Eurocopa
1964 , l'any que la selecció espanyola de futbol guanyava l'Eurocopa
El 21 de juny del 1964, la selecció espanyola de futbol guanyava la seva primera Copa d'Europa de Nacions de Futbol. Aleshores la competició es deia Eurocopa de Futbol i el format era diferent.
El 1964 es disputava la segona edició de la Copa d'Europa. Com que els països participants eren 29, la primera part de la competició va ser en forma d'eliminatòria a doble partit per 26 equips, d'on van sortir 13 guanyadors i els altres 3 que havien passat directament. Aquests 16 combinats jugaven els vuitens i els quarts en eliminatòries a doble partit (o triple en cas d'empat). D'aquesta manera quedaven 4 equips per jugar l'equivalent a les "Final four" de basquet actuals.
Així doncs, la fase final de l'Eurocopa de 1964, que es disputava a Espanya, va constar de 4 encontres: les 2 semifinals, el partit pel tercer lloc i la gran final. Espanya, que havia eliminat Romania, Irlanda del Nord i Irlanda, va jugar la primera semifinal el 17 de juny a l'estadi Santiago Bernabeu, de Madrid en front d'Hongria, que s'havia desfet de Gal·les, Alemanya Democràtica i França. Al Camp Nou, de Barcelona, la Unió Soviètica (que havia passat directament la primera ronda) i havia eliminat Itàlia i Suècia disputava l'altra semifinal amb Dinamarca, que havia deixat pel camí a Malta, Albània i Luxemburg. Molts pocs espectador van assistir al partit pel tercer lloc, que es va tornar a celebrar al camp del F.C. Barcelona, en que Hongria va vèncer a Dinamarca.
El cap de l'estat espanyol, el dictador Francisco Franco, que ja havia impedit la participació de la selecció espanyola a l'Eurocopa de 1960 per no haver-se d'enfrontar a la Unió Soviètica, va ser convençut (amb enganys) pel ministre José Solís, va accedir aquesta vegada. Franco va assistir a la final, disputada al Santiago Bernabeu junt amb 80.000 espectadors units contra "el diable roig".
Espanya va plantejar un tres-dos-cinc, amb un equip ple de joves com Iribar a la porteria, Zoco i Fusté al mig-camp o Amancio i Marcelino a la davantera, però amb alguns jugadors més veterans com Lapetra, Suarez o Pereda; completaven l'onze titular grans jugadors com els defenses Rivilla, Calleja i Olivella. Enfront tenien la potent selecció de l'URSS, que amb el llegendari porter Lev Yashin (l'aranya negra), eren els vigents campions d'Europa i presentaven un defensiu quatre-quatre-dos.
El partit va començar amb un gol de Chus Pereda (6'), que va ser contestat de seguida per Khusainov (8'). Quan el partit estava a les acaballes un centre de Pereda va ser rematat de cap per Marcelino (84'), que va marcar el gol del triomf. Es donà el fet que les càmeres del NODO no van captar la primera part de la jugada i a la sala de muntatge van posar un centre d'Amancio, amb la qual cosa durant molt de temps es va creure que havia estat aquest jugador qui havia donat el passi de gol.
Tenint en compte que en aquells temps Espanya es trobava en una època d'aperturisme a l'exterior i el món en plena guerra freda, aquesta victòria esportiva va ser aprofitada pel règim, en la seva vesant propagandista, com un triomf contra el comunisme soviètic.