L’amor, el fantasma i els dilemes ètics

| Crítica elaborada per Albert Corominas de la Biblioteca Marc de Vilalba (Cardedeu) en el marc del projecte Escriure de cinema

Lucy Muir és una jove vídua que decideix anar a viure a la vora del mar, a una casa encantada que va pertànyer al capità Gregg, un mariner el fantasma del qual se li apareix. Al principi, el capità utilitza els mateixos trucs que li van servir per alliberar-se d'altres inquilins, però no funcionen amb la Lucy. 

El guió d’El fantasma i la senyora Muir (The Ghost and Mrs. Muir, Joseph L. Mankiewicz, 1947) està basat en la novel·la de títol homònim de R.A. Dick. Té alguns diàlegs brillants, molt exactes, que donen eines per una bona interpretació a càrrec dels protagonistes, però en alguns moments se’ns presenten uns diàlegs fluixos i tous que no ajuden. En aquest aspecte, es una pel·lícula irregular.

Imagineu-vos que és l’any 1947 i que us deixen assistir al rodatge de la pel·lícula, però us posen una condició: que no heu d’estar visible per no pertorbar el treball de tot l’equip de rodatge. Després de consultar a diversos experts en globus i a diversos tècnics de llum i so de cinema, arribo a una conclusió: si puc aconseguir un globus no gaire gran, que sigui absolutament silenciós, podré elevar-me per sobre d’ells. A causa de la llum dels focus, els que estan actuant no em veuran. 

En aquesta situació de privilegi, puc observar el treball de tot l’equip des d’un altre punt de vista. M’acompanyen en aquest viatge?

Recordo que Mankiewicz diu sobre la seva pel·lícula: “L'aventura de la senyora Muir era un pur romanç i el record més assenyalat que guardo és el de Rex Harrison acomiadant-se de la vídua (Gene Tierney). Expressa el plany de la vida meravellosa que haurien pogut conèixer junts. Posseeix vent, posseeix mar, posseeix desig d'una mica més... i les decepcions amb què es troben. Vet aquí els sentiments que sempre he volgut transmetre, i crec que queda alguna empremta en gairebé totes les meves pel·lícules, comèdies o drames, des de Carta a tres esposas (A letter to Three Wifes, 1949) a Eva al desnudo (All about of Eve, 1950)”.

Ho va assolir o no? Això ho hauran de respondre vostès després de veure la pel·lícula, però puc afirmar que el director era un home molt interessat en les relacions humanes. Això és notava per com tractava els actors i tot l’equip de treball. Aquest interès el transmet durant tota la seva trajectòria com a director.

També he pogut observar com tenen molt d’interès els efectes generats amb una il·luminació molt escaient, posada al servei de la pel·lícula i que crea les atmosferes que demana cada moment (va estar nominada l’any 1947 als Oscar per la millor fotografia en blanc i negre). Veure-ho des del meu globus em permet asseverar que el treball del cap de fotografia és mil·limètric i, per tant, de vital importància. Quin gran plaer ha estat poder assistir a l’estrena i constatar com han estat assolits aquests objectius.

Quinze anys després, llegir La tesis de Nancy, de Ramon J. Sender, em va fer pensar en la interpretació de Gene Tierney com la senyora Muir. La Nancy era una estudiant nord-americana que acabava d’arribar a Sevilla. A través d'una mirada aguda i plena d'humor, el lector descobreix la seva perplexitat davant d'una llengua i uns costums que la confonen i atrauen. En la pel·lícula, la senyora Muir se sent atreta pel fantasma: potser veu en ell l’home ideal? Aquesta atracció de la senyora Muir és també perplexa, i també es debat entre la confusió i l’atracció? Aquesta pregunta l’hauran de respondre vostès després de veure la pel·lícula.

Bé, deixem als meus embolats i tornem al globus. Em vaig fixar en la importància de la interpretació de tots els actors i actrius. De la mateixa manera que Rex Harrison (el fantasma, paper súper protagonista) fa una interessant actuació, també es pot afirmar que Georges Sanders (l’home de carn i ossos del que ella s’enamora, amb qui no pot anar a viure perquè ell està casat, té fills i no se sent capaç a fer front a la pressió social que això comportaria; és un paper secundari que fa que la senyora Muir hagi de confrontar la realitat i la ficció) fa una interpretació també brillant. En aquest apartat, la filla de la senyora Muir, la serventa que l’acompanya a viure a la casa enfront del mar, l’agent immobiliari que li desaconsella llogar-la, i la seva família (germana i mare) fan unes actuacions més que atractives.

Quan vaig anar a veure l’estrena, em vaig fixar en la banda sonora de Bernard Herrmann. Només puc afegir que em sembla una peça d’orfebreria que ajuda a crear ambients amb una gran eficàcia.

Si, com jo, són uns malalts de les pel·lícules de la dècada dels quaranta a Hollywood, vagin a veure aquesta pel·lícula. En sortir, responguin (si tenen resposta) als dilemes ètics o morals que el film planteja.

| El fantasma i la senyora Muir (The Ghost and Mrs. Muir, Joseph L. Mankiewicz, 1947)