Dones a l'esport
Esportistes
Volem donar visibilitat i retre un homenatge a les dones esportistes a través d’exemples d'autèntiques campiones, que demostren que amb l'esforç de la seva feina es poden aconseguir grans resultats, malgrat les evidents desigualtats de gènere que pateixen en aquest àmbit.
L’esport femení té poc ressò en els mitjans de comunicació, mostra pocs referents femenins i, a més, els sous que perceben les dones que es dediquen a l’esport professional està molt per sota del que guanyen els homes. Els estudis esportius i l'esport reglat i federat segueixen sent àmbits eminentment masculins, tant pel que fa a la presència quantitativa com als valors transmesos (competitivitat, individualisme, fortalesa, etc.).
D'aquesta manera destaquem sis recomanacions sobre llibres diferents. Tres parlen de dones que corren (i molt), un d'una intrèpida alpinista, un altra d'una sacrificada nedadora ja retirada i l'últim de la presència de la dona en un esport de masses com és el futbol.
Destaquem perfils de campiones de la nostra terra, en modalitats diverses com la natació, , la natació sincronitzada, el kitesurf, el motociclisme, el ciclisme i l'atletisme. I per últim tres recursos web molt adequats.
Et recomanem també la guia de lectura preparada pels membres del prestatge d'esports anomenada Dones i esports amb dues seccions tan diferents com són: Dones campiones i Tú també pots...
A l'inici de l'any 2020 es va fer als mitjans de comunicació la Campanya "Si no veus esport femení, t'estàs perdent la meitat de l'espectacle"
-
Einstein: la vida de un genio
Una biografia que fuig de la imatge estereotipada i explica la vida i com va arribar a ser un físic que va trencar els límits de la ciència fins el moment. Aporta documents inédits. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
-
Visiones del futuro
"Visiones del futuro" es un volum de 2016 que recull els sis primers números d'una historia que gira a l'entorn de l'Avenger Vision. Vision debuta als còmics al número 57 del "Avengers volum1" a l'agost de 1968, per tant ja es un personatge que té moltes històries al darrere, però, en aquesta, el tàndem format pel guionista Tom King i el dibuixant espanyol Gabriel Hernández Walta li donen una volta al personatge, i ens expliquen com Vision vol formar una família. La història, encara que no deixa de ser de temàtica superheroica, tracta temes molt humans. En aquesta, Vision forma una família amb una "dona" i dos "fills" sintezoides, a la que mes endavant s'hi afegeix un gos, i com a tota família, passa per tota classe de dificultats. Tom King aprofita de manera molt intel·ligent la vida familiar dels Vision per tractar temes mot humans com el racisme, el masclisme, el bullying, la soledat i molts altres. Ho fa a través d'una narrativa espectacular i fent us de diàlegs i monòlegs carregats de lògica i filosofia. En definitiva, es tracta d'una de les històries de Marvel mes aclamades d'aquest segle XXI, tant per la originalitat de la trama dins del gènere, com per les pinzellades del dibuixant, que l'apropen molt al còmic independent. Una joia pels amants dels superherois i pels que volen apropar-se per primer cop. Més informació: Tom King a les Biblioteques Tom king a la Viquipèdia Recomanat per Jaime Poncelas Gutiérrez. Bib. Maria Aurèlia Capmany. Sant Boi de Llobregat.
-
Molly Wind : bibliotecàries a cavall
La Molly Wind és un veritable terratrèmol. Té nou anys i viu amb la seva germana Ann a la granja dels seus oncles al sud dels Apalatxes. Li encanta llegir i el seu cavall, en Carson, és el seu millor amic i confident. Per això, quan la seva germana Ann aconsegueix una feina portant llibres a les granges de les muntanyes, la Molly no dubtarà a esforçar-se fins a tenir la seva gran oportunitat i poder seguir els seus passos. Acompanyada del seu fidel cavall Carson, la Molly i ell viuran incomptables aventures entre boscos, bandits, llibres i molts embolics. I què menys! Què més es podria esperar d’una valenta bibliotecària a cavall i els seus amics? *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
-
Canino
Canino (Kynódontas, Yorgos Lanthimos, 2009) El mite de la caverna Canino, pel·lícula del 2009 del director grec Yorgos Lanthimos, m’ha recordat el mite de la caverna. Al film s’explica la història d’una família amb tres fills (dues noies i un noi). El pare té els fills tancats a casa, una casa gran amb jardí. El fet que no els deixi sortir al carrer és per evitar que tinguin contacte amb la societat. El pare pensa que, en tenir-los tancats, no perdran la innocència i no es tornaran corruptes amb tot el que hi ha a fora. L’única persona que entra a la casa és la guarda de seguretat de l’empresa del pare, que el porta perquè satisfaci les necessitats sexuals del fill. El cas de les noies li és igual. La mare coneix l’exterior, però s’avé a tancar-se a casa amb els fills. Hi ha una deshumanització dels personatges, d’aquí el nom Canino. Al llarg de la pel·lícula, es construeix un llenguatge on el nom de cada cosa no correspon a la cosa en si. La paraula gos no té una referència directa amb l’animal i així totes les coses. Mar, per exemple, significa butaca de cuir amb respatllers. El saler es diu telèfon, "coño” és la làmpada. Canino és una pel·lícula surrealista, absurda, que no fa ús de la música amb l’excepció d’un disc de Frank Sinatra que el pare de família afirma que és una carta de l’avi. Ell els hi tradueix com li sembla, ja que els fills no saben angles. Tot i ser una pel·lícula aspra, té el poder de captar l’atenció i, fins i tot, de provocar un somriure. Crítica elaborada per Trini de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.
-
Imitación a la vida
Imitación a la vida (Imitation of life, Douglas Sirk, 1959) Luchar por conseguir el reconocimiento En la película Imitación a la vida (Imitation of life, Douglas Sirk, 1959), el conflicto racial establecido entre los personajes de Lana y Annie se resuelve apelando a la aceptación del lugar que a cada uno le corresponde en la sociedad en función de su color de piel. La hija mulata rebelde (Sarah Jane) experimenta la marginación que conlleva negarse a aceptar su condición de negra y la posición social que conlleva. No se aborda el conflicto racial desde la discriminación. En el contexto de estos mundos separados, la película exalta la lucha de una mujer blanca, Lora, para conseguir reconocimiento como actriz de teatro. Se enfrenta a un medio profesional dominado por hombres como el agente Allen Loomis. En este sentido, su firme voluntad de triunfar demostrando su talento es aleccionadora. Ella aprovecha la oportunidad que le ofrece un reconocido dramaturgo (David Edwards). La voluntad de éxito de Lora implica el distanciamiento afectivo de su hija Susie y el rechazo de la vida convencional que les ofrece el fotógrafo Steve. Crítica elaborada por Lolita Gardiel Arqués de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marco del proyecto Escriure de cinema.
-
Remember
Remember (Atom Egoyan, 2015) A cavall entre el ‘thriller’, la intriga i la ‘road movie’ Una parella de vells ballarins pot quedar atrapada al laberint caòtic d’una cadena de televisió per buscar la joventut perduda entre la pols dels decorats com succeïa a Ginger y Fred (Ginger e Fred, Federico Fellini, 1985). Un vell granger pot recórrer damunt d’un lent tractor mitja geografia americana per reconciliar-se amb el seu passat, com a Una historia verdadera (The Straight story, David Lynch, 1999). Dues velles germanes poden barallar-se fins a la mort amb l’arma feridora del record, com a ¿Qué fue de Baby Jane? (What ever happened to Baby Jane, Robert Aldrich, 1962). Un vell pot morir-se mentre resumeix la infància soterrada sota l’ambició adulta amb la paraula rosebud com a Ciudadano Kane (Citizen Kane, Orson Welles, 1941). No són gaire nombroses les obres cinematogràfiques que tractin el temps de la vellesa. Que n’expliquin el món nou. Que parlin de la sedimentació de l’experiència. Que mostrin la substitució del temps futur per l’hora viva del record. Remember (Atom Egoyan, 2015) és un film protagonitzat per dos vells que estan absolutament definits amb característiques associades a la vellesa. Però no és exactament una pel·lícula sobre la vellesa, sobre la condició de ser vell, sobre la transcendència temporal de ser-ho. La vellesa només és un recurs del guió. Una forma. Remember és un film confegit mitjançant la intersecció de múltiples varietats temàtiques tractades fins a l’infinit a una gran quantitat de films made in Hollywood. I deixa la pantalla oberta a interpretacions també múltiples. Si l’espectador amplifica les referències esquemàtiques a l’holocaust nazi que conté, pot deduir-ne la capacitat d’horror humana. O l’efecte retroactiu de la violència. També pot trobar una mostra de justícia individual. La venjança personal com a alternativa polèmica a la justícia establerta per la societat. Cadascú substituint Nuremberg. Però la relació entre record i vida plantejada al film també pot insinuar, a més a més, el paper de la memòria. La fonamentalitat de la memòria per a la constitució total de la identitat. La importància, l’obligació, la transcendència del record personal i col·lectiu per la definició de la persona. Es pot deduir que l’absència del record pot transformar una persona en una altra. I que només la coincidència entre persona i memòria, la coincidència entre col·lectivitat i memòria, permet la seva totalitat vital. Remember recorre formalment a múltiples gèneres consolidats fins a esvair-ne les fronteres establertes. És un thriller amb la part fosca de l’home com a argument i la mort com a objectiu. També conté els elements clàssics del cinema de suspens mitjançant una tensió creixent fins a un final digne d’aquest gènere. I, sobretot, és una road movie formalment transgressora. La carretera sense fi es converteix en successius autobusos hermètics de finestres cegues. El paisatge fins a l’horitzó és substituït per repetits, inacabables i buits passadissos d’hotel on només habiten infinites portes solitàries. Els bars foscos a peu de desert es disfressen de fosques sales d’estar escapades per Alemanya. És un viatge encetat, no per a arribar a conèixer-se un mateix pas a pas, milla a milla, sinó per descobrir l’altre encara que el resultat sigui de cop dramàticament idèntic. Egoyan és un autor que ha treballat dins de les grans estructures industrials, amb l’avantatge dels seus mitjans i els seus límits ideològics i culturals, però n’ha sabut extreure una cinematografia atractiva, un llenguatge reconegut, una visió prou significativa de l’home. De Remember en recordaria lingüísticament la carta i la pistola com a protagonistes estructurals de la narració. I, narrativament, les arrugues físiques i anímiques dels dos personatges. Però, tot seguit, n’exigiria emoció estètica. Un component imprescindible perquè un film esdevingui senzillament un fet cultural com una pintura, la literatura. La música. Expressió, pensament i plaer que construeixen plegats unes formes de bellesa perdurable. Transcendent dins de cadascú, malgrat que ja s’hagin obert els llums de la sala. Però res d’això és el que volia dir. En realitat només volia parlar de dos fragments del film, exemplarment cinematogràfics, que m’agradaria veure afegits a la història fílmica i a la meva memòria. El primer és la visita al fill del cuiner nazi mort. És un moment coral formalment i significativament antològic: la ira del vell, el lladruc creixent d’un gos i les restes de la memòria inventada del pare que està guardada en caixes precintades. El segon, la interpretació del protagonista al piano d’una obertura wagneriana que preludia la tragèdia final. Quan se li va acostant, lentament, mentre la música i la memòria es confonen, el presumpte comandant d’Auschwitz a qui ha de matar tot seguit. Quan acabi la partitura. Crítica elaborada per Joan Cusidó de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.
-
Planeta
Ana Oncina (Elda, 1989) és coneguda per les divertides aventures de Croqueta y Empanadilla (La Cúpula, 2014); no obstant, en les seves darreres obres, la seva labor com a vinyetista d’èxit ha anat evolucionant cap un estil més proper al manga. Una influència que es deixa notar en el seu últim còmic Planeta i en el qual ens presenta la història de la Valentina, una ceramista que viu amb la seva gossa en una cabana enmig del bosc allunyada del brogit del món. La seva existència transcorre plàcidament entre passejades per la natura i visites al petit poble del costat de casa per comprar llibres i veure els seus amics. Un dia, en una d’aquestes visites, coneix l’Ane, una jove publicista amb la que començarà una relació sentimental. Per les nits, però, la Valentina ha començat a somniar una vida ben diferent situada en un futur llunyà on les diverses catàstrofes mediambientals han portat a la humanitat a migrar a un planeta anomenat Nebulón; aquí la gent viu en parella vinculades a una IA en apartaments aïllats i l’únic contacte amb la resta d’éssers humans té lloc a través de dispositius de realitat virtual. En aquest escenari Val3 i An7 tenen una relació que ha entrat en crisi des de que la Val3 ha començat a somniar amb una altra existència en la qual no s’ha de connectar per viure experiències o veure als seus amics. D’aquesta manera ens trobem amb dues històries d’amor que es van entreteixint i complementant. Dues dimensions del relat que contrasten no només argumentalment també gràficament: mentre que la cabana del bosc ens situa en un univers de colors càlids amb l’ús de tonalitats marrons i ocres per donar vida un refugi de descobriment i romanç, l’apartament a l’espai està dominat per colors freds, blancs i grisos que accentuen la sensació de soledat i tristesa del final de l’amor. El domini tècnic i estètic d’Oncina també queda reflectit en la forma de jugar amb la composició i els plans dins de la pàgina amb una execució de traç net i sobri, que li permet mantenir la tensió del relat i posar de manifest una quotidianitat d’emoció continguda al llarg de tota la lectura. Planeta és una obra de ciència ficció que reflexiona sobre el present en un moment en què la tecnologia ocupa cada vegada més terreny de les nostres vides. La pèrdua dels lligams, dels sentiments i la creixent incapacitat de veure als altres, la possibilitat de perdre’ns en el desconcert que implica tot això, com a rerefons d’una història d’amors i soledats. Més informació: Ana Oncina a les Biblioteques Pàgina web oficial Recomanat per Mònica Rodríguez Gallardo. Bib. Jaume Perich i Escala. Premià de Dalt.
-
Pena de muerte
Pena de muerte (Dead man walking, Tim Robbins, 1995) No té sentit matar per dir que matar està bé Pena de muerte (Dead man walking, Tim Robbins, 1995) està basada en fets reals de 1982, segons un llibre escrit per la seva protagonista: la germana Helen Prejean. Prejean és una monja moderna, catòlico-romana i de bona família, que viu en un barri de Louisiana, treballa a un centre social i també forma part d’un projecte de suport anímic a les persones condemnades a mort. Un d’aquests condemnats escriu a la monja per demanar-li que el visiti. Ella hi va “a escoltar-te”, li diu, i a “intentar donar una mica de pau espiritual a la teva ànima”. El crim pel qual se l’havia jutjat va ser l’assassinat entre dues persones d’una parella d’adolescents, amb violació prèvia de la noia. El condemnat és pobre i va tenir un advocat d’ofici sense experiència. Ell pensa que hauria tingut un equip de bons advocats si hagués estat ric i que aleshores el veredicte potser hauria estat un altre. Quan es coneixen millor, ell demana a la monja que sigui la seva consellera espiritual, una figura que pot estar al seu costat fins i tot en el moment de l’execució. S’alternen imatges del temps present amb les de la nit de l’assassinat, així que veiem com van tenir lloc els crims. La germana Helen aconsegueix un bon advocat que demana una revisió al Tribunal d’Apel·lació, a la Comissió d’Indults i al Tribunal Constitucional: totes aquestes peticions són denegades. Ja no queda cap apel·lació més, la condemna és ferma i el reu és traslladat al corredor de la mort. Queda una setmana per a l’execució. La comprensió i suport de la monja i la connexió que s’estableix entre ells dos ajuda el condemnat a viure els difícils moments pels quals està passant i a mantenir la seva dignitat i pau interior davant la mort, malgrat els crims que ha comès i dels quals acaba per penedir-se. Pena de muerte és una pel·lícula contra la pena de mort. Dues frases del condemnat sintetitzen aquest punt de vista: “matar és un error, no importa qui ho faci, jo, vostès o el govern” i “no té sentit matar per dir que matar no està bé”. Es critica la doble moral que condemna els criminals que maten, però no els governs que també maten quan apliquen la llei. Es plantegen qüestions, es fa que l’espectador reflexioni sobre diversos temes: la justícia, la venjança, el perdó, la misericòrdia, la bondat, la maldat… Els diàlegs són la base de la relació entre l’assassí i la monja, de la bona connexió entre ells. En aquestes escenes, el director utilitza molts primeríssims primers plans i de vegades usa també el reflex als vidres per poder veure les dues cares alhora en lloc de filmar-les alternament en forma de pla i contraplà. La considero una magnífica pel·lícula, intensa i molt dura. El tema de la pena de mort es tracta també a molts altres films, com El verdugo (Luis García Berlanga, 1963), Ejecución Inminente (True crime, Clint Eastwood, 1999), Quiero vivir (I want to live, Robert Wise, 1958), A sangre fría (In cold blood, Richard Brooks, 1967), Cadena perpetua (The Shawshank redemption, Frank Darabont, 1994)… Crítica elaborada per Pilar Obregón de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.
-
Arde Mississippi
Arde Mississippi (Mississippi burning, Alan Parker, 1988) Amagar la història real per obtenir beneficis de taquilla El 21 de juny de 1964, els treballadors de drets civils James Chaney, Andrew Goodman i Michael Schwerner van ser arrestats a Filadèlfia, Mississippi, pel xèrif adjunt Cecil Price, i van ser portats a una presó del comtat de Neshoba. Els tres homes treballaven en la campanya Freedom Summer per intentar organitzar un registre de votants afroamericans. El xèrif adjunt Price va acusar Chaney d'accelerar i va fer que els altres dos homes fossin interrogats. Va alliberar els tres homes sota fiança set hores més tard, però van desaparèixer. Després que Chaney, Goodman i Schwerner no tornessin a Meridian, Mississippi, a temps, els treballadors del Congrés d'Igualtat Racial (CORE) van trucar a la presó del comtat de Neshoba. Van preguntar si la policia tenia informació sobre el parador dels tres homes. Dos dies més tard, l'agent de l'FBI John Proctor i altres deu agents van començar la seva investigació al comtat de Neshoba. Van rebre l’avís d’un cotxe en flames que es veia en boscos locals. La investigació va rebre el nom en clau MIBURN (abreviatura de Mississippi burning, Mississippi està cremant). El 4 d'agost de 1964, els cossos dels tres homes van ser trobats gràcies a un informant anomenat senyor X. Van ser descoberts sota una presa de terra en una granja situada a pocs quilòmetres als afores de Filadèlfia, Mississippi. Els tres homes havien rebut trets al cap. Dinou sospitosos van ser objecte d'una acusació federal per violar els drets civils dels treballadors. El 27 d'octubre de 1967, un judici federal va acabar amb només set dels acusats, inclòs Price, condemnats a sentències que se situaven entre els tres i els deu anys de presó. La família argumenta que tota la història va ser tergiversada per la pel·lícula. Arde Mississippi (Mississippi burning, Alan Parker, 1988) és una pel·lícula estatunidenca de 1988, escrita per Chris Gerolmo, que es basa vagament en la investigació d'assassinats de Chaney, Goodman i Schwerner a Mississippi. La protagonitzen Gene Hackman i Willem Dafoe, els quals encarnen dos agents de l'FBI que investiguen la desaparició dels tres treballadors de drets civils al comtat fictici de Jessup i es troben amb l'hostilitat dels residents de la ciutat, la policia local i el Ku Klux Klan. Els estudis han descobert el potencial de taquilla dels temes relacionats amb el moviment de drets humans. Però això planteja un pregunta: què fer amb els personatges negres que van dirigir i continuen liderant aquests moviments? La resposta: situa'ls ben lluny, en un segon pla que no alterarà el nivell de confort assumit per un públic blanc. Hi ha altres exemples d’aquesta pràctica. Obres com Grita Libertad (Cry Freedom, Richard Attenborough, 1987), que tracta de Donald Woods, un periodista sud-africà que es veu obligat a fugir del país després d'intentar investigar la mort sota custòdia del seu amic Steve Biko. O Un mundo aparte (A world apart, Chris Menges, 1988), on s’explica la història d’una adolescent blanca que viu a Johannesburg durant els anys seixanta, i que veu com la seva vida es capgira quan els seus pares d'esquerres es converteixen en objectius del govern sud-africà favorable a l’apartheid. Aquesta negació del paper dels negres en la seva pròpia lluita arriba a noves cotes a Arde Mississippi. La pel·lícula aconsegueix ignorar gairebé totalment el moviment que va ser el nucli de l'esdeveniment, ignorant així l'increïble heroisme de les comunitats locals afroamericanes a tot Mississippi. Els afroamericans del moviment dels drets civils del sud van ser valents i sovint van posar les seves vides en la línia de foc per aconseguir canvis, a diferència de les imatges descarades dels negres que es presenten al film. Però hi ha una altra raó per la qual Arde Mississippi ha de ser denunciada. La pel·lícula no només emascula el poder de la comunitat negra, sinó que també representa l'FBI com la força salvadora perquè la pel·lícula sigui més acceptable pels espectadors blancs i augmenti la compra d’entrades. La veritat no és blanca o negra; moltes vegades és verda de dòlar. Crítica elaborada per Gill Johnson de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.
-
La caja de música
La caja de música (Music box, Costa-Gavras, 1989) Una aposta ferma a favor de la veritat Durant la Segona Guerra Mundial, a Hongria, una banda criminal nazi anomenada la Creu Fletxada assassina a sang freda a jueus innocents el desembre de 1944. En acabar la guerra, Mike Laszlo (un dels membres del grup) falsifica la seva documentació per entrar als EUA. Allà treballa en una fàbrica i es fa càrrec dels dos fills que té perquè la seva dona mor. Quaranta anys després, surten a la llum els testimonis dels crims ocorreguts durant la guerra a Hongria. Laszlo rep una carta on és acusat de falsificar la documentació i també dels crims causats. Ell nega rotundament els fets. Aconsegueix que la seva filla, advocada, el defensi d’aquesta acusació. L’Ann inicia una lluita per defensar el seu pare, ja que creu en tot moment que és innocent. Ella ha de fer un viatge a Hongria i allà descobreix la realitat: el seu pare va formar part d’una banda del crim organitzat contra els jueus. A contracor, es decanta per viure a favor de la justícia. Envia unes fotografies a la policia, amagades dins una capsa de música, que relaten la culpabilitat del seu pare. Quan miro la pel·lícula, alguna cosa dins meu em diu que deu estar basada en un fet real. Busco i, sí, s’hi afirma que el guió està basat, llunyanament, en el cas del criminal de guerra John Demjanjuk. La caja de música (Music box, Costa-Gavras, 1989) planteja diverses polèmiques. A mesura que els minuts avancen, l’espectador ha de decantar-se per estar a favor de la família o per estar al costat de la justícia. Aquests dos grans pilars es presenten com forçament oposats. La cinta fa justícia. Per una banda, col·loca els dolents al lloc que els correspon. I no pot ser d’una altra manera, perquè la pel·lícula defensa sempre la presa de partit per la veritat. I aquest és el lema o la missió principal de l’obra: dir la veritat i assumir les conseqüències que comporta el fet. Tant és així que, l’espectador queda satisfet quan l’Ann comença una nova vida lluny del seu pare. Està sempre a favor de la virtut moral, perquè és advocada i no es pot trair a ella mateixa. Com a espectadora, crec que l’obra compleix tots els punts que cal per ser una cinta excel·lent. Una aposta ferma i clara a favor de la veritat. Va guanyar l’Os d’Or al Festival de Berlín l’any 1989. Crítica elaborada per Sara Genovart de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.
-
Einstein: la vida de un genio
Una biografia que fuig de la imatge estereotipada i explica la vida i com va arribar a ser un físic que va trencar els límits de la ciència fins el moment. Aporta documents inédits. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
-
Molly Wind : bibliotecàries a cavall
La Molly Wind és un veritable terratrèmol. Té nou anys i viu amb la seva germana Ann a la granja dels seus oncles al sud dels Apalatxes. Li encanta llegir i el seu cavall, en Carson, és el seu millor amic i confident. Per això, quan la seva germana Ann aconsegueix una feina portant llibres a les granges de les muntanyes, la Molly no dubtarà a esforçar-se fins a tenir la seva gran oportunitat i poder seguir els seus passos. Acompanyada del seu fidel cavall Carson, la Molly i ell viuran incomptables aventures entre boscos, bandits, llibres i molts embolics. I què menys! Què més es podria esperar d’una valenta bibliotecària a cavall i els seus amics? *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals
-
Imitación a la vida
Imitación a la vida (Imitation of life, Douglas Sirk, 1959) Luchar por conseguir el reconocimiento En la película Imitación a la vida (Imitation of life, Douglas Sirk, 1959), el conflicto racial establecido entre los personajes de Lana y Annie se resuelve apelando a la aceptación del lugar que a cada uno le corresponde en la sociedad en función de su color de piel. La hija mulata rebelde (Sarah Jane) experimenta la marginación que conlleva negarse a aceptar su condición de negra y la posición social que conlleva. No se aborda el conflicto racial desde la discriminación. En el contexto de estos mundos separados, la película exalta la lucha de una mujer blanca, Lora, para conseguir reconocimiento como actriz de teatro. Se enfrenta a un medio profesional dominado por hombres como el agente Allen Loomis. En este sentido, su firme voluntad de triunfar demostrando su talento es aleccionadora. Ella aprovecha la oportunidad que le ofrece un reconocido dramaturgo (David Edwards). La voluntad de éxito de Lora implica el distanciamiento afectivo de su hija Susie y el rechazo de la vida convencional que les ofrece el fotógrafo Steve. Crítica elaborada por Lolita Gardiel Arqués de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marco del proyecto Escriure de cinema.
-
Planeta
Ana Oncina (Elda, 1989) és coneguda per les divertides aventures de Croqueta y Empanadilla (La Cúpula, 2014); no obstant, en les seves darreres obres, la seva labor com a vinyetista d’èxit ha anat evolucionant cap un estil més proper al manga. Una influència que es deixa notar en el seu últim còmic Planeta i en el qual ens presenta la història de la Valentina, una ceramista que viu amb la seva gossa en una cabana enmig del bosc allunyada del brogit del món. La seva existència transcorre plàcidament entre passejades per la natura i visites al petit poble del costat de casa per comprar llibres i veure els seus amics. Un dia, en una d’aquestes visites, coneix l’Ane, una jove publicista amb la que començarà una relació sentimental. Per les nits, però, la Valentina ha començat a somniar una vida ben diferent situada en un futur llunyà on les diverses catàstrofes mediambientals han portat a la humanitat a migrar a un planeta anomenat Nebulón; aquí la gent viu en parella vinculades a una IA en apartaments aïllats i l’únic contacte amb la resta d’éssers humans té lloc a través de dispositius de realitat virtual. En aquest escenari Val3 i An7 tenen una relació que ha entrat en crisi des de que la Val3 ha començat a somniar amb una altra existència en la qual no s’ha de connectar per viure experiències o veure als seus amics. D’aquesta manera ens trobem amb dues històries d’amor que es van entreteixint i complementant. Dues dimensions del relat que contrasten no només argumentalment també gràficament: mentre que la cabana del bosc ens situa en un univers de colors càlids amb l’ús de tonalitats marrons i ocres per donar vida un refugi de descobriment i romanç, l’apartament a l’espai està dominat per colors freds, blancs i grisos que accentuen la sensació de soledat i tristesa del final de l’amor. El domini tècnic i estètic d’Oncina també queda reflectit en la forma de jugar amb la composició i els plans dins de la pàgina amb una execució de traç net i sobri, que li permet mantenir la tensió del relat i posar de manifest una quotidianitat d’emoció continguda al llarg de tota la lectura. Planeta és una obra de ciència ficció que reflexiona sobre el present en un moment en què la tecnologia ocupa cada vegada més terreny de les nostres vides. La pèrdua dels lligams, dels sentiments i la creixent incapacitat de veure als altres, la possibilitat de perdre’ns en el desconcert que implica tot això, com a rerefons d’una història d’amors i soledats. Més informació: Ana Oncina a les Biblioteques Pàgina web oficial Recomanat per Mònica Rodríguez Gallardo. Bib. Jaume Perich i Escala. Premià de Dalt.
-
Arde Mississippi
Arde Mississippi (Mississippi burning, Alan Parker, 1988) Amagar la història real per obtenir beneficis de taquilla El 21 de juny de 1964, els treballadors de drets civils James Chaney, Andrew Goodman i Michael Schwerner van ser arrestats a Filadèlfia, Mississippi, pel xèrif adjunt Cecil Price, i van ser portats a una presó del comtat de Neshoba. Els tres homes treballaven en la campanya Freedom Summer per intentar organitzar un registre de votants afroamericans. El xèrif adjunt Price va acusar Chaney d'accelerar i va fer que els altres dos homes fossin interrogats. Va alliberar els tres homes sota fiança set hores més tard, però van desaparèixer. Després que Chaney, Goodman i Schwerner no tornessin a Meridian, Mississippi, a temps, els treballadors del Congrés d'Igualtat Racial (CORE) van trucar a la presó del comtat de Neshoba. Van preguntar si la policia tenia informació sobre el parador dels tres homes. Dos dies més tard, l'agent de l'FBI John Proctor i altres deu agents van començar la seva investigació al comtat de Neshoba. Van rebre l’avís d’un cotxe en flames que es veia en boscos locals. La investigació va rebre el nom en clau MIBURN (abreviatura de Mississippi burning, Mississippi està cremant). El 4 d'agost de 1964, els cossos dels tres homes van ser trobats gràcies a un informant anomenat senyor X. Van ser descoberts sota una presa de terra en una granja situada a pocs quilòmetres als afores de Filadèlfia, Mississippi. Els tres homes havien rebut trets al cap. Dinou sospitosos van ser objecte d'una acusació federal per violar els drets civils dels treballadors. El 27 d'octubre de 1967, un judici federal va acabar amb només set dels acusats, inclòs Price, condemnats a sentències que se situaven entre els tres i els deu anys de presó. La família argumenta que tota la història va ser tergiversada per la pel·lícula. Arde Mississippi (Mississippi burning, Alan Parker, 1988) és una pel·lícula estatunidenca de 1988, escrita per Chris Gerolmo, que es basa vagament en la investigació d'assassinats de Chaney, Goodman i Schwerner a Mississippi. La protagonitzen Gene Hackman i Willem Dafoe, els quals encarnen dos agents de l'FBI que investiguen la desaparició dels tres treballadors de drets civils al comtat fictici de Jessup i es troben amb l'hostilitat dels residents de la ciutat, la policia local i el Ku Klux Klan. Els estudis han descobert el potencial de taquilla dels temes relacionats amb el moviment de drets humans. Però això planteja un pregunta: què fer amb els personatges negres que van dirigir i continuen liderant aquests moviments? La resposta: situa'ls ben lluny, en un segon pla que no alterarà el nivell de confort assumit per un públic blanc. Hi ha altres exemples d’aquesta pràctica. Obres com Grita Libertad (Cry Freedom, Richard Attenborough, 1987), que tracta de Donald Woods, un periodista sud-africà que es veu obligat a fugir del país després d'intentar investigar la mort sota custòdia del seu amic Steve Biko. O Un mundo aparte (A world apart, Chris Menges, 1988), on s’explica la història d’una adolescent blanca que viu a Johannesburg durant els anys seixanta, i que veu com la seva vida es capgira quan els seus pares d'esquerres es converteixen en objectius del govern sud-africà favorable a l’apartheid. Aquesta negació del paper dels negres en la seva pròpia lluita arriba a noves cotes a Arde Mississippi. La pel·lícula aconsegueix ignorar gairebé totalment el moviment que va ser el nucli de l'esdeveniment, ignorant així l'increïble heroisme de les comunitats locals afroamericanes a tot Mississippi. Els afroamericans del moviment dels drets civils del sud van ser valents i sovint van posar les seves vides en la línia de foc per aconseguir canvis, a diferència de les imatges descarades dels negres que es presenten al film. Però hi ha una altra raó per la qual Arde Mississippi ha de ser denunciada. La pel·lícula no només emascula el poder de la comunitat negra, sinó que també representa l'FBI com la força salvadora perquè la pel·lícula sigui més acceptable pels espectadors blancs i augmenti la compra d’entrades. La veritat no és blanca o negra; moltes vegades és verda de dòlar. Crítica elaborada per Gill Johnson de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.
-
Visiones del futuro
"Visiones del futuro" es un volum de 2016 que recull els sis primers números d'una historia que gira a l'entorn de l'Avenger Vision. Vision debuta als còmics al número 57 del "Avengers volum1" a l'agost de 1968, per tant ja es un personatge que té moltes històries al darrere, però, en aquesta, el tàndem format pel guionista Tom King i el dibuixant espanyol Gabriel Hernández Walta li donen una volta al personatge, i ens expliquen com Vision vol formar una família. La història, encara que no deixa de ser de temàtica superheroica, tracta temes molt humans. En aquesta, Vision forma una família amb una "dona" i dos "fills" sintezoides, a la que mes endavant s'hi afegeix un gos, i com a tota família, passa per tota classe de dificultats. Tom King aprofita de manera molt intel·ligent la vida familiar dels Vision per tractar temes mot humans com el racisme, el masclisme, el bullying, la soledat i molts altres. Ho fa a través d'una narrativa espectacular i fent us de diàlegs i monòlegs carregats de lògica i filosofia. En definitiva, es tracta d'una de les històries de Marvel mes aclamades d'aquest segle XXI, tant per la originalitat de la trama dins del gènere, com per les pinzellades del dibuixant, que l'apropen molt al còmic independent. Una joia pels amants dels superherois i pels que volen apropar-se per primer cop. Més informació: Tom King a les Biblioteques Tom king a la Viquipèdia Recomanat per Jaime Poncelas Gutiérrez. Bib. Maria Aurèlia Capmany. Sant Boi de Llobregat.
-
Canino
Canino (Kynódontas, Yorgos Lanthimos, 2009) El mite de la caverna Canino, pel·lícula del 2009 del director grec Yorgos Lanthimos, m’ha recordat el mite de la caverna. Al film s’explica la història d’una família amb tres fills (dues noies i un noi). El pare té els fills tancats a casa, una casa gran amb jardí. El fet que no els deixi sortir al carrer és per evitar que tinguin contacte amb la societat. El pare pensa que, en tenir-los tancats, no perdran la innocència i no es tornaran corruptes amb tot el que hi ha a fora. L’única persona que entra a la casa és la guarda de seguretat de l’empresa del pare, que el porta perquè satisfaci les necessitats sexuals del fill. El cas de les noies li és igual. La mare coneix l’exterior, però s’avé a tancar-se a casa amb els fills. Hi ha una deshumanització dels personatges, d’aquí el nom Canino. Al llarg de la pel·lícula, es construeix un llenguatge on el nom de cada cosa no correspon a la cosa en si. La paraula gos no té una referència directa amb l’animal i així totes les coses. Mar, per exemple, significa butaca de cuir amb respatllers. El saler es diu telèfon, "coño” és la làmpada. Canino és una pel·lícula surrealista, absurda, que no fa ús de la música amb l’excepció d’un disc de Frank Sinatra que el pare de família afirma que és una carta de l’avi. Ell els hi tradueix com li sembla, ja que els fills no saben angles. Tot i ser una pel·lícula aspra, té el poder de captar l’atenció i, fins i tot, de provocar un somriure. Crítica elaborada per Trini de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.
-
Remember
Remember (Atom Egoyan, 2015) A cavall entre el ‘thriller’, la intriga i la ‘road movie’ Una parella de vells ballarins pot quedar atrapada al laberint caòtic d’una cadena de televisió per buscar la joventut perduda entre la pols dels decorats com succeïa a Ginger y Fred (Ginger e Fred, Federico Fellini, 1985). Un vell granger pot recórrer damunt d’un lent tractor mitja geografia americana per reconciliar-se amb el seu passat, com a Una historia verdadera (The Straight story, David Lynch, 1999). Dues velles germanes poden barallar-se fins a la mort amb l’arma feridora del record, com a ¿Qué fue de Baby Jane? (What ever happened to Baby Jane, Robert Aldrich, 1962). Un vell pot morir-se mentre resumeix la infància soterrada sota l’ambició adulta amb la paraula rosebud com a Ciudadano Kane (Citizen Kane, Orson Welles, 1941). No són gaire nombroses les obres cinematogràfiques que tractin el temps de la vellesa. Que n’expliquin el món nou. Que parlin de la sedimentació de l’experiència. Que mostrin la substitució del temps futur per l’hora viva del record. Remember (Atom Egoyan, 2015) és un film protagonitzat per dos vells que estan absolutament definits amb característiques associades a la vellesa. Però no és exactament una pel·lícula sobre la vellesa, sobre la condició de ser vell, sobre la transcendència temporal de ser-ho. La vellesa només és un recurs del guió. Una forma. Remember és un film confegit mitjançant la intersecció de múltiples varietats temàtiques tractades fins a l’infinit a una gran quantitat de films made in Hollywood. I deixa la pantalla oberta a interpretacions també múltiples. Si l’espectador amplifica les referències esquemàtiques a l’holocaust nazi que conté, pot deduir-ne la capacitat d’horror humana. O l’efecte retroactiu de la violència. També pot trobar una mostra de justícia individual. La venjança personal com a alternativa polèmica a la justícia establerta per la societat. Cadascú substituint Nuremberg. Però la relació entre record i vida plantejada al film també pot insinuar, a més a més, el paper de la memòria. La fonamentalitat de la memòria per a la constitució total de la identitat. La importància, l’obligació, la transcendència del record personal i col·lectiu per la definició de la persona. Es pot deduir que l’absència del record pot transformar una persona en una altra. I que només la coincidència entre persona i memòria, la coincidència entre col·lectivitat i memòria, permet la seva totalitat vital. Remember recorre formalment a múltiples gèneres consolidats fins a esvair-ne les fronteres establertes. És un thriller amb la part fosca de l’home com a argument i la mort com a objectiu. També conté els elements clàssics del cinema de suspens mitjançant una tensió creixent fins a un final digne d’aquest gènere. I, sobretot, és una road movie formalment transgressora. La carretera sense fi es converteix en successius autobusos hermètics de finestres cegues. El paisatge fins a l’horitzó és substituït per repetits, inacabables i buits passadissos d’hotel on només habiten infinites portes solitàries. Els bars foscos a peu de desert es disfressen de fosques sales d’estar escapades per Alemanya. És un viatge encetat, no per a arribar a conèixer-se un mateix pas a pas, milla a milla, sinó per descobrir l’altre encara que el resultat sigui de cop dramàticament idèntic. Egoyan és un autor que ha treballat dins de les grans estructures industrials, amb l’avantatge dels seus mitjans i els seus límits ideològics i culturals, però n’ha sabut extreure una cinematografia atractiva, un llenguatge reconegut, una visió prou significativa de l’home. De Remember en recordaria lingüísticament la carta i la pistola com a protagonistes estructurals de la narració. I, narrativament, les arrugues físiques i anímiques dels dos personatges. Però, tot seguit, n’exigiria emoció estètica. Un component imprescindible perquè un film esdevingui senzillament un fet cultural com una pintura, la literatura. La música. Expressió, pensament i plaer que construeixen plegats unes formes de bellesa perdurable. Transcendent dins de cadascú, malgrat que ja s’hagin obert els llums de la sala. Però res d’això és el que volia dir. En realitat només volia parlar de dos fragments del film, exemplarment cinematogràfics, que m’agradaria veure afegits a la història fílmica i a la meva memòria. El primer és la visita al fill del cuiner nazi mort. És un moment coral formalment i significativament antològic: la ira del vell, el lladruc creixent d’un gos i les restes de la memòria inventada del pare que està guardada en caixes precintades. El segon, la interpretació del protagonista al piano d’una obertura wagneriana que preludia la tragèdia final. Quan se li va acostant, lentament, mentre la música i la memòria es confonen, el presumpte comandant d’Auschwitz a qui ha de matar tot seguit. Quan acabi la partitura. Crítica elaborada per Joan Cusidó de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.
-
Pena de muerte
Pena de muerte (Dead man walking, Tim Robbins, 1995) No té sentit matar per dir que matar està bé Pena de muerte (Dead man walking, Tim Robbins, 1995) està basada en fets reals de 1982, segons un llibre escrit per la seva protagonista: la germana Helen Prejean. Prejean és una monja moderna, catòlico-romana i de bona família, que viu en un barri de Louisiana, treballa a un centre social i també forma part d’un projecte de suport anímic a les persones condemnades a mort. Un d’aquests condemnats escriu a la monja per demanar-li que el visiti. Ella hi va “a escoltar-te”, li diu, i a “intentar donar una mica de pau espiritual a la teva ànima”. El crim pel qual se l’havia jutjat va ser l’assassinat entre dues persones d’una parella d’adolescents, amb violació prèvia de la noia. El condemnat és pobre i va tenir un advocat d’ofici sense experiència. Ell pensa que hauria tingut un equip de bons advocats si hagués estat ric i que aleshores el veredicte potser hauria estat un altre. Quan es coneixen millor, ell demana a la monja que sigui la seva consellera espiritual, una figura que pot estar al seu costat fins i tot en el moment de l’execució. S’alternen imatges del temps present amb les de la nit de l’assassinat, així que veiem com van tenir lloc els crims. La germana Helen aconsegueix un bon advocat que demana una revisió al Tribunal d’Apel·lació, a la Comissió d’Indults i al Tribunal Constitucional: totes aquestes peticions són denegades. Ja no queda cap apel·lació més, la condemna és ferma i el reu és traslladat al corredor de la mort. Queda una setmana per a l’execució. La comprensió i suport de la monja i la connexió que s’estableix entre ells dos ajuda el condemnat a viure els difícils moments pels quals està passant i a mantenir la seva dignitat i pau interior davant la mort, malgrat els crims que ha comès i dels quals acaba per penedir-se. Pena de muerte és una pel·lícula contra la pena de mort. Dues frases del condemnat sintetitzen aquest punt de vista: “matar és un error, no importa qui ho faci, jo, vostès o el govern” i “no té sentit matar per dir que matar no està bé”. Es critica la doble moral que condemna els criminals que maten, però no els governs que també maten quan apliquen la llei. Es plantegen qüestions, es fa que l’espectador reflexioni sobre diversos temes: la justícia, la venjança, el perdó, la misericòrdia, la bondat, la maldat… Els diàlegs són la base de la relació entre l’assassí i la monja, de la bona connexió entre ells. En aquestes escenes, el director utilitza molts primeríssims primers plans i de vegades usa també el reflex als vidres per poder veure les dues cares alhora en lloc de filmar-les alternament en forma de pla i contraplà. La considero una magnífica pel·lícula, intensa i molt dura. El tema de la pena de mort es tracta també a molts altres films, com El verdugo (Luis García Berlanga, 1963), Ejecución Inminente (True crime, Clint Eastwood, 1999), Quiero vivir (I want to live, Robert Wise, 1958), A sangre fría (In cold blood, Richard Brooks, 1967), Cadena perpetua (The Shawshank redemption, Frank Darabont, 1994)… Crítica elaborada per Pilar Obregón de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.
-
La caja de música
La caja de música (Music box, Costa-Gavras, 1989) Una aposta ferma a favor de la veritat Durant la Segona Guerra Mundial, a Hongria, una banda criminal nazi anomenada la Creu Fletxada assassina a sang freda a jueus innocents el desembre de 1944. En acabar la guerra, Mike Laszlo (un dels membres del grup) falsifica la seva documentació per entrar als EUA. Allà treballa en una fàbrica i es fa càrrec dels dos fills que té perquè la seva dona mor. Quaranta anys després, surten a la llum els testimonis dels crims ocorreguts durant la guerra a Hongria. Laszlo rep una carta on és acusat de falsificar la documentació i també dels crims causats. Ell nega rotundament els fets. Aconsegueix que la seva filla, advocada, el defensi d’aquesta acusació. L’Ann inicia una lluita per defensar el seu pare, ja que creu en tot moment que és innocent. Ella ha de fer un viatge a Hongria i allà descobreix la realitat: el seu pare va formar part d’una banda del crim organitzat contra els jueus. A contracor, es decanta per viure a favor de la justícia. Envia unes fotografies a la policia, amagades dins una capsa de música, que relaten la culpabilitat del seu pare. Quan miro la pel·lícula, alguna cosa dins meu em diu que deu estar basada en un fet real. Busco i, sí, s’hi afirma que el guió està basat, llunyanament, en el cas del criminal de guerra John Demjanjuk. La caja de música (Music box, Costa-Gavras, 1989) planteja diverses polèmiques. A mesura que els minuts avancen, l’espectador ha de decantar-se per estar a favor de la família o per estar al costat de la justícia. Aquests dos grans pilars es presenten com forçament oposats. La cinta fa justícia. Per una banda, col·loca els dolents al lloc que els correspon. I no pot ser d’una altra manera, perquè la pel·lícula defensa sempre la presa de partit per la veritat. I aquest és el lema o la missió principal de l’obra: dir la veritat i assumir les conseqüències que comporta el fet. Tant és així que, l’espectador queda satisfet quan l’Ann comença una nova vida lluny del seu pare. Està sempre a favor de la virtut moral, perquè és advocada i no es pot trair a ella mateixa. Com a espectadora, crec que l’obra compleix tots els punts que cal per ser una cinta excel·lent. Una aposta ferma i clara a favor de la veritat. Va guanyar l’Os d’Or al Festival de Berlín l’any 1989. Crítica elaborada per Sara Genovart de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.
A les biblioteques trobaràs: