Des dels seus inicis, el còmic ha estat íntimament lligat a les problemàtiques socials més rellevants i ha estat un mitjà on la crítica social ha tingut una presència destacada. Des dels grans clàssics americans, com Gasoline Alley o Terry i els pirates, fins a arribar a alguns dels personatges més icònics de Bruguera, com Carpanta o Petra, criada para todo, les vinyetes han mostrat les disfuncions de la societat occidental. Així mateix, les grans indústries historietístiques, com la francobelga o la japonesa, també han aprofitat la versatilitat del còmic per a denunciar i reflexionar sobre qüestions com la història, l’economia, les migracions o diversos tipus de conflictes, entre d’altres.

L’extensió d’aquest text fa impossible presentar de forma exhaustiva la relació entre còmic i temàtica social, així que tractaré de fer un recorregut per les lectures que més m’han marcat i que penso que poden servir per a endinsar-se en l’ampli ventall de lectures que podem trobar a les biblioteques. Obviaré obres fonamentals per a mi com a lector infantil que, com els àlbums d’Astèrix i Obèlix, des de la visió adulta també tenen un fort component de crítica social (imprescindibles La residència dels déus o Obèlix i companyia). Tampoc no és necessari parlar gaire d’obres tan àmpliament conegudes i reconegudes com a Maus, d’Art Spiegelman i Persèpolis, de Marjane Satrapi, tot i que ambdues van fer-me conscient de les possibilitats que té el còmic per a reflexionar amb profunditat sobre temes complexos. Si les vinyetes poden retratar l’Holocaust com ho fa Spiegelman, és evident que el còmic pot apropar-se a qualsevol temàtica, per més intricada que aquesta sigui.

Com a docent d’Història l’obra que més va incidir en la meva visió va ser L’Art de volar, on Antonio Altarriba, de la mà d’en Kim, retrata l’Espanya del segle XX des de la mirada del seu pare. La guia didàctica que va elaborar Toni Guiral per a treballar aquest còmic em va fer conscient de les possibilitats pedagògiques de la historieta i des d’aquell moment sempre que he pogut he mirat de fer servir el còmic com a eina didàctica a les meves classes. En la línia de les obres d’Altarriba i Kim, centrades en la memòria històrica, també han sigut obres fonamentals en el meu recorregut com a lector la trilogia de Jaime Martín Las guerras silenciosas, Jamás tendré 20 años i Siempre tendremos 20 años; les obres de Paco Roca Los surcos del azar, L’hivern del dibuixant i L’abisme de l’oblit; el treball de Sento i Elena Uriel a Doctor Uriel; Maria la Jabalina, de Miguel Ángel Giner Bou i Cristina Durán i l’imprescindible Estamos todas bien, d’Ana Penyas. Sobre la memòria d’altres països, Heimat, de Nora Krug, Irmina, de Barbara Yelin i Pies descalzos, de Keiji Nakazawa, em semblen també essencials.

Un altre gènere on el còmic té molt a dir i que m’ha fet reflexionar sobre realitats del món actual que sovint desconeixia és el còmic periodístic. La figura omnipresent de Joe Sacco ha influenciat a nombrosos autors i autores que han seguit les seves passes i han donat veu als qui generalment no la tenen als mitjans de comunicació. Recordo l’impacte que em van provocar obres com Palestina o Notas al pie de Gaza, del propi Sacco i els seus còmics sobre el conflicte iugoslau; Oscuridades programadas, de Sarah Glidden, que s’endinsa a l’Orient Mitjà en plena crisi de refugiats de l’Iraq o El fotógrafo, de Guibert, Lefèvbre i Lemercier, que retrata la guerra de l’Afganistan dels anys 80. Però també vull destacar Barcelona. Los vagabundos de la chatarra, de Sagar Forniés i Jorge Carrión i El día 3, de
Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou, que reflexionen sobre esdeveniments molt més propers a nosaltres.

Penso que també han tingut una gran transcendència en la meva formació com a lector i com a divulgador de còmic obres que des de diverses perspectives han mirat d’aprofundir en multitud de qüestions socials. Sobre medi ambient em venen al cap Chernóbil. La zona, de Francisco Sánchez i Natacha Bustos i els assajos Cambio de clima, de Philippe Squarzoni i Un món sense fi, de Jean-Marc Jancovici i Christophe Blain. Així mateix, la necessitat d’avançar cap a una societat plenament feminista ha estat present a multitud d’obres, però Sally Heathcote. Sufragista, de Mary i Bryan Talbot amb Kate Charlesworth i els més recents Dona, Vida, Llibertat, obra col·lectiva coordinada per Marjane Satrapi i Patos, de Kate Beaton, són tres còmics que no em canso de recomanar. El món del treball, amb el molt divertit Hecha a sí misma, d’Alicia Martín Santos o el tràgic Cuando el trabajo mata, de Delalande, Mardon i Prolongeau, també té un espai important en les meves lectures.

Per últim, una temàtica important per a mi ha sigut la migració,  juntament amb la Lilianna Marín vaig comissariar l’exposició Vinyetes Migrants. Còmic, migració i memòria. La relació entre còmic i migracions ve de molt lluny, començant per obres de dibuixants que es van haver d’exiliar durant la guerra, fins a obres tan actuals com Emigrantes, de Shaun Tan; o La Grieta, de Carlos Spottorno i Guillermo Abril, que analitza les fronteres d’Europa i les seves problemàtiques. A nivell personal, com que els meus avis materns van emigrar a Suïssa als anys 60, un còmic que em va commoure és Nieve en los bolsillos, on Kim relata la seva estada a Alemanya el 1963 i la convivència amb alguns emigrants espanyols que fugien de la misèria franquista.

Com veieu, el còmic és una forma immillorable de conèixer el món on vivim, d’apropar-nos a fenòmens que han marcat el passat, estan modificant el present i que tindran gran influència en el nostre futur. A més, tenim la sort de poder trobar totes aquestes obres a les nostres biblioteques.

Per quin còmic vols començar?

David Fernández de Arriba