L’obra d’Albert Camus s’inicia in medias res, quan els patricis s’inquieten pel malestar de l’emperador de Roma. Calígula ha desaparegut misteriosament després de la mort de la seva germana Drusil·la, amb qui mantenia una relació incestuosa.

Quan torna a palau, el protagonista manifesta una profunda insatisfacció vital i es lamenta que la vida maltracti amb tanta crueltat els homes, perquè tard o d’hora sempre acaba desposseint-los de tot allò que més estimen.

Aquesta constatació dóna peu a l’emperador a rebel·lar-se contra el seu destí i a desafiar les lleis dels homes, dels déus i de la Natura, amb la intenció d’assolir algun impossible i d’abraçar l’absolut.

A partir d’aleshores, es dedica a imposar la seva voluntat guiant-se per l’arbitrarietat i un profund hedonisme que l’acaben convertint en un personatge esborronador, perquè actua per mer capritx i pel desig de fer mal a consciència, capgirant l’ordre de les coses, menyspreant la divinitat, els ideals comuns, la moral i els grans valors col·lectius.

En un moment donat, es disfressa de Venus després d’haver demanat la lluna. Són uns gestos blasfems que denoten la seva follia, però que estan carregats d’intenció. El que Calígula pretén és subvertir les regles que regeixen el seu món en adonar-se que viu immers en un sistema bastit d’accions corruptes, de lleis inhumanes i d’uns déus que semblen consentir-ho tot, tan si està bé com si no.

El personatge de Camus encarna així l’ideal d’una llibertat molt mal entesa que l’abocarà a un contrasentit existencial. En negar la llibertat als altres i el dret a ser qui són, imposant una única manera de ser o de veure les coses, l’emperador restarà legitimitat als seus actes i es veurà arrossegat a una lluita fratricida, amb uns efectes absolutament devastadors.

I ara ve la gràcia d’aquesta obra. L’emperador no està sol, simplement es comporta com un mirall de la gent que l’envolta. Si actua com un monstre és precisament per l’escassa qualitat humana dels patricis que el sustenten i que aplaudeixen les seves accions.

En lloc de comportar-se com els garants dels grans valors humans; en lloc d’assumir la seva responsabilitat com a guies i protectors dels interessos de l’Estat; en lloc de defensar els ciutadans que representen, els seus adlàters el segueixen com mesells i es desentenen dels seus actes, sense assumir la responsabilitat que els pertoca. S’han convertit en una casta abjecta que parasita al voltant del poder i que mira de mantenir el seu estatus sigui quin sigui el preu que hagin de retre a compte.

Calígula revela, per tant, la inconsistència del sistema en el qual es troben instal·lats els poderosos de Roma. Per això es burla de la seva fe, qüestionant els seus principis i les seves creences; o trepitja la seva dignitat posant-los a prova i regulant la seva vida sexual dins del prostíbul imperial; per això ordena també que, pel bé comú, prostitueixin les seves dones; o els deixa completament arruïnats després d’emparar-se dels seus béns i de retirar-los els seus privilegis impunement.

Calígula en definitiva els aplica el sedàs de la seva pròpia lògica: quan algú atorga més importància a la posició, al poder i als diners, la vida acaba perdent tot el seu valor. Per això fa assassinar també uns quants dels seus homes quan li fan nosa.

No és d’estranyar, que el protagonista acabi pagant amb la seva vida la gosadia d’haver volgut posar en valor els contrasentits del món que l’envolta. El dia que els patricis obren els ulls davant de la seva pròpia indignitat, es desferma contra l’emperador un complot consensuat que els conduirà al magnicidi. Tot un advertiment per a l’home modern que ens arriba des del passat. No oblidem que Albert Camus va escriure aquesta obra a les portes de la Segona Guerra Mundial.

El text va ser redactat l’any 1938 a l’Alger, però l’esclat de la guerra en va postergar l’estrena fins l’any 1945, a París. Camus s’inspirà en La vida dels cèsars, de Suetoni, però, l’episodi en què es basà per escriure aquest drama, de seguida quedà reduït a una anècdota. El sobrepassà l’atractiu de la trama, la força enlluernadora de les paraules del protagonista i el retrat punyent de la condició humana a mans d’un foll que condueix ciutadans i súbdits a la barbàrie.

L’obra va tenir diverses versions que l’autor va anar retocant al llarg del temps. La més difosa és de l’any 1944. Està estructurada en quatre actes i forma part del Cicle de l’absurd, juntament amb L'estrany (1942), El mite de Sísif (1942) i El malentès (1943).

Recomanat pel Servei de Biblioteques de Sant Cugat del Vallès