Supervivència i lluita

Rescate al amanecer (Rescue dawn, Werner Herzog, 2006) està basada en una història verídica ambientada en el context històric de la  guerra del Vietnam, durant la missió secreta dels EUA a Laos l’any 1965. És una pel·lícula sobre la guerra del Vietnam? No només, és una pel·lícula que se situa en aquest conflicte, però intuïm que podria estar ambientada perfectament en un altre context bèl·lic.

Per fer aquest film, Herzog parteix d’un documental que va fer ell mateix uns anys abans: Little Dieter needs to fly (1997). Per aquell film es va entrevistar amb el pilot germano-americà Dieter Dengler, amb qui va viatjar al lloc dels esdeveniments i van reconstruir els fets.

Si donem un cop d’ull a la carrera d’aquest director, veiem que té preferència per partir de fets verídics, i tant pot ser que el resultat fílmic sigui un documental com una pel·lícula de ficció. La frontera entre aquests dos gèneres, en la seva obra, sembla que no és gaire distant.

A Rescate al amanecer, segons ha manifestat el mateix director, ha intentat ser molt curós en representar els detalls que li va narrar el mateix Dengler, encara que, com ell manifesta, fa cinema i alguns detalls estan canviats. De vegades, aquests canvis no fan més que augmentar la versemblança dels fets.

L’estructura del film es presenta d’una manera molt definida, en quatre parts. A la primera, a manera d’introducció, es veuen els soldats nord-americans preparant la “missió secreta” d’una manera despreocupada i veient en imatges a Dieter Dengler a la selva en missió de guerra. Aquí  Herzog lliga els dos treballs cinematogràfics, el documental i la ficció, amb voluntat de reafirmar la veracitat dels fets. També, d’alguna manera, avisa de la duresa del que està a punt d’arribar…

La segona i tercera  part es correspondrien amb la part central del metratge, i s’inicia a partir del moment en què l’avió  de Dengler és abatut, cau en mans enemigues i el pilot és empresonat en un poblat convertit en un camp de presoners.  Aquí comença tota una trama de lluita per la supervivència, en què Dieter Dengler, interpretat magistralment per Christian Bale, s’enfronta a tota mena de tortures, algunes de l’època medieval, de les quals se’n va sortint com pot:  amb imaginació, perserverànça, èpica, etcètera… Sorprèn el seu coratge i el seu entusiasme, a la vegada.

Bale protagonitza ell mateix, sense especialistes, algunes d’aquestes escenes de tortura.  Això no fa més que reforçar la credibilitat de les escenes, i augmenta la identificació entre actor i personatge.  

Al camp hi ha sis presoners, la majoria nord-americans i també algun vietnamita dissident. Dengler exerceix de líder, té una autoestima increïble, és molt vital i arrossega als companys (a uns més que a altres) a preparar la fugida de la presó. El vincle entre ells es va forjant cada dia: dormen junts emmanillats, fan les seves necessitats uns sobre els altres... En aquestes condicions tan hostils es teixeixen aliances, també enemistats, etcètera… Aquestes escenes de com embogeixen junts, però es resisteixen a morir, valen la pena. Cadascú sobreviu i lluita a la seva manera. Dengler menja cucs, els companys el feliciten per l’aniversari i fabulen sobre el que menjarien, mentre s’estan morint de gana.

La que considero la tercera part del film desenvolupa la fugida d’aquest camp per part de Dieter Dengler, finalment acompanyat per només un dels companys del camp, en Duane. S’escapen cap a un altre tipus de  presó, la selva, on també es posaran al límit, més al límit encara, per superar els entrebancs. En aquest cas, són de caràcter natural: pluges torrencials, sangoneres, dificultats múltiples... Aquí veiem la natura salvatge filmada per Herzog, tal com a ell li agrada i ja ha fet en altres ocasions, com per exemple a Fitzcarraldo (1982).

Ens endinsem a la selva amb Dengler i Duane, que han establert una amistat que va derivant una relació de protecció de Dengler cap a Duane. Tenim la sensació, malgrat les dificultats extremes, que ens en sortirem. Herzog posa al límit al personatge de Dengler, a punt de morir. L’actor que l’interpreta es va sotmetre a una transformació física brutal, i, per tant, també va anar d’alguna manera fins al límit.  

A la quarta part del film, sorprenent des del meu punt de vista, se li ret un homenatge al pilot nord-americà per haver sobreviscut aquesta situació límit. Té aspecte de propaganda nord-americana, encara que el seu director no la reconegui com a tal. 

Los Angeles Times van definir així Werner Herzog: «Enginyós, microscòpicament observador i admirablement perseverant.» Penso que aquests adjectius també es poden aplicar a aquest film per fer-nos una idea del que hi trobarem. També una aventura al límit…