Interstellar (Interstellar; Christopher Nolan, 2014)

Partint d’una premissa altament repetida en la narrativa de tots els temps, com és la de l’heroi que ha d’iniciar un inhòspit viatge, el director Christopher Nolan du a la pantalla una història escrita pel seu germà, mitjançant la qual tots dos descriuen el millor i el pitjor de la raça humana.

Sota el paraigua d’una distopia que malauradament sembla cada cop més propera, els Nolan ens conviden a viure un viatge on el seu protagonista, Joseph Cooper (Matthew McConaughey), es presenta d’inici com un granger vidu, pare de dos fills adolescents. L’home viu i conviu amb aquests i el seu sogre en una granja als afores d’un poblet on les tempestes de pols són una constant. A mesura que avança la cinta, descobrim que Cooper també havia estat pilot de l’exèrcit, enginyer aeronàutic i astronauta, i que la seva filla petita, Murphy, ha heretat la passió per la ciència del seu pare (tot i creure en quelcom aparentment poc científic, com els fantasmes). El germà d’ella, menys dotat pels estudis, aspira a mantenir la granja familiar, assolada per unes plagues que dificulten cada dia més que els conreus creixin.

Un bon dia, Joseph s’enfronta a la tempesta emocional que suposa una reunió amb la tutora de la Murphy i el director de l’escola: la primera planteja que la nena és excessivament fantasiosa perquè parla massa sovint dels viatges a l’espai; el segon explica les limitacions del seu fill per anar a la universitat. En tornar a casa en mig d’una altra tempesta de pols, Joseph descobreix que el fantasma de què li parlava la seva filla, que es dedicava a tirar els llibres de la seva estanteria, és una estranya anomalia gravitacional que habita a l’habitació. Els forats que deixen els llibres caiguts descriuen unes coordenades que els duran a unes instal·lacions secretes de la NASA. Allà es retrobarà amb el Doctor Brand (Michael Caine), un vell conegut i antic professor de Cooper. Juntament amb la seva filla Amelia (Anne Hathaway) i un ampli grup de científics, Brand du anys desenvolupant missions espacials secretes amb la intenció de trobar un planeta habitable fora del sistema solar, ja que la vida a la Terra està destinada a una extinció imminent. Anys enrere, van descobrir un forat de cuc a prop de Saturn que condueix a una altra galàxia amb dotze possibles planetes habitables. Ara volen que en Cooper, l’Amelia i dos astronautes més iniciïn la darrera expedició amb dues possibilitats: trobar el planeta habitable per portar-hi tots els habitants de la Terra, o repoblar el nou planeta per iniciar una nova civilització després d’abandonar els actuals terrícoles a la seva sort, la imminent destrucció del planeta.

És en aquest punt on sorgeix el conflicte, el d’un pare que haurà d’abandonar als seus fills per salvar-los sense saber del cert si els tornarà a veure, on iniciaré la meva crítica. Des del meu punt de vista, com ja he avançat al principi, Interstellar és un meravellós relat de ciència-ficció, amb més ciència que ficció. I, per sobre de les paradoxes temporals, dels dilemes gravitacionals o de la realitat de la relativitat, ens proposa un viatge que va més enllà del temps i de l’espai, on ens parla de la condició humana, del millor i el pitjor de l’instint de supervivència. Els seus autors plantegen i barregen diversos dilemes filosòfics, existencials o fins i tot teològics, amb referències bíbliques a les plagues, els dotze apòstols, l’arca de Noè o la possible comparació del protagonista amb Jesús, que va ascendir al cel per tornar un dia i salvar-nos. Per sota de tots aquests embolcalls, però, no hi ha cap altra cosa que una (o més d’una) història d’amor i un crit desesperat d’esperança. Sota la meva humil opinió, la pel·lícula és un bonic exemple de l’esforç d’un cineasta per executar amb excel·lència un bon guió. A més de l’assessorament científic que el director va rebre per tal de dotar-la de més versemblança, hi ha un esforç per fer que tot l’apartat tècnic fugís dels cromes i dels efectes digitals: es van construir maquetes per dotar d’un caràcter més analògic a una cinta que va ser rodada amb càmeres IMAX, i es van col·locar pantalles gegants amb fotografies de l’espai (en lloc de fer servir els habituals fons verds) per aconseguir que els actors se sentissin més a prop d’aquesta realitat. El resultat són unes magnífiques interpretacions, on tots llueixen de forma global, però destaquen especialment les actrius, tant la protagonista com les que interpreten el personatge de Murphy (Mackenzie Foy ho fa en primer lloc; després ho fa Jessica Chastain).

La banda sonora de Hans Zimmer també mereix una menció. Zimmer construeix un mur de so des de la senzillesa d’una simple melodia que es repeteix, primer amb acords majors que evoquen alegria i després amb acords menors que transmeten melancolia o tristor, que descriuen a la perfecció el dilema del protagonista quan ha d’abandonar els seus fills. També aconsegueix impregnar de temporalitat altres moments, a través de la inclusió d’un subtil efecte tic-tac, amb certes melodies que van ser construïdes, dissenyades i gravades de la millor manera possible perquè fossin més que un simple acompanyament de la història. Destaca la participació estel·lar d’un orgue tubular que requereix l’activació d’uns quants botons i palanques per ser tocat, i això podria recordar a la complexitat de pilotar una nau espacial.

Reconec que el visionament d’algunes pel·lícules està condicionat pel nostre estat d’ànim o pel moment vital que estem passant. Alhora que recomano encaridament el visionament d’aquesta cinta, confesso que la vaig veure per primera vegada durant el confinament, poc després de perdre al meu pare per culpa del maleït coronavirus, mentre encara estava ancorat a la desesperança i a la tristor. Hores abans que el meu pare iniciés el seu viatge sense retorn, vaig tenir la sort d’acomiadar-me d’ell en persona, vestit d’astronauta, acudint a la residència pública on feia només tres mesos que hi vivia, tot i que feia gairebé dotze anys que va ser devorat per un forat negre amb forma de malaltia degenerativa. Sí, probablement vaig trobar paral·lelismes entre la cinta i la meva vida en aquell moment, però ahir la vaig tornar a veure amb un altre estat d’ànim i un nou tarannà, i continuo pensant que és una petita joia.

M’acomiado citant a Anne Hathaway quan diu: “L’amor és l’única cosa que podem percebre i que transcendeix les dimensions del temps i l’espai”. És una frase cursi, potser, però després de molts anys transitant un mar de pessimisme, aquesta frase cobra tot el sentit per mi, ara més que mai. Obre un nou horitzó on em permeto somiar amb què, potser algun dia, la màgia del cinema es traslladi al món real i converteixi una distopia probable en una simple i tangible utopia quotidiana.

Crítica elaborada per Carlos Solsona de la Biblioteca Josep Soler i Vidal (Gavà) en el marc del projecte Escriure de cinema.