil recuperar una mica d’innocència, la capacitat de ser meravellat”. És possible, havent estudiat tots els racons d’aquest planeta i fins i tot d’altres, meravellar-nos? Gomes diu això a propòsit de l’estrena de la seva última pel·lícula, Grand Tour (2024): el títol recupera el nom que es donava a un viatge iniciàtic que es va posar de moda entre els joves de classe benestant a mitjan segle XX i que recorria el que es consideraven els bressols de la cultura, i se centra en el vincle entre un home i una dona a través d’un etern viatge acostant-se i apartant-se l’un als passos de l’altre.

 

Gomes havia realitzat prèviament una pel·lícula titulada Tabú (2012), que en un altre joc de referències fa un homenatge al film homònim que el director de Nanook of the North, Robert Flaherty, havia codirigit el 1931 amb F.W. Murnau, conegut per Nosferatu (1922) o Faust (1926). Dues mirades d’èpoques, contextos i intencions ben diferents; dues mirades, però, igual de fascinades pel desconegut.

 

 

I el director amb qui acabarem aquest viatge és Lisandro Alonso, que a Liverpool (2008), segueix un mariner mercant a la seva terra natal, en un arxipèlag a l’extrem sud de l’Argentina, després de vint anys d’haver-se’n allunyat. 

 

A Jauja (2014), nom d’una terra promesa mítica, Viggo Mortensen encarna un capità danès que el 1880 es troba a l’Argentina acompanyat de la seva filla. Un llargmetratge fet d’imatges bellíssimes, tota una aproximació entre onírica i sensorial als paisatges argentins.

 

Eureka (2023), l’última pel·lícula d’Alonso, és una perfecta última estació per a aquest viatge: un tríptic on viatgem a través de l’espai i el temps per anar primer a un western situat a l’Amèrica de 1870, després a una reserva d’indígenes americans actual i finalment a la selva amazònica el 1973.  

 

Una aproximació a la vida dels pobles anomenats indígenes, dels colonitzats després de la colonització. Una pel·lícula que en acabar fa que ens preguntem: on és el centre, i on la llunyania? Els territoris desconeguts, per a qui són desconeguts? Des d’on creem el concepte d’exploració? Té sentit fora d’una mirada blanca i eurocèntrica? Amb aquest recorregut que podria haver passat per cineastes ben diferents us animem a pensar sobre aquestes qüestions i, sobretot, a traçar-ne un de vostre, com els bons exploradors; a les biblioteques hi trobareu l’equipament necessari!