Hi ha obres de teatre que et fan riure, d’altres que et fan pensar, i algunes –poques, la veritat– que et fan sentir com si haguessis passat una tarda a casa d’una família que no coneixies, però que, en sortir, ja sents una mica teva. “Travy” és exactament això: un espectacle que et convida a seure al sofà de la família Pla-Solina (o Travy, com es fan dir artísticament) i a viure, entre rialles, embolics i una mica de melancolia, tot allò que passa quan el teatre i la vida es confonen.

No t’esperis una obra de manual. Des del primer moment, quan entres per la porta del darrere de la sala, ja s’intueix que aquí res serà convencional. I és que “Travy” és una mena de joc de miralls: una família de pallassos que fa teatre sobre una família de pallassos que fa teatre. Sona embolicat, però és d’aquella mena de caos que et fa sentir viu. Com quan a casa, entre plats per rentar i discussions absurdes, algú fa una broma i tot es desmunta per tornar-se a muntar d’una altra manera.

La història arrenca amb l’Oriol Pla, que decideix tornar a casa i proposar als seus pares i a la seva germana muntar un espectacle junts. Sembla fàcil, però ja se sap: cada membre d’una família té la seva manera de veure el món, i més si tots són artistes. El pare, Quimet Pla, defensa el teatre de tota la vida, aquell de màscara i carrer, mentre la mare, Núria Solina, relativitza l’èxit amb una saviesa que només dona el pas del temps. La germana, Diana, vol trencar motlles i experimentar, i l’Oriol... bé, l’Oriol intenta posar una mica d’ordre en tot aquest desori creatiu.

El resultat? Una peça plena de moments hilarants –com l’escena de la truita o els assajos surrealistes de com s’ha de saludar al final de l’obra–, però també d’instants d’una tendresa desarmant. Hi ha una síndria que va amunt i avall, metàfores que et fan pensar, i una sensació constant que, tot i les diferències, el que uneix aquesta família (i potser totes) és l’amor, el respecte i una passió desbordant pel teatre.

A més, “Travy” juga amb els límits entre realitat i ficció d’una manera tan natural que arriba un punt en què ja no saps si el que veus és improvisació o un guió mil·limetrat. I això, lluny de distanciar-te, et fa sentir més a prop que mai dels personatges. Les discussions, les trepitjades de text, els “accidents” escènics... tot sembla tan real que gairebé et ve de gust aixecar-te i dir-hi la teva.

No és només un espectacle per riure (que també), sinó un cant alegre a la vida, a la memòria i a la necessitat de reinventar-se sense perdre l’essència. I és que, al capdavall, “Travy” és un homenatge a la família, al teatre i a tot allò que passa quan s’ajunten les dues coses. Com una truita feta a quatre mans: potser no surt perfecta, però el gust és inoblidable.

Si t’agrada el teatre honest, d’aquell que es viu amb la pell i el cor, no deixis escapar “Travy”. És una d’aquelles experiències que et reconcilien amb l’art, amb la família i, per què no dir-ho, amb tu mateix. No t’ho pensis gaire: regala’t aquesta estona de felicitat imperfecta.

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques