Present, ciència-ficció i viatges en el temps

12 Monos (12 Monkeys) és una pel·lícula de ciència-ficció dirigida per Terry Gilliam l’any 1995. Comença així: “Cinc mil milions de persones moriran per un virus mortal el 1997… Els supervivents abandonaran la superfície de la terra… Els animals tornaran a dominar el món…”.

Per a un espectador del 2020 és un començament impactant, que pot semblar que no sigui ciència-ficció o, millor dit, que es pugui convertir en quelcom més que una pel·lícula de ciència-ficció. Les coincidències que hi anem trobant amb la situació pandèmica actual, li afegeixen interès i també resulten sorprenents.

El fet de visionar aquest film el 2020, moment en què estem immersos en una pandèmia de la qual desconeixem quina serà l’evolució i quins canvis esdevindran a la nostra societat, per una part ens pot provocar una certa angoixa, però també ens connecta amb el film més emocionalment. Encara que la trama del virus mundial ens transporta a l’actualitat (fet que curiosament li dona un toc de realisme a aquesta història), estem plenament immersos en una trama de ciència-ficció, amb un tema clàssic d’aquest gènere, com ho són els viatges en el temps. Moltes pel·lícules al llarg de la història del cinema han incorporat aquest ítem: Regreso al futuro (Back To The Future; Robert Zemeckis, 1985), El planeta de los simios (Planet of the Apes; Franklin Schaffner, 1968), Terminator (The Terminator; James Cameron, 1984), Minority Report (Minority Report; Steven Spielberg, 2002), etc.

Una de les  preguntes que poden sorgir en començar a veure el film és si un dels objectius de la ciència-ficció és endevinar el futur. D’entrada semblaria que sí, però sembla evident que no només té aquest objectiu, i això ens porta també a reflexionar sobre el fet que certes especulacions de la ciència-ficció sobre el futur del gènere humà no estan fetes perquè sí, ni són casuals, sinó que el director a través del film ens proposa un determinat futur, condicionat pel coneixement i per la interpretació que ell fa del present. En aquest cas, aquesta proposta de futur distòpic aconsegueix remoure consciències.  

Lligat amb això, apareix un altre debat, el qual es planteja a través de la  síndrome de Cassandra, un concepte que s’utilitza per descriure a qui pot predir el futur, però no pot fer res per canviar-lo. Aquesta també és una pregunta que planeja sobre la pandèmia actual: haguéssim pogut fer alguna cosa més com a gènere humà per revertir la situació en què ens trobem?  No faré un espòiler, però al final del film es veu clara quina és la proposta de Terry Gilliam sobre una qüestió també molt debatuda: si amb la nostra intervenció podem o no canviar el futur. L’aposta és clara.

La trama ens situa el 2035. Després d’una epidèmia provocada per un virus que ha matat a milions de persones, els supervivents es refugien en comunitats subterrànies. El presoner James Cole (interpretat per Bruce Willis)  s’ofereix voluntari per viatjar al passat i així aconseguir una mostra del virus, gràcies a la qual els científics podrien elaborar-ne l’antídot. Durant el viatge coneix a una psiquiatra i a Jeffrey Goines (interpretat per Brad Pitt), un malalt mental. Cole intentarà trobar l’exèrcit dels 12 monos, un grup radical vinculat a la mortal malaltia.  

La interpretació dels dos protagonistes és brillant: Bruce Willis fent de James Cole; i Brad Pitt, d’un histriònic malalt mental. El primer és pràcticament omnipresent al film, fet que no resta sinó que suma. L’anirem coneixent a través de petits detalls que ens permeten aprofundir en el personatge, i també imaginar-nos la societat del futur on viu. El director el dota d’una sensibilitat que queda palesa quan escolta música a la ràdio del cotxe, acompanyat de la psiquiatra. En aquesta escena veiem aquesta emoció, aquesta sensibilitat una mica descontrolada. I agraïm, d’altra banda, veure un Brad Pitt que apareix en un registre més ampli del que habitualment estem acostumats. Aquesta interpretació li va suposar una nominació a l’Oscar com a millor actor de repartiment.

La història romàntica entre Cole i la psiquiatra enganxa a l’espectador. El feeling entre la psiquiatra i Cole apareix des de les primeres escenes i és una fórmula que funciona per afegir interès al desenvolupament de la trama.

Thriller, pel·lícula d’acció, cinema de ciència-ficció… Aquest film es podria definir de moltes maneres i totes serien correctes. Ens hi podem acostar des de diferents punts d’interès: com a pel·lícula d’aventures; si ens agraden els viatges en el temps; i d’altra banda, i accentuat en aquest cas per l’actualitat pandèmica que estem vivint, com a reflexió del futur del gènere humà en aquest planeta…

Crítica feta per Glòria Soler, de la biblioteca Xavier Benguerel, en el marc del projecte Escriure de cinema.