Orígens

Com ha passat amb molts altres esports, el tenis de taula va començar com a un entreteniment per a les classes mitjanes que disposaven de temps lliure per a l’oci. Tot apunta que es va practicar per primer cop, amb equipament improvisat, durant el darrer quart del segle XIX. Es va consolidar un cop el tenis es va fer popular durant la dècada dels 1880.

Després de provar diversos models de joc, que van acabar en fracàs, es va introduir la pilota de cel·luloide, que va incorporar el so distintiu de la pilota al botar, i que va esdevenir un èxit.

A principis del segle XX es publiquen els primers llibres i el joc s’introdueix a la Xina mitjançant missioners i assentaments estrangers. Després de perdre popularitat durant uns anys i de recuperar-la durant el 1922, es va crear la Federació Internacional de Tenis de taula i es van començar a celebrar els primers campionats mundials.

Els anys 50 i 60 serien els que definirien aspectes claus de l’esport: mida de la xarxa, materials de les pales i les pilotes. Posteriorment amb l’arribada dels partits televisats durant els anys 90 i 2000, es van canviar les mides i els materials amb els quals es feien les pilotes per tal de donar més visibilitat i espectacle al joc.

El tenis taula a la Xina

El tenis de taula és considerat l’esport nacional de la Xina.

Tant és així que aquest esport va canviar la història de la Xina. En primer lloc, l’any 1959, Rong Guotuan va guanyar el campionat del món. Era la primera vegada que un xinès era campió mundial en un esport. En aquella època la Xina era un país pobre i sense poder, i aquesta victòria va donar moral a la nació i va millorar la seva imatge internacional. A més, el mateix jugador venia d’una família humil i ell mateix reconeixia que havia après a jugar al despatx del seu pare.

Durant els anys 80 el país va anar perdent el lideratge en l’esport, ja que Suècia, amb una nova tecnologia i una nova visió del joc, els va prendre el protagonisme. Els suecs es van adonar que tots els xinesos jugaven de la mateixa manera: utilitzaven la presa asiàtica i feien servir el mateix estil de joc. L’any 1989 van perdre per 5-0 contra Suècia en el Campionat Mundial. Van reflexionar sobre el que havia passat i els responsables van acceptar que els jugadors apliquessin totes aquelles tàctiques creatives que se’ls acudissin per poder guanyar. A més, se’ls va permetre quedar-se amb els premis que guanyessin (abans els havien d’entregar al govern). Aquesta va ser una fita molt important en un país on el govern ordenava com s’havien de fer totes les coses, fins i tot  com calia conrear l’arròs als pagesos, i va ser un dels primers àmbits on es va deixar llibertat als mateixos professionals.

Actualment, la Xina és la dominadora de l’esport en l'àmbit mundial. Tenen un total de 66 medalles olímpiques, des de l’any 1988 en què va esdevenir esport olímpic. Aquest número representa aproximadament la meitat de les que s'han posat en joc en aquests 37 anys.