Mari Chordà

No canviarem agulla i fills per eines agressives. No volem igualtat.
Doneu-nos, sense escàndol, ocasió d’obrir els ulls, les portes i les finestres.
Després, les nostres mans agafaran allò que més els convingue per anar fent, naturalment, lo miracle.

...I moltes altres coses (1976)

 

Mari Chordà al seu estudi, 2023. ©Xavi Lozano / Whitehorse.

Mari Chordà Recasens (Amposta, 1942) és una creadora imprescindible de l’art contemporani català i una veu pionera del feminisme cultural. Pintora, poeta i activista, ha bastit una trajectòria on la imatge, la paraula i l’acció col·lectiva avancen plegades amb un mateix propòsit: posar l’experiència de les dones al centre del relat.

Formada a l’Escola de Belles Arts de Barcelona entre finals dels cinquanta i mitjans dels seixanta, Chordà aviat va eixamplar els límits del que s’esperava d’una jove artista. L’estada a París (1965–1967) va afinar una veu pròpia feta de colors intensos, formes decidides i un imaginari que dialoga amb l’abstracció i certes sensibilitats pop, sense encasellar-se en cap etiqueta ni renunciar a una mirada íntima i política alhora.

Des de ben aviat, el cos femení esdevé el seu camp d’exploració plàstica i conceptual. El 1964 inicia la sèrie Vaginals que la convertiran en pionera: pintures que miren la vagina des de dins. Aquest desplaçament del punt de vista —del cos mirat des de fora al cos que es mira i es diu— trenca la lògica de la mirada masculina i afirma una posició radicalment feminista. No es tracta de nueses decoratives, sinó d’autoretrats íntims que eviten el rostre per entrar al territori del sexe i dels canvis de l’embaràs, amb colors plans i formes orgàniques. En plena asfíxia moral del tardofranquisme, aquestes obres converteixen el plaer i el desig en llenguatge d’autonomia, i la representació en un acte d’autoafirmació política.

La seva pràctica lliga imatge, llenguatge i comunitat. A la vegada que pintava i escrivia, Chordà va impulsar espais on les dones poguessin trobar-se, organitzar-se i fer xarxa. A Amposta va obrir Lo Llar (1968), un focus d’activació cultural. A Barcelona va cofundar el LaSal Bar‑Biblioteca Feminista (1977–1979), que esdevingué el bressol de laSal, edicions de les dones (1978–1990), la primera editorial feminista de l’Estat, clau per fer circular literatura i pensament en clau de dones i consolidar complicitats.

Com a poeta, la seva veu literària dialoga amb la pintura i amb les vivències del dia a dia: el cos, la maternitat, els afectes, el desig. Línies com les …I moltes altres coses (1976), Quadern del cos i de l’aigua (1978), Locomotora infidel pel passat (1988), Umbilicals (2000) i No com un so (2022) mostren una continuïtat entre paraula i imatge que reforça la unitat del seu projecte.

En l’àmbit expositiu, la seva obra s’ha rellegit amb força els darrers anys. La inclusió a The World Goes Pop (Tate Modern, 2015) va contribuir a la seva visibilitat internacional. Posteriorment, la gran retrospectiva “Mari Chordà… i moltes altres coses” (MACBA, 2024–2025) ha presentat un recorregut ampli per la seva pintura, escultures mòbils, obra gràfica i documentació, posant l’accent en la coherència entre pràctica artística i activisme. Avui, el seu treball forma part de col·leccions públiques com el MACBA, el MNAC i el Museo Reina Sofía, i el seu compromís continua viu en espais feministes com Ca la Dona.

Mari Chordà ha convertit el personal en polític sense renunciar a l’alegria i al joc. El seu llegat és una invitació a mirar diferent per viure diferent: fer del cos i del desig un lloc compartit de llibertat.


Bibliografia i recursos

  A les biblioteques trobaràs:

Data de creació 19-02-2026 Última actualització 20-02-2026