Atrápame si puedes (Catch me if you can, Steven Spielberg, 2002)

Enxampats pel bon cinema

En la primera col·laboració entre Steven Spielberg i Leonardo DiCaprio –que no és la primera ni la segona entre el reconegut director i Tom Hanks–, el cineasta atorga el protagonisme a la gran parella d’actors. A la vegada, abandona el seu estil més dramàtic per presentar-nos una història animada, un joc del gat que empaita el ratolí basat en fets verídics (el personatge real que inspira la pel·lícula va treballar en l’elaboració del guió). Ja l’animació dels títols de crèdit del començament, acompanyats de la música ben trobada de John Williams, ens dona pistes del compàs que agafarà la cinta.

Ambientada d’una manera excel·lent en la dècada dels seixanta del segle passat als EUA, amb picades d’ullet a herois de l’època com Flash o James Bond, la pel·lícula, que podríem qualificar de biografia criminal, pren un to distès, amb petits tocs d’humor, per reforçar la idea que en els nostres dies seria impensable l’existència d’un hàbil  falsificador com el que ens presenta i de tots els fets que tenen lloc. El ritme, que es manté constant durant els diferents episodis successius que presenta la cinta, amb l’ajuda de salts en el temps (sobretot flashbacks) i d’encontres i desavinences, reforça la impressió d’estar gaudint d’una vida de pel·lícula.

Si hi ha algun puntal en què se sosté tot el llargmetratge, aquest és la gran interpretació dels dos actors principals. L’intrèpid falsificador, Frank Abagnale Jr., que de ben jove es fa ric fent-se passar per pilot d’aerolínies, metge i advocat, està interpretat per un encantador Leonardo DiCaprio. Carl Hanratty, l’agent de l’FBI obsessionat a seguir la pista d’Abagnale, està representat per Tom Hanks. Tots dos mantenen el pes del relat de manera indiscutible. El protagonista i l’antagonista es necessiten l’un a l’altre per definir el seu retrat, cadascun dels seus traços, cadascun dels seus trets. L’existència de l’un recau en la força de l’altre. I tots dos aconsegueixen traspassar el llindar.

El resultat està lluny de ser un dels millors llargs de Spielberg. Tanmateix, la història acaba atrapant. I qui ens atrapa és el criminal: ningú posa en dubte la professionalitat d’un pilot, d’un advocat, d’un metge; ningú gosa sospitar d’un uniforme, ja que aquest imposa i ens fa confiar. Fins al punt que el desenllaç és el que és. Fins al punt que, com diu en Carl, “a vegades, és més fàcil viure en la mentida”. I és així com ens atrapa el cinema, i és per això que ens poden atrapar pel·lícules com aquesta.

Crítica elaborada per Núria Sanahuja de la Biblioteca Marcel Ayats (Sant Quirze del Vallès) en el marc del projecte Escriure de cinema.