París. 1863. Comédie Française.

El debut teatral de Bernhardt a la Comédie Française l’any 1863 , segons les crítiques,  va ser mediocre. L’èxit li arribà amb la interpretació de “Les dones sàvies” de Molière l’any 1867 al Teatre Odèon. A partir d’aquí comença la seva carrera i la fama sobtada. Va participar en més de cent muntatges interpretant personatges cèlebres com Ofèlia, Lady Macbeth, Lorenzaccio, Fedra, Andròaca, Fedora, Cleopatra, Tosca o Joana d'Arc. També va ser la primera actriu que va encarnar papers fins ara estrictament masculins com el Hamlet de Shakespeare. L’estil interpretatiu de Bernhardt es fonamentava en la naturalitat sense cap tipus d'artifici posant el focus en l’entonació del text, la psicologia i els gestos dels personatges en contraposició a les normes del teatre francès on els actors declamaven de manera histriònica i gesticulaven sobreactuats.

París. (1870-1871). Guerra francoprussiana.

El 19 juliol de 1870 Napoleó III en nom de França declara la guerra a Prússia que finalment perd. La població, inclosa els treballadors i actors dels teatres, va ser cridada a files i els teatres van tancar les portes. L'Odèon es va convertir en un hospital de convalescència per als ferits i les víctimes. Sarah Bernhardt va col·laborar en la cura dels malats fins l’any 1872 que es posa en la pell de la Reina d'Espanya, Maria Anna del Palatinat-Neuburg, quan el teatre va reobrir amb la reposició de l’obra “Ruy Blas” de Víctor Hugo fins aleshores a l’exili. 

París. 1879. Comédie Française.

L’any 1879 Sarah Bernhardt  és nomenada sòcia de ple dret de la Comédie Française, càrrec que abandona l’abril de 1880 per discrepàncies amb el director. El mateix any funda la seva companyia i el mes d’octubre  inicia una gira per Estats Units d’Amèrica viatjant en un luxós tren privat i exclusiu anomenat “Sarah Bernhardt Special”. Els seus muntatges teatrals la van portar arreu del món. Va visitar diverses vegades Madrid i Barcelona on actuà del 20 al 28 d'abril de 1882 al Teatro Lírico-Sala Beethoven interpretant cinc obres entre elles “La Dama de les camèlies” de Dumas o l’òpera “Adrianne Lecouvreur”. Entre 1893 i 1899 va llogar el Théâtre de la Renaissance i va representar moltes obres amb èxit. El 1899 va arrendar per vint-i-cinc anys el Teatre des Nations, l'únic lloc de França on actuaria fins els darrers anys de la seva vida.

París. 1900.

A principi del s.XX l’actriu Sarah Bernhardt va ser de les primeres actrius en percebre que el cinema seria el futur, i diuen que va plorar emocionada quan va veure per primera vegada la seva imatge en una pel·lícula. En una ocasió després de veure la seva imatge a la gran pantalla va dir: "Ho he aconseguit, per fi soc immortal". Va rodar vàries pel·lícules i curtmetratges de cinema mut algunes d’elles basades en la seva vida:  “Le duel d'Hamlet” (1900), “Tosca” (1908), La dame aux camélias (1911), “Adrienne Lecouvreur” (1912), “Elisabeth, reigne d'Angleterre” (1912),  “Sarah Bernhardt à Belle-Isle” (1912) “Mères françaises” (1915), “Ceux de chez nous” (1915) “Jeanne Doré” (1916) i “La voyante” (1923) que no va poder acabar.

Rio de Janeiro. 1905. Representació de l’obra “Tosca” de Victorien Sardou. 

L’any 1905 interpretant l’òpera Tosca va ensopegar i caure fent-se mal a una de les cames que deu anys més tard li amputarien. Tot i així, no va deixar mai de pujar a l’escenari. El 23 de març de 1923 Sarah Bernhardt va morir en mans del seu fill Maurice. Va ser enterrada al cementiri parisenc de Père-Lachaise a un taüt de palissandre folrat de setí que va acompanyar-la al llarg de la seva vida. Els rumors diuen que li agradava fotografiar-se dins i omplir-ho amb les cartes dels seus admiradors. Al cementiri comparteix espai amb altres personalitats del món del les arts inclosa la seva admirada Mademoiselle Rachel, Oscar Wilde, Isadora Duncan, Cyrano de Bergerac, Molière, Casimir Delavigne i Georges Courteline. Sarah Bernhardt va viure una vida intensa i lliure, tal i com ella volia, i per sobre de tot va estimar la interpretació i els escenaris. Deixa moltes anècdotes, vivències i històries per explicar que amb la seva mort esbossen un mite, un referent i una font d’inspiració.

Es fa fosc molt lentament l'escena

[Teló]

Fi

Amor

La vida amorosa de l’actriu va tenir innombrables i insignes amants entre ells un príncep belga pare del seu únic fill i un jove oficial de cavalleria grec amb el qual es va casar. També se li atribueixen altres amics i amants com l'artista francès Gustave Doré, l'artista txec Alphonse Mucha, l'escriptor francès Victor Hugo, l'escriptor anglès Oscar Wilde o la pintora francesa Louise Abbéma, retratista oficial de Sarah, fidel acompanyant fins el dia de la seva mort amb la qual compartiria la major part de la seva vida. 

Amistat

Bernhardt va treballar en infinitat de projectes artístics demostrant la seva gran professionalitat sovint compartida amb grans noms i celebritats de l'època. Va conrear moltes amistats i molts autors dedicaren o s’inspiraren en ella com Oscar Wilde a “Salomé” o el personatge Berma de “A la recerca del temps perdut” de Marcel Proust. A finals del s.XIX durant una de les estades a París de Santiago Rusiñol va retratar l’actriu al quadre “Retrat de Sarah Bernhardt”. El consultori del pare de la psicoanàlisi Sigmund Freud el presidia una foto de l’actriu de grans dimensions per animar els pacients. Una de les frases més recordades va ser la que va dir Mark Twain: "Només hi ha cinc categories d'actrius: les males, les regulars, les bones, les molt bones, i per descomptat, Sarah Bernhardt”. El seu amic fotògraf Nadar (Gaspard-Félix Tournachon) va immortalitzar amb seva càmera els personatges més il·lustres del París d'aquella època inclosa Bernhardt. L'artista plàstic txec Alfons Mucha, famós pels seus cartells estil Art Nouveau va convertir a Sarah Bernhardt (1844-1923) en la icona de la seva vida creativa, dedicant-li una quantitat de dibuixos que el van projectar internacionalment.