"Coses que dèiem avui" és un recull de tres peces breus del dramaturg, guionista i director de cinema Neil LaBute, un projecte que va néixer arran de la trobada de l’autor i la traductora Cristina Genebat. LaBute va conèixer Genebat a un taller de l’Obrador de la sala Beckett i va quedar impressionat per la seva feina i implicació, per això li va fer arribar diversos texts seus. Des de la sala Beckett, van decidir unir aquestes peces per convertir-les en una sola obra amb un tret comú, històries sobre parelles que passen en un espai públic, un restaurant.

"Aventura" es situa a un restaurant japonès on una parella es retroba després mesos sense veure’s.

"Les fúries" ens trasllada a una asfixiant taberna mexicana on Paula cita a Jimmy amb la intenció de trencar la seva relació, però tot es complica quan apareix amb la seva germana.

A "Tobogan" una parella sopa a un restaurant elegant on sembla que passin una bonica velada, fins que ens assabenten que ella ha descobert que el seu marit li és infidel.

Tres peces que representen tres situacions íntimes i delicades, alhora tenses i violentes. Situacions que es desenvolupen a un lloc públic on els espectadors observen i tafanegen lliurement en les relacions dels protagonistes, mentre aquestes s’enfonsen.

"Coses que dèiem avui" són tres històries que giren entorn un nexe en comú: l’amor, la fidelitat i la lleialtat. Unides formen una comèdia amarga, de vegades obscura o incòmode, però amb la qual tots i totes ens podem identificar. A través de la nostra posició d’espectadors-tafaners ens poden veure-hi reflectits. Passarem una mala estona o riurem de tot, però potser també aprendrem dels seus errors.

Neil Labute, Coses que dèiem avui (Programa Continuarà RTVE 14/06/2011)

Més informació:

• Obres de Neil LaBute al catàleg
• Neil Labute a Wiquipèdia

Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

Llegir a Lucia Carballal és trobar més preguntes que respostes i més dubtes que certeses. L’autora madrilenya, que va estudiar a la RESAD de Madrid, a l’Institut del Teatre de Barcelona i després a la Universitat de les Arts de Berlín, ens presenta a "Las Últimas", editat per La Uña Rota, les seves cinc últimes obres teatrals escrites: "Los temporales", "Una vida americana", "La resistencia", "Las bárbaras" i "La actriz y la incertidumbre".

Carballal ens mostra a aquesta obra els contrastos de l’època actual en col·lisió amb les velles idees així com una necessària reflexió, però sense posicionar-se, sobre conceptes com l’autorealització, l’èxit, les expectatives, els vincles familiars, entre altres conflictes morals que són el veritable fil conductor de les obres que componen el llibre. Una ficció intimista tan propera a la realitat quotidiana que és impossible no sentir-se interpel·lat pels actes i decisions dels imprevisibles personatges. Amb un llenguatge proper i, fins i tot, amb un toc humorístic, l’autora evidencia les contradiccions del nostre temps, però deixant sempre una porta oberta, un enigma per resoldre o una situació sense entendre. Un altre fil conductor d’aquests textos és també que els personatges centrals són dones, i així, s'intueix una crítica a la masculinitat clàssica que circula per les històries exposades.

Les cinc obres de "Las últimas" també atrapen. La intensitat de les històries enganxen i sense adonar-te et contagies per l’agudesa de l’autora davant els conflictes i la dificultat de les relacions socials i familiars que proposa: companys de feina al límit, retrobaments amb el pare desaparegut, discussions entre una parella d’escriptors, enèrgics diàlegs entre amigues de tota la vida i una actriu amb dubtes sobre el guió uns minuts abans de la representació són les protagonistes d’aquestes obres en les quals sempre succeeix algun fet inesperat que provoca un gir que els personatges han d’afrontar, malgrat els dubtes.

Aquest volum es presenta a més com un exercici de recuperació del teatre com gènere literari, que pot compartir taula de novetats amb la narrativa o altres gèneres. 

Lucia Carballal, que amb dinou anys va escriure la seva primera obra teatral, és habitual de les produccions del Centro Dramàtic Nacional i l’avalen més d’una desena de textos teatrals. L’any 2019, l’autora va venir a Barcelona de la mà de la Sala Beckett: va ser escollida per Simon Stephens per participar en la Trobada Internacional de Dramatúrgia anomenada 7 d’un cop! També ha impartit cursos de dramatúrgia a la mateixa sala, l’ECAM i La Casa Encendida.

Entre les seves obres anteriors cal destacar "A España no la va a conocer ni la madre que la parió", en coautoria amb Víctor Sánchez Rodríguez, guanyadora del Premio Eurodram, i "Mejor historia que la nuestra", representada al Teatre Lara i mereixedora d’un accèssit del Premi Marqués de Bradomín. A més, ha realitzat la dramatúrgia del projecte Storywalker: de Qingtian a Usera, creant nou ficcions sonores al voltant de la comunitat xinesa de Madrid.

Destaca també, a l’edició de la Uña Rota, el pròleg escrit i sentit per l’escriptora Elena Mendel, que afirma que: “batega una cosa prodigiosa en la llavor d'aquestes obres”. Una frase motivadora per iniciar-se amb la lectura les obres de Lucía Carballal.

Més informació:

• Lucia Carballal a les biblioteques
• Fitxa de Lucia Cadabal a l'editorial La Uña Rota

​​​​​Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

Després de gairebé 22 anys de la 1a edició, aquest 2021 s’ha reeditat i actualitzat de nou el llibre “Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del paral·lel” de Josep Cunill. Una magnífica oportunitat per conèixer i visualitzar la trajectòria d’una artista singular i transgressora, la qual va viure a cavall entre el Berguedà i Barcelona entre altres breus estances a capitals com, Madrid i París. Coneguda com la verge del vodevil o la berguedana parisienne per la premsa del moment, darrere d’Elena Jordi s'amaga el nom real de Montserrat Casals, una dona pionera i polifacètica que va conrea èxits en les disciplines artístiques del teatre i el cinema sota l’etiqueta d’actriu, empresària i productora a principis s. XX.

Nascuda a Cercs l’any 1882, la seva vida podria haver inspirat qualsevol vodevil de l’època, on després de separar-se del seu marit l’any 1906 emprèn un viatge a la ciutat comtal, que la portarà a treballar en un estanc del carrer de la Boqueria. Un negoci aliè al món artístic, però per l’aproximació de sales teatrals i el llibertinatge del barri, significà l’apropament previ i definitiu d’Elena Jordi als escenaris a través de contactes il·lustres de la talla del poeta i dramaturg Ramon Vinyes, el periodista i publicista Pere Prat Gaballí, l’actor i poeta Ramon Tor, habituals de les tertúlies animades a la botiga, coneguts com la “Penya de l’estanc”.

Uns inicis que Josep Cunill narra i contrasta amb la consulta a arxius o revistes de l’època, i que gràcies a aquest paper d'investigació en què trobem especificades les temporades i les fitxes artístiques dels muntatges que va participar la Jordi, ens ajuda a comprendre el valor dels vodevils a la primera meitat del s. XX, com a gènere que va eclipsar el gran Paral·lel i la ciutat de Barcelona, amb la controvèrsia afegida del que va significar la convivència entre aquest teatre popular i de masses del Paral·lel amb el teatre líric i elitista que s’estava fent fins al moment a la ciutat, tal com es ressenya en  algunes notes citades de revistes com Papitu, El Diluvio o el Teatre Català de l’època.

A la vegada, aquesta precisió ens permet crear una atmosfera d’intel·lectuals, artistes o dramaturgs de la talla de Margarida Xirgu, actriu reconeguda i musa de García Lorca, que va actuar juntament amb els inicis d’Elena Jordi en la Companyia d’Enric Giménez, el gran Papitu Santpere, el gran home del Paral·lel que va formar l’exitosa Companyia catalana de vodevil Josep Santpere i que la Jordi va formar part abans de crear la seva pròpia companyia, la companyia catalana de vodevil Elena Jordi lligada al santuari del gènere còmic, al Gran Teatro Español (1892-1935) o del gran dramaturg, Santiago Rusiñol, el qual va crear algunes de les peces teatrals que va interpretar la companyia d’Elena Jordi, com “El Senyor Josep enganya a la dona” (1915) o “La Lepra.” (1915)

Finalment, l'obra també s’exposa l’arribada del cinema a la ciutat com un greuge al teatre inicialment per moltes personalitats del món teatral, i per altres, com una nova oportunitat per desplegar el seu art. És el cas d’Adrià Gual, Margarida Xirgu, Domènec Ceret, o la mateixa Elena Jordi, que van fer el salt a la pantalla gran. Concretament, les Jordis, l’Elena i la seva germana Tina, van fer 4 pel·lícules gravades i enregistrades a Studio Films ubicada a la carretera de Sants. I fou l’Elena, l’any 1918, la que va produir “Thais”, un film desaparegut actualment, però importantíssim en la història del cinema a Espanya per ser fruit de la primera dona directora.

Presentació del llibre sobre Elena Jordi (TV Puig-Reig - 15/04/2021)

Els misteris d'Elena Jordi (TV3 - 12/12/2015)

​​​​​Més informació:

• El Paral·lel i les cupletistes
• El clan dels Santpere 
• El Paral·lel (Barcelona) a les biblioteques
• Elena Jordi de l'estanc als escenaris [Programa Va passar aquí - Betevé]
• Elena Jordi, pionera del cinema català [Acadèmia del Cinema Català]

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

L’autora Gemma Reguant, actriu i experta en art dramàtic, és especialista en respiració, veu i expressió oral. En aquest llibre ens presenta, com diu el subtítol, exercicis d’olfactació, de respiració i de veu que ajuden a viure millor.

Sabem que disposem de diversos sentits, alguns dels quals no tenim del tot desenvolupats. Com diu l’autora, “l’olfacte és un sentit químic vinculat als instints més primaris. En el passat, podia ser la clau per a la nostra supervivència (recerca de menjar, conèixer l’enemic, detectar perills...), i molt més enllà”. Segons Daniel Goleman, “amb l’olfacte humà vam començar a desenvolupar els centres més antics de la nostra vida emocional”.

Avui en dia, l’olfacte és un sentit del qual disposem i que sovint no hi prestem massa atenció. Treballar en el nostre olfacte no només ens repercuteix en una millor veu i expressivitat, sinó que també té diversos beneficis en l’àmbit de la salut, que són detallats en aquest llibre.

El llibre s’estructura en diversos aspectes molt curiosos sobre aquest oblidat sentit: olfacte i aparell fonador, la relació entre l’olfacte i la parla, l’articulació del llenguatge, la salut del diafragma i fins i tot del cor. 

Els exercicis que es presenten són: escalfament de veu, pràctiques amb les narius, pràctiques MOD (Mètode d’Olfactció Dissenyat), així com diversos exercicis de memòria olfactiva. 

Una lectura curiosa i sorprenent que ens donarà eines per a millorar la nostra salut, gràcies al nostre olfacte.

Més informació:

• Gemma Reguant a les Biblioteques
• Entrevista
• "L’olfacte, el sentit més desconegut". Dr. Joaquim Mullol. Hospital Clínic de Barcelona

Recomanat per Bib. Central. Cerdanyola del Vallès.

Estrenada a Broadway el 3 de desembre de 1947, Un tramvia anomenat Desig és sens dubte una de les obres més populars de Tennessee Williams.

La història ens mostra com la refinada i aristocràtica Blanche DuBois, ha de refugiar-se al pis de la seva germana i el seu cunyat Stanley Kowalski, a un dels barris més degradats de Nova Orleans. Allà es veurà envoltada de conflictes, mentides i desenganys que l’arrossegaran a una espiral de degradació mental.

Adaptada diverses vegades al cinema, la versió dirigida per Elia Kazan el 1951 i protagonitzada per Marlon Brando i Vivien Leigh va ser fortament aclamada per la crítica i va ser guardonada amb quatre Oscars.

La versió de l’editorial Adesiara ens permet gaudir en català d’una nova traducció del clàssic a càrrec de Joan Sellent. Anteriorment l'obra havia estat publicada per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i Edicions del Mall el 1983 amb traducció de Jordi Arbonès.

Thomas Lanier Williams, conegut com a Tennessee Williams (Columbus, Mississipí, 1911) va ser un dels dramaturgs més importants i rellevants del segle XX i referent indispensable del teatre estatunidenc. De fet, "Un tranvia anomenat Desig", és considerada una de les millors obres de teatre del segle passat i la millor peça del seu autor.

Tanmateix, totes les obres del dramaturg s’han acabat convertint en clàssics imperdurables: “El zoo de vidre”; “De sobte, l’últim estiu” (1950), “La rosa tatuada” (1951), “Gata sobre teulada de zinc calenta” (1955), “Dolç ocell de joventut” (1959) i "La nit de la iguana" (1961) .

"No sé qui és, vostè..., però sempre he confiat en ’amabilitat dels desconeguts."

Coproduïda pel Teatre Nacional de Catalunya i la Fundació social La Caixa, La Font de la pólvora és una obra teatral impulsada pel programa “Art for change”, creat per incentivar l’ús de l’art i la cultura com a eina de canvi social. Amb aquest projecte Llàtzer Garcia va voler apropar-se a un dels indrets més pobres de Girona, la seva ciutat, amb la intenció d’explicar la realitat dels seus carrers. La font de la pólvora és un barri marginal construït a la dècada dels 60 per allotjar a les famílies arribades d’Andalusia, d’Extremadura i d’altres comunitats, amb la idea de posar fi al barranquisme. Aquest enclavament es va convertir en una zona humil, marginal i apartada del centre, on la majoria de residents segueixen sent immigrants i gitanos.

La trama de l’obra, basada en fets reals, gira al voltant dels constants talls de llum que han de patir els ciutadans d’aquest barri, tal com ens expliquen un grup de joves que ens parlen dels problemes d’electricitat i d’altres situacions que han de viure, en definitiva, ens mostren la realitat i la precarietat del seu barri. Els cinc intèrprets de l’obra són els testimonis de la vida a la Font de la pólvora. Pau Vinyals, Biel Montoro, Moha Amazian, Cristina Arenas i Esmeralda Colette representen la identitat d’aquest lloc, estigmatitzada i marcada pels prejudicis socials de l’altre Girona. Amb ells veurem la manca d’oportunitats del jovent, el sentiment de rebuig cap a la ciutat, el fet que no es sentin recolzats ni escoltats.

Però Llàtzer Garcia els hi dóna veu, no pretén criticar ni educar, només fer d’altaveu, visibilitzar-los per donar a conèixer aquesta realitat que tenim tan a prop. La Font de la pólvora va més enllà del teatre social, s’apropa al teatre documental, ja que les converses que representen són reals, però és una història de ficció. Llàtzer agafà les pròpies paraules de la gent del barri per crear aquest retrat, aquest collage de l’ànima de La Font.

Més informació:

• L'autor a Wikipèdia
• L'autor a les Biblioteques

Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne...

El Festival Grec 2021 arrenca enguany a l'amfiteatre grec de Montjuïc de Barcelona amb l’adaptació d’una gran novel·la, finalista el Premi Goncourt l’any 2013, escrita per un francès que viu fa anys a Barcelona, ​​Mathias Enard.

La novel·la, com l'espectacle que acaba d’inaugurar la nova temporada del  Grec, tenen el nom d'un carrer de Raval: Carrer Robadors.

A Carrer Robadors, Enard barreja de tres gèneres: la novel·la negra, la d’iniciació i la d’aventures. Tres gèneres que es personifiquen en la figura del jove Lakhdar, que narra en primera persona les seves peripècies, des de que l’expulsen de la casa familiar de Tànger a causa de l’escàndol que genera la relació il·lícita amb la seva cosina Meryem, fins que va a petar a un pis del carrer Robadors, meca de la marginalitat del barri barceloní del Raval.  Una Barcelona  que el rep sacsejada pel descontent social i l’auge del moviment dels Indignats, en un clima d’insurrecció similar però, a la vegada, tan diferent al que es viu a l’altra riba de la Mediterrània.

Més informació:

• Carrer Robadors al Festival Grec 2021 
• Carrer Robadors, una apertura del Grec tan vistosa com extensa. "El Periódico de Catalunya" 29/06/2021
• Mathias Enard: ‘Carrer Robadors’, o com escapar de l’infern. "Núvol" 2013
• Mathias Enard a les biblioteques

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet.

És força habitual trobar musicals que adapten novel·les, però en aquest cas ens trobem davant d'una novel·la per a joves que es basa en un musical de Broadway (amb llibret de Bob Martin i Chad Beguelin), un musical que a la seva vegada també ha servit d’inspiració per a una pel·lícula (que podeu trobar en una coneguda plataforma). 

L'Emma és una adolescent que té com a somni poder anar al ball de graduació del seu institut amb la seva parella, l'Alyssa. Però això que sembla tan senzill, en un petit i conservador poble de l’estat d’Indiana és quasi bé impossible.

L'Alyssa és la noia més popular de l'institut però porta la seva relació amb l’Emma en secret; és també la filla de la presidenta de l'associació de pares. 

El rumor que l'Emma vol anar amb una noia al ball de graduació aixeca una gran polseguera, fins el punt que l'associació de pares planeja anul·lar el ball per què el fet que dues noies siguin parella i vagin juntes al ball podria incitar a conductes inapropiades i indecents.

L'Emma, davant de tot plegat, decideix denunciar la vivència en un vídeo al seu canal de Youtube, aquest es viralitza i arriba fins a dues estrelles de Broadway en hores baixes, que hi veuen un filó per intentar reflotar la seva carrera artística. 

Amb l'arribada al poble, les dues estrelles pretenen convertir-se en el pal de paller de la lluita de les dues adolescents, però lluny d'aconseguir-ho compliquen encara més la situació. 

The Prom és una novel·la sobre l'amor i l'amistat on es tracten temes com l’homofòbia, l’assetjament escolar i la importància de ser un mateix. Una història típicament nord-americana amb personatges ben definits (i amb uns quants clixés) i amb els que és fàcil connectar, amb molta música i encara més purpurina.

“I don’t want to start a riot I don’t want to blaze a trail”.

Recomanat per Xavi López. Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat
 

Eu Manzanares (1985) és una jove actriu i dramaturga de Santa Coloma de Gramenet.  

El passat 15 de setembre de 2020 s’atorgava el Premi Teatre Barcelona al Millor Text Original a "Lo Nuestro". Una obra de teatre escrita i també interpretada per la colomenca Eugènia Manzanares. Estrenada el desembre de 2019 a la Sala Flyhard de Barcelona, amb molt bona acollida del públic i de la crítica.

"Lo Nuestro" transcorre una nit de Cap d’Any en el menjador dels Guerrero Fernández, una família humil de l’extraradi de Barcelona, mentre es prepara per donar la benvinguda al nou any, amb l’esperança d’un nou any que canviï la seva sort.

El més destacable d’aquest text són els diàlegs, àgils i realistes, que reprodueixen de forma natural la convivència lingüística entre català i castellà de moltes famílies de diversos orígens que formen el teixit de les ciutats de l’Àrea Metropolitana. Tot i que Santa Coloma de Gramenet no hi surt explícitament, les persones que coneguin la ciutat la poden reconèixer en el text.

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central de Santa Coloma de Gramenet

El 1943 l'escriptor, poeta i aviador francès Antoine de Saint-Exupéry, va publicar Le Petit Prince, un conte poètic per a infants que s’ha convertit en un clàssic de la literatura universal.

La història narra la trobada entre un nen i un aviador al desert del Sàhara. El Petít prínep anirà explicant la seva història i el seu viatge per diferents planetes des de l’asteroide B612 fins al Planeta Terra.

Gairebé, trenta anys després, el 1974, Stanley Donen va dirigir una adaptació cinematogràfica de l'obra amb llibret i lletra d'Alan Jay Lerner, reconegut mundialment per la seva obra My Fair Lady, i música de Frederick Loewe, parella artística de Learner.

La pel·lícula va adaptar l'obra original incorporant música i diversos números musicals, i va servir per a aplanar el camí a l’adaptació teatral de la mateixa.

L’obra de Saint-Exupéry continua essent el llibre francès més llegit i traduït de la història. Es pot trobar en 250 idiomes i dialectes. Realitzar una versió cinematogràfica amb aquest abast mundial va ser tot un risc per part de Stanley Donen. I tot i que la pel·lícula va ser un gran fracàs a la taquilla, l'obra va ser guardonada amb el Globus d'Or a la millor banda sonora el 1975.

Visionar de nou el film ara, amb una nova perspectiva, pot ser un bon exercici per reivindicar i revalorar la feina d’aquells artistes que s’atreveixen a fer versions d’allò que sembla impossible.  

Recomanat per la Bib. Ripollet

Irma Correa (Las Palmas, 1975) va veure la fotografia d’un nen molt espantat a un diari. La notícia explicava com acabava de creuar el mar que separa Nigèria de les Illes Canàries amagat en un vaixell petroler. Havia vist com els seus amics havien caigut al mar i s’havien ofegat, ell va sobreviure a les tempestes. En aquell moment, la dramaturga i periodista va decidir explicar la història d’aquell nen, així va néixer Friday.

Friday és un nen nigerià de 10 anys que vol ser com Messi, es dedica a jugar a futbol i a ajudar al seu tiet a recollir cacauets i fustes. Fins que un dia s’assabenta que els volen vendre, a ell i al seu germà, com esclaus per una plantació. Els nens decideixen fugir cap a Europa, a la terra promesa.

Aquest obra teatral, guanyadora del XIX Premi SGAE de Teatre, és la història de Friday i de milers de persones (homes, dones i infants) que travessen el mar per arribar a Europa, la terra de les oportunitats, on sortiran de la misèria.

Més informació:

• Web oficial de l'autora

Recomanat per Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès

El cantautor Pau Alabajos ens situa a l'obra Hotel Fontana en un dels moments més negres i vergonyosos de la història recent d'Europa: l'execució de més de 8.000 musulmans bosnians per les tropes del general serbi Ratko Mladić a Srebrenica al juliol de 1995. Els assassinats eren civils indefensos que havien acudit a refugiar-se en el que era un enclavament custodiat per les Nacions Unides.

Aquest projecte de teatre documental, guanyador del Premi de Teatre Ciutat d'Alcoi, Alabajos s'inspira en els testimonis de supervivents del genocidi i també en les declaracions de culpabilitat dels responsables de la tragèdia al Tribunal de La Haia. Amb un plantejament testimonial i realista, Alabajos recrea en forma de diàleg teatral aquell episodi sagnant de la història europea recent perquè no es torni a repetir.

L'obra comença amb la trobada a l'Hotel Fontana on vam tenir lloc les negociacions entre el general de l'exèrcit serbobosni Ratko Mladic, conegut com el carnisser d'Srebrenica, i el comandant de la força de protecció dels cascos blaus, Thom Karremans, que va cedir i va permetre la massacre de civils. La història continua amb el relat de testimonis reals que han permès que les seves experiències i reflexions formen part del text. Records narrats en primera persona amb valentia i dolor que ens apropen amb cruesa el que estava passant en la Mediterrània balcànica, no massa lluny de casa nostra.

Aquesta obra, que encara no ha sigut representada, ens recorda que, malgrat que ja hagin passat més de 25 anys, el genocidi no és cosa del passat, que el dol encara està vigent i que fer memòria és un deure per poder aprendre i no repetir tragèdies del passat.

Més informació:

• Pàgina web de Pau Alabajos 
• Ressenya de l'Editorial Bromera
• Entrevista a l’autor 

Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans.

R.U.R (Rossum’s Universal Robots) no només té rellevància en l’esfera de la dramatúrgia, sinó també en l’àmbit lingüístic. En una època, la dècada del 1920, on va agafar embranzida l’estudi de l’automatització de les màquines fins al punt que el 1926 es va crear el Televox, la primera màquina que podia realitzar automàticament una sèrie de moviments i tasques, no és casual que Karel Čapek  volgués donar nom a aquestes màquines fins al punt que va utilitzar l’expressió txeca "jdu do roboty" que vol dir col·loquialment "vaig a pencar" per identificar aquests mecanismes per primera vegada amb la paraula robot.  

Però més enllà d’aquesta anècdota, l’obra teatral creada per Karel  Čapek (1890-1939), un dels intel·lectuals més importants de l’Europa d’entreguerres i una figura cabdal de la literatura de ciència-ficció, autor també de la novel·la, La guerra de les salamandres (1936), ens situa tota l’escena teatral dins la fàbrica Rossum’s Universal Robots (o a les seves immediateses) per explicar a través de tres actes l’inici i l’evolució de l’empresa robòtica mitjançant unes imatges que estimulen la nostra imaginació amb una forta càrrega d’ironia satírica. D’aquesta manera, l’escriptor txec aprofita el context de la fàbrica d’homes artificials per fer una crítica aferrissada de l’ésser humà, que es creu Déu totpoderós, del progrés tecnològic desmesurat que pot produir efectes negatius per la humanitat, de la sobreproducció del model econòmic, i finalment, un judici de la mateixa societat quan es vol deixar enrere la cultura de l’esforç i la responsabilitat per gaudir de la plena llibertat i del control desmesurat del món. 

Karel Čapek - R.U.R. | Animated Trailer per Adéla Fotrová:

En definitiva, més enllà que aquest any 2021 celebrem els 100 anys de la paraula robot gràcies a R.U.R (Rossum's Universal Robots), el muntatge de Čapek continua molt vigent en la nostra contemporaneïtat malgrat tenir l'enfocament visionari propi de la ciència-ficció, ja que ens alerta de grans controvèrsies filosòfiques o socials actuals, com els límits de la tecnologia, la deshumanització a través del progrés, la destrucció de llocs de treball per l'automatització, el deteriorament del planeta i l'espècie humana entre altres reflexions. Fins al punt que la seva lectura ens transporta a la idea d'un dels gravats de Francisco de Goya, El somni de la raó produeix monstres i a la cèlebre novel·la de Mary Shelley, Frankenstein, o la revisió moderna creada per Jeanete Winterson, Frankissstein. Una història d'amor fins al muntatge teatral al nostre país d'Alba (o el jardí de les delícies) de Marc Artigau, guanyadora del Premi Quim Masó 2017.
 

"Jo acuso la ciència!
Acuso la tècnica! Domin!
A mi mateix! A tots nosaltres!
Nosaltres, nosaltres en som culpables!
Per la nostra megalomania, pels guanys, pel progrés, no sé per quines coses fora mesura hem matat la humanitat!"

(Fragment de R.U.R (Rossum’s Universal Robots), de Karel  Čapek) 

Més informació:

•  Karel  Čapek a les BibliotequesXBM
• Ficció? Realitat? 10 novel·les de robots, guia de lectura del PVNovel·la de BibliotequesXBM
• Karel Čapek, popularizador de la palabra ‘robot’, nació hace 130 años, podcast de Radio Prague International (09/01/2020)

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

El bilbaí Javier de Isusi ens presenta en tant sols un pam de llibre i en poc més d’un quilo de pes repartit entre prop de quatre-centes pàgines una fantàstica recreació dels darrers anys de vida de qui podria haver estat el millor monologuista de la història, o si més no, el millor conversador en distàncies curtes: Òscar Wilde. Potser es exagerat reduir tant la figura d’un autor d’aquesta talla però segur que no s’hagués molestat, doncs tothom sap que apreciava i molt, gaudir de la conversa. Es prou conegut que Wilde va ser un escriptor i dramaturg irlandès de gran empremta que fou repudiat i condemnat per la seva homosexualitat, però potser no sabem com era la persona que habitava dins aquest personatge, sovint histriònic i sempre mordaç. Isusi decideix fantasiejar al voltant dels seus darrers anys en els que va viure una mena d’exili al costat d’amics, admiradors, i gent que passava per allà, al Paris de llindar del segle XX. Gent amb i sense ofici, i gent amb i sens benefici que viuran la vida i l’amor al costat del geni de Dublín, i sobretot del seu patrimoni pràcticament esgotat.

Poc més es pot dir a banda de recomanar enèrgicament la seva lectura, un còmic fantàstic on Isusi s’abuida apassionadament i amb molt enginy en reconstruir uns diàlegs punyents a l’alçada de les circumstàncies. Amb el seu peculiar estil gràfic de tinta i aquarel·la omple de tons grisos tot el llibre. L’estructura de la pàgina amb absència de vinyetes està la servei narratiu trencant-se quant convé i adaptant-se als diferents clímaxs i a les diverses entrevistes de tots els convidats que aniran passejant al llarg de totes les pàgines.

Cal destacar els premis que l’autor ha anar recollint per aquesta particular divina comèdia: el Premio Nacional de Cómic de 2020, i el Premio de la AACE (Asociación de autores de cómic de España) 2020.

Aquí podeu veure un petit tastet del procés creatiu de l’obra.

Acabem amb una cita: La vida no es més que un assaig inacabable d’una obra que mai s’estrenarà, podria ser de Wilde, però no, es d’Amelie, la pel·lícula. Segur que a Wilde li hagués agradat.

Recomanat per Jaume Vilarrubí. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà

Somieu en convertir-vos en el nou Mag Lari? Al·lucineu amb els jocs de màgia del Mago Pop? No podeu oblidar les medalles del Màgic Andreu? Doncs amb el llibre 100 jocs de màgia podeu iniciar-vos en el fascinant, misteriós, enigmàtic i sorprenent món de la màgia.

Es tracta d’un llibre pràctic, didàctic i pedagògic que presenta un centenar de jocs de mans. Petits trucs que us iniciaran en l'il·lusionisme i que us ajudaran a sorprendre i enlluernar familiars, amics i companys i companyes de feina. 

El seu autor, el Mag Gerard, pertany a una nova generació de mags que barreja de forma original i sorprenent la màgia i la comèdia. La seva formació ha anat a càrrec de grans mestres com Juan Tamariz o Gaetan Bloom entre d’altres. I el seu darrer espectacle va guanyar el premi al millor espectacle de sala en els 3 dies de Faràndula a Canàries. 

El seu darrer llibre, 100 trucs per sorprendre amb el mòbil : jocs de màgia, bromes i gags, inclòs en la mateixa col·lecció de Cossètania, uneix la màgia amb les noves tecnologies i presenta un centenar de jocs de màgia, bromes i poca-soltades per deixar descol·locat el personal amb el mòbil.

Esteu a punt per fer màgia?

Recomanat per Elisabet Vazquez. Biblioteca de Ripollet. 

Menandre d’Atenes (342 aC-291 aC) fou un dels grans poetes grecs després d’Homer tal com anunciava el mateix Aristòfanes de Bizanci, i sobretot,  el més gran dramaturg atenès de la nova comèdia grega que influencià a autors llatins, com Plaute i Terenci, al mateix Molière o al teatre de la Commedia dell’Arte. Fins al punt que Macrobi, autor grec, identificava l’art de Menadre com encisador per l’oïda, inventat per proporcionar tan sols plaer a les orelles o bé per exhortar-nos a l’honestedat, com es cita en el pròleg de "Satíricon", un clàssic de Petroni.

Un breu repàs a la seva llarga influència que ens ajuda a situar-lo com una figura rellevant de la dramatúrgia universal, i que aquest any 2020 tenim l’oportunitat de llegir-lo en català per primera vegada, en una edició bilingüe traduïda per Eloi Creus. De fet, “El Malcarat” estrenada el 316 aC durant el festival de Lenees en honor a Dionís, és l’única obra sencera conservada d’ell fins al dia d’avui.  Amb un rerefons argumental lleuger i fresc a l’estil del vodevil, aquesta peça teatral narra l’enamorament de Sòstrat, un jove adinerat que s’enamora bojament d’una noia mentre caça, i les peripècies per aconseguir, no tant els favors de la jove, sinó del seu pare, Cnemó, un vell pagès arrogant, garrepa i malcarat, el qual ha de consentir i entregar la seva filla en matrimoni.

Una trama domèstica, lluny de l’extravagància de la comèdia antiga o de la grandesa moral de les tragèdies clàssiques, que ens ajuda a comprendre no només l’evolució cap a la Nova Comèdia, sinó també del teatre grec en general a causa de la nova situació política i social de la mateixa Atenes després de la derrota de la Guerra del Peloponès, on la magnificència del cor -personatge col·lectiu i anònim- perd protagonisme davant l’individu i l'ús d’un llenguatge col·loquial que és el mitjà per narrar una peça teatral de costums més propera i amb plantejaments ètics.

Més informació:

• Menandre al Catàleg de les Biblioteques.
• El tema del teatre grec al Catàleg de les Biblioteques.

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Quan els membres de la companyia Ruta 40 van estrenar aquesta obra al Teatre Maldà de Barcelona, el 12 de novembre del 2014, no s'imaginaven que estaria durant cinc temporades a cartellera, que els portaria a guanyar el premi Butaca 2015 i a ser finalistes del Premi BBVA de teatre 2016.

El llarg dinar de Nadal és una obra del reconegut dramaturg i novel·lista estatunidenc Thornton Wilder, guanyador de tres premis Pullitzer. Una peça teatral plena d'humanitat, tendresa i humor, que narra la vida de la família Bayard en 90 dinars nadalencs.

Any rere any, els membres de la família es reuneixen al voltant de la taula i, entre converses, menjant i bevent, es van incorporant els personatges de quatre generacions. Els avis asseguts a la taula, explicant velles històries, un cosí que arriba, un cotxet de nadó que creua la sala... Alguns venen i altres s'acomiaden amb un mutis infinit. En tant sols una hora veiem com canvien els personatges, com creixen i com envelleixen. Més enllà d'una història familiar, El llarg dinar de Nadal és una obra sobre la vida, sobre la mort i, fonamentalment sobre el pas del temps.

Més informació:

• Thornton Wilder a les Biblioteques

• Thornton Wilder a Wikipedia

• El llarg dinar de Nadal de Ruta40 al programa Teló de fons

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques   

Carles Batlle (1963-) és un dels dramaturgs més interessants i reconeguts de la dramatúrgia catalana. Professor de dramatúrgia i literatura dramàtica a l’Institut del Teatre de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és el Director de Serveis Culturals de l’Institut del Teatre i director de la revista acadèmica Estudis escènics.

Still life, o natura morta en anglès, titulada pel Teatre Nacional de Catalunya com a  Monroe-Lamarr, on s’havia d’estrenar el mes de maig de 2020, ens parla de l’apassionant vida de dues mítiques actrius del cinema nord-americà: Hedy Lamarr i Marilyn Monroe, a partir d’una trobada fictícia recreada per l’autor l’any 1962, poc temps abans del suïcidi de Monroe.

L’obra juxtaposa dos temps, 1962 i 1966, per explicar la història de la veritable protagonista de l’obra: Hedy Lamarr, l’actriu austríaca i jueva, que va haver de fugir als EUA, on la seva carrera acaba tenint un gran èxit, però també inventora d’un sistema precursor de la tecnologia Wi-Fi actual.

La lectura de l’obra ens atrapa mentre esperem que sigui possible la seva estrena al Teatre Nacional, dirigida per Sergi Belbel i protagonitzada per Laura Conejero i Elisabet Casanovas.

Més informació:

• "Still Life (Monroe-Lamarr)" - Text complet disponible a la Biblioteca del TNC
• Informació obre l’obra i l'autor - Teatre Nacional de Catalunya
• Carles Batlle. Sala Beckett
• Still life. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet.

L’obra, que va ser estrenada en gira al Teatro Palacio Valdés de Avilés el dia 25 de Gener de 2019 i en temporada a El Pavón Teatro Kamikaze de Madrid el dia 6 de Març de 2019, és una ficció documental creada a partir de les declaracions dels acusats i de la denunciant  en el judici de La Manada sobre els fets ocorreguts a Pamplona la nit del 7 de Juliol de 2016.

Parlem de teatre documental quan la dramatúrgia i el text es fonamenten al voltant de fets reals. El text va ser creat a partir de les transcripcions de les declaracions i tal com ens indica la veu en off al començament de l’obra les declaracions han estat fragmentades, reordenades o reduïdes”, però “en cap cas se li ha afegit text de ficció.

El dramaturg i director teatral Jordi Casanovas, nascut a Vilafranca, va ser cofundador i director de la Sala Flyhard les temporades 2011-2013. Professor de Dramatúrgia a l’Institut del Teatre, Eolia y Escac, amb més d’una trentena d’obres signades i molts premis sobre el seu cap és un dels autors més reconeguts en el panorama actual.

Recentment l’editorial Arola ha publicat el llibre “Jordi Casanovas: Algunes obres 2009-2019”, on hi trobareu les peces “La revolució”, ”Un home amb ulleres de pasta”, ”Les millors ocasions”, ”Idiota”, “Gazoline”, ”Mala broma” i la trilogia catalana conformada per “Una història catalana”, ”Pàtria” i “Vilafranca”.

Sis personatges: la noia i el nois com si d’un cor grec es tractés omplen l’escenari. La notícia als mitjans de comunicació ens va indignar a molts. Ens va obligar a posicionar-nos.  Un judici en el que la denunciant és  obligada a donar més detalls de la seva intimitat que els propis denunciats. Un cas  que va sacsejar el concepte de masculinitat, de consentiment i d’agressió sexual a la nostra societat. (extracte del dossier de l’obra)

Llegir-se el text, veure l’obra no ens pot deixar indiferents. Jordi Casanovas aconsegueix ofegar-nos , trasbalsar-nos. No podem sortir sent els mateixos.

Diu el dramaturg, Un dels temes més recurrents de les meves obres és l’aparició de la violència quan ja hi ha una impossibilitat manifesta de poder resoldre el conflicte amb la paraula i el diàleg. Em fa por la violència .

A l’obra la violència és manifesta, en aquest cas la violència de gènere, malauradament encara molt present a la societat.

Premis:

• Jauría va obtenir el “Premio Ercilla a la Millor Creació Dramàtica 2019”, el Premi “Cultura contra la violència de Gènere 2020”, i els Premis Max al “Millor Espectacle de Teatre”, i “Millor Adaptació Teatral” per a Jordi Casanovas a la gala de Màlaga del 7 de setembre de 2020.
• L’estrena de l’obra a Madrid va comptar amb la direcció de Miguel del Arco, i els personatges van ser interpretats per Fran Cantos, Álex García, María Hervás, Ignacio Mateos, Raúl Prieto i Martiño Rivas, amb la veu en off d’Israel Elejalde.

Més informació:

• Pàgina web oficial de Jordi Casanovas
• Notícia als mitjans (CCMA, 08/09/2020)
• Jordi Casanovas a les biblioteques

Recomanat per Núria Cañadas. Bib. Viladecans

Marta Buchaca, guionista, dramaturga i directora és actualitat. No tan sols perquè una de les seves peces teatrals ha estat portada al cinema la tardor de 2019, sinó perquè les seves obres no deixen de representar-se i de traduir-se.

Només una vegada neix, segons exposa la pròpia Marta Buchaca al programa de mà de l’espectacle estrenat per primera vegada al Grec 2018 i representat posteriorment al TNC, quan es planteja les següents qüestions: “què passaria si, després d’anys d’estabilitat i seguretat, el meu company m’aixequés la mà? Si em clavés una bufetada? Si perdés els papers i m’apallissés?” La resposta pot semblar molt evident, però va més enllà: “i si la pallissa ve donada perquè jo he fet una cosa mal feta?”

Amb aquesta obra, Marta Buchaca ens acosta a la violència més habitual, aquella que no ho sembla i que acceptem sense ni tan sols ser conscients i reflexiona sobre com aquesta es barreja i confon massa sovint amb les tensions de gènere.

Més informació:

• Marta Buchaca a les Biblioteques
• Marta Buchaca a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Una sèrie de personatges amb històries ben curioses mantenen entre ells uns lligams enrevessats, desconeguts per als seus protagonistes però no pel lector. Hi trobem: un turista japonès que ha contractat un viatge organitzat per escapar de la solitud; una dona embarassada que ha desenvolupat un odi visceral per la seva parella i pare de la criatura; una parella jove que viu com a èxit i fracàs alhora la compra d'un pis nou, diminut i molt car; dos publicistes que són amants i competidors; un nen que se sent abandonat...

Un turista se suïcida és un bon exemple de teatre actual, amb un estil modern que pot sorprendre els lectors de teatre més clàssic. El tema principal, present en les diferents històries, és la solitud, la solitud enmig de multituds hiperconnectades.  Amb una mirada de sociòloga, l'autora té formació en aquesta matèria, es disseccionen els personatges –tipus humans, categories, pràcticament- i  les  situacions, la majoria molt corrents, que podrien ocórrer a qualsevol ciutat del món globalitzat i a qualsevol de nosaltres. L'obra és una sàtira contra la uniformització i la despersonalització de les ciutats i de les societats.

Formalment ens trobem davant un text obert, no hi ha un diàleg amb rèpliques i contrarèpliques rígides assignades a cada personatge, sinó un guió, un esbós de cada escena, una idea desenvolupada però que caldrà concretar per poder ser representada. Això pot sorprendre, però potser encara ho faran més algunes escenes consistents en missatges que no arriben als seus destinataris, anuncis publicitaris o llistats de països.  

L'estil és punyent, retrata i critica alhora la societat actual, i no s'estalvia marcadors iconogràfics del temps present com poden ser les visites a Ikea per comprar mobles de nom impronunciable, el frapuccino de l’Starbucks per emportar-se o les partides en línia al FIFA de la PlayStation. Tots sabem de què parla, tot és proper, però a la vegada, i així ho presenta l'autora, aquesta normalitat nostra és ben estranya si ho pensem amb deteniment. 

Sílvia Navarro Perramon (1982) és un dels nous valors del teatre català. És graduada en direcció i dramatúrgia per l'Institut del Teatre i llicenciada en sociologia per la Universitat de Barcelona, aquesta combinació queda ben palesa en els seus textos teatrals. Ha dirigit obres pròpies i d'altres autors i ha participat en diversos espectacles preparant-ne la dramatúrgia. Un turista se suïcida va guanyar el premi Ciutat d'Alcoi 2018.

Més informació:

• Sobre l’autora – Fitxa personal a l’Institut del Teatre.

• Premi Ciutat d’Alcoi 2018 – Notícia premsa.

• Catalandrama - Traduccions obres de Sílvia Navarro, disponibles mitjançant registre.

Recomanat per Biblioteca Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat.

A punt d’estrenar-se a l’Aquitània Teatre Smiley. Després de l’amor, és un bon moment per rellegir el text teatral de Guillem Clua que fa vuit anys va seduir a públic i crítica convertint-se en un dels darrers èxits inesperats del teatre català actual. 

El novembre del 2012 vam conèixer a l’Àlex i el Bruno, els protagonistes de Smiley: una història d’amor, a la Sala Flyhard. En Bruno ros, atlètic i atractiu i l’Àlex amb una aparença anodina, amb ulleres, més aviat tímid. Dos homes que, malgrat ser del tot diferents i tenir unes personalitats antagòniques, acabaran units per uns sentiments profunds i vius.

I tot comença quan l'Àlex, que acaba de tenir un desengany amorós després d'haver-se fet il·lusions amb algú, agafa el telèfon i es disposa a demanar explicacions sense saber que aquesta trucada, tindrà unes conseqüències imprevistes, que canviaran la seva vida. .

Smiley, és una història d’amor que ens farà riure, plorar i emocionar-nos. Un text, fresc i àgil que ja ha estat traduït a diversos idiomes (castellà, anglès, italià, grec o alemnya) i estrenat a ciutats de tot el món, incloent Nova York.

El seu autor, en Guillem Clua s’ha convertit en una de les veus més exitoses de la dramatúrgia catalana amb obres com Invisibles (2002); La pell en flames (2005); Gust de cendra (2006); Marbug (2010) o Justícia (2019) la seva darrera estrena al Teatre Nacional.

Esperem en aquesta segona part retrobar-nos amb en Bruno i l’Àlex, i veure com ha evolucionat la seva història d’amor i les seves vides. Continuarà el final feliç a les seves vides?

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques   

Tricicle és una companyia de teatre gestual, on l'humor és el centre de l'espectacle. Està formada per tres actors, que són també els fundadors, Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir.  La seva aparició al conegut programa "1, 2, 3, responda otra vez", representant en mímica i humor la cançó "Soy un truhán, soy un señor" del cantant Julio Iglesias, els va portar a  l'èxit.

Actuació del Tricicle al programa "Un, dos, tres"

Amb l'obra "Tricicle de la Z a la A" el grup de teatre fa un repàs de la seva trajectòria professional: més de quaranta anys junts fent teatre còmic i mim. Esmicolen quina ha estat la base, l'essència del projecte i de l'èxit professional i personal de convivència. 

Han fet una selecció de conceptes bàsics, ciutats, teatres, personatges, actuacions, actors i actrius que fan repàs de la seva vida d'una manera ben original recopilats en un diccionari ordenat alfabèticament començant per la Z i acabant a l'A.  

El grup ha anunciat que es retira dels escenaris com a companyia estable just quan finalitzi la darrera funció de l'espectacle 'Hits. El millor del Millor del Millor'. L'any 2020 la companyia va rebre el Premi Nacional de Cultura del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA)

Un dels projectes de futur que tenen en ment  és crear un trio format per tres actrius que serà "la nova generació" del trident còmic.

Vídeo promocional del l'espectacle "Hits. El millor del Millor del Millor"

"L'humor és d'aquelles coses inútils però absolutament imprescindibles per viure"

A reveure Tricicle!

Més informació:

• Tricicle Companyia Teatral
• Tricicle a les biblioteques

Recomanat pel Prestatge d'Arts escèniques

Estrenada el 20 de març de 2019 a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) dins del cicle “Teatre per a joves”, "El futur" és la darrera peça de la dramaturga Helena Tornero, que ens capbussa en el viatge de dos joves a la recerca de la veritat i la llibertat.

Helena Tornero va néixer a Figueres, va estar molts anys vinculada al món del turisme, però a partir del 2001 va decidir apostar per la seva vocació. Llicenciada en Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre, ha continuat ampliant els seus estudis, tant a Barcelona com a d’altres països. El coneixement d’altres idiomes li ha obert molts camins, destacant la traducció de textos dramàtics i la implicació amb diferents projectes escènics emmarcats per un activisme solidari i compromès en cultures i països diferents.

Helena Tornero ha vist reconeguda la seva carrera amb els premis que han aconseguit  les seves obres. “Suplicants”, “Submergir-se a l’aigua”, “Apatxes”, “You are pretty and I am drunk”, “No parlis amb estranys”, o “El futur”, són peces que hi trobareu en l’edició d’Arola Editors “Helena Tornero: 2008-2018”.

"El futur" ens presenta quatre personatges, desdoblats en vuit;  la Diana, una jove que per provocar el seu pare li roba el cotxe i decideix embarcar-se en un viatge amb un noi, un refugiat , en Halim,  que necessita arribar a Estocolm. Fins aquí; no voldríem espatllar-vos l’argument.

Encara que des del principi l’autora ens anticipa quin és el final, ens mantindrà en suspens, esperançats –l’espectador o el lector-  esperarem el gir, que pot ocórrer, o no, ja que, com escriu Tina Vallès a l’epíleg del llibret,  “El futur és un impacte, el futur no existeix, el futur és una mentida, el futur és allò que els polítics es posen a la boca quan necessiten el teu vot, el futur és aquella promesa que no es farà mai realitat”.

Tornero no calla davant la realitat i interpel·la el públic a reflexionar-hi a través d'una obra que parla de responsabilitats, la d'una jove que acaba de complir 18 anys però també de la responsabilitat política i de la gent que està patint aquesta falta de responsabilitat dels polítics: «A tot el món hi ha una colla de polítics irresponsables que estan donant consignes que inciten a la violència i està augmentant la xenofòbia».

Diu l’autora “Ara novament el tema dels refugiats em serveix per plantejar qüestions que ara mateix estan sobre la taula, com la de les fronteres segures. Però també per posar sobre la taula quina és la nostra responsabilitat, quina la responsabilitat dels nostres polítics i evidenciar com els refugiats pateixen aquesta falta de responsabilitat».

L'obra, escrita per Helena Tornero, que la dirigeix juntament amb Oriol Morales, com a ajudant de direcció, respon a l'encàrrec que va fer el director del TNC, Xavier Albertí, a la dramaturga figuerenca. Els personatges estan interpretats per Júlia Genís, David Menéndez, David Vert, i Ester Cort, amb escenografia d’Enric Planas.

Més informació a:

• Helena Tornero a les biblioteques
• Article a la revista digital Núvol, del 21/03/19
• Entrevista a Betevé del 4 d’Abril del 2019

Recomanat per Núria Cañadas. Bib. Viladecans.

L’hivern de 1920 Luigi Pirandello va escriure "Sis personatges en cerca d’autor” ("Sei personaggi in cerca d'autore"), un drama que versa sobre els elements de la dramatúrgia moderna, l'autoria, el director de la companyia, la construcció del text escrit i la seva concordança amb el text escènic, l'actitud dels autors, la manera de portar els assajos, la representació, el muntatge escènic, en resum, els límits de teatre.

Estem davant de l’escenari d'un teatre. S'estan realitzant assajos de la representació de l’obra “El joc de les parts” de Pirandello. En el segon acte de l’assaig sis personatges entren silenciosament des de la part posterior de l'escena. Són una família que director mira amb sorpresa i els pregunta qui són i què volen. “Són personatges a la recerca d'un autor”, respon l'home que personifica el Pare. Són sis estranys personatges que vénen a oferir el seu drama dolorós al director, sis personatges reals com els va imaginar un escriptor que després no els va traduir al guió.

L’obra es va representar per primera vegada el 9 de maig de 1921 al Teatro Valle de Roma sota la direcció de Dario Niccodemi. El muntatge no va convèncer al públic que va sortir desorientat i la reacció de la crítica no va ser gaire bona. Posteriorment l'obra ha estat reconeguda i s'ha representat arreu del món.  

Luigi Pirandello (1867 - 1936) és un conegut i reconegut dramaturg italià del període d'entreguerres que l'any 1934 va rebre el Premio Nobel de literatura per la seva "renovació audaç i brillant del drama i l'escenari".

La bona situació econòmica de la seva família li va permetre accedir a una bona formació. Inicià la seva etapa d'escriptor amb poesia i relats curts i la seva trajectòria teatral l'any 1917 amb l'obra "És així, si us ho sembla: paràbola en tres actes". Cal destacar del conjunt de la seva obra el treball dels personatges, sovint pertanyents a la classe social obrera, on plasma la seva manera de pensar, expressant el seu profund pessimisme i la preocupació pel sofriment humà, a través de la fantasia i l'humor satíric i desconcertant, ignorant les directrius del realisme.

Les seves obres van ser precursores del teatre modern i tracten temes avançats a la seva època. Destaquen "El difunt Mattía Pascal", "Sis personatges en cerca d'autor", "Aquesta nit improvisem", i altres títols que avui dia podem veure en l'oferta teatral actual. 

Més informació:

• Luigi Pirandello en cinc obres de teatre i dues novel·les
• Luigi Pirandello a les biblioteques
• Representació de Seis personajes en busca de autor. RTVE (1982) 
• Premis Nobel de literatura i teatre 
• Centenaris de teatre 1920 - 2020
• Especial 1920-2020 al mirall

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Mario Benedetti (1920 - 2009) va ser un escriptor, poeta, dramaturg i periodista uruguaià que formà part de la generació del 45. Va escriure més de vuitanta llibres entre ells "Pedro y el capitán" (1979), un peça teatral que denúncia la repressió militar i els mètodes de tortura a través d’un inquietant duel verbal dels dos personatges protagonistes: Pedro, un pres polític que és torturat, i el capità que el tortura. La lluita dialèctica entre tots dos se centra a intentar, entre cops d’assot, flagells i pallisses, aconseguir informació, dades, aliances, contactes i els noms dels integrants d’una organització clandestina que lluita contra del règim militar imposat al país. Cadascun dels actes de l’obra s'albira com l'assalt d'un combat. Al final, només un dels dos adversaris aconseguirà la victòria.

Pedro representa els valors revolucionaris i de resistència contra els règims autoritaris; encarna el compromís amb la lluita i la voluntat de sacrifici pel bé comú. El Capità, que no és el seu rang sinó l’àlies, encarna el conflicte moral de l'obra i mostra els dubtes i pors que qualsevol ésser humà pot sentir i acaba per justificar els seus actes més en un intent de sobreviure que a un convenciment ideològic que ha anat trencant-se.

La peça teatral escrita l’any 1979 s’estructura en quatre actes. Les indicacions d’escenografia ens dona pistes de la cruesa de la temàtica: “Escenari buit espaiós: una cadira, una taula, una butaca d'hamaca o balancí. Sobre la taula hi ha un telèfon. En una de les parets, un lavabo, amb sabó, got, tovallola, etcètera. Finestra alta, amb reixes. No ha de donar, però, la impressió d'una cel·la, sinó d'una sala d'interrogatoris.”

L’obra no se situa ni fa referencia a un país concret, presenta una situació amb l’objectiu de denunciar els abusos de qualsevol dels dictadors d’Amèrica del Sud (Pinochet a Xile, Videla a Argentina, Fujimori a Perú, Somoza a Nicaragua, Stroessner a Paraguai, Bordaberry a Uruguai, Trujillo a la República Dominicana o Duvalier a Haití).

Benedetti va estar compromès en la lluita contra el cop d'estat a Uruguai i l’any 1973 va renunciar al seu càrrec a la Universitat de Montevideo i es va exiliar primer a Argentina i més tard a Perú, Cuba i Espanya. 

Altres autors també han tractat el tema dels dictadors de l’Amèrica Llatina a les seves novel·les: “Tirano Banderas” (1926) de Ramón del Valle-Inclán; “El señor Presidente” (1946) de Miguel Ángel Asturias; “Yo, el Supremo” (1974) de Augusto Roa Bastos; “El otoño del Patriarca” (1975) de Gabriel García Márquez o “La fiesta del chivo” (2000) de Mario Vargas Llosa entre d'altres.

Més informació:

• Mario Benedetti a les biblioteques
• Centenaris de teatre 1920 - 2020
• Especial 1920-2020 al mirall
• Teatre i conflictes bèl·lics

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Matthew L.Tompkins, psicòleg experimental i mag, firma aquest llibre excepcional sobre les arts practicades per il·lusionistes, mèdiums i mags des de l’inici del S. XVIII fins als nostres dies. Estructurat en cinc actes, com si d’un muntatge escènic fos, el monogràfic exposa les diverses tècniques de l’il·lusionisme, des de l’espiritisme, la màgia, les pràctiques paranormals o parapsicològiques fins a l’il·lusionisme òptic a través d’unes magnífiques fotografies que no només ajuden a comprendre cada una de les pràctiques, sinó que formen també un perfecte estudi sociològic sobre la recerca del poder mental i l’enfrontament de la racionalitat vers allò que contradiu la raó humana al llarg de la nostra història.

Memorable és l'episodi que es narra entre dos personatges cèlebres, l’escriptor Sir Arthur Conan Doyle, pare de Sherlock Holmes, i Harry Houdini, pare de la màgia moderna, al voltant de l'acceptació o rebuig de l’espiritisme. El primer, defensor de la pràctica dels mèdiums, mentre que el mag nord-americà contrari a les activitats d’aquest col·lectiu, va arribar a contractar un grup d’investigadors per reunir proves contra ells,  els quals els considerava xerrameques i farsants.

D’altra banda, a part de l’esfera més teòrica de cada una de les arts a “El espectáculo de la ilusión” apareixen múltiples referències escèniques, ja que moltes d’aquestes pràctiques esdevenen grans muntatges sobre els escenaris, com el cartellisme dels espectacles del gran Houdini o Harry Kellar, teatres, alguns dels quals, malauradament, han desaparegut. És el cas del Teatre Egipci situat a la zona del Piccadilly de Londres que va estar en funcionament més de trenta anys i va ser epicentre de la màgia a la capital anglesa o la referència d'alguns dels espectacles amb més èxit durant l’època daurada d'aquest art, com el muntatge de “La Cabina de les curiositats” creada pels Germans Davenport.

En resum, una magnífica obra publicada l’any 2019 amb un gran rigor acadèmic que ajuda no només a comprendre millor l'il·lusionisme, sinó també a omplir un buit temàtic necessari, sota una nova mirada centrada en el progrés científic i cultural que sovint oblidem darrere les pràctiques de la prestidigitació.

Como mago, aprendí claramente dos cosas:

a) Cómo se puede engañar a la gente;

b) Cómo la gente se engaña a sí misma. (...)

La segunda es mucho más importante.

[James Randi, 2007]

Més informació:

• L'il·lusionisme al Catàleg de les Biblioteques
• La màgia al Catàleg de les Biblioteques.
• Fons especialitzat de màgia a la Biblioteca Can Casacuberta de Badalona.

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Lluïsa Cunillé és, sens dubte, una de les dramaturgues catalanes contemporànies més exitoses i amb una trajectòria més consolidada. L'any 2007 va ser guardonada amb el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya i el 2010 va rebre el Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri d'Educació i Cultura.

L’obra Deu peces aplega part de la producció de l’autora des dels 1995 al 2006. Podrem gaudir d’algunes de les seves peces més primerenques com Cel (1995), Atlàntida (1998) o La cita (1998). Textos singulars que van ser publicats per primera vegada en aquest volum com L’Estany on els ànecs eren més bells que els cignes o Occisió (2001); i obres que van gaudir de muntatges llargament recordats com Et diré sempre la veritat (2002) monòleg que va interpretar carismàticament Lluís Homar o Il·lusionistes (2003) estrenada el 2004 al Teatre Lliure de Montjuïc i posada en escena per la Companyia Hongaresa de Teatre.

El recull també inclou les peces més cabdals de Cunillé de la dècada dels 2000 com Barcelona, mapa d'ombres (2003) amb la que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de teatre o Après moi, le déluge (2007), una obra que va guanyar el Premi Lletra d'Or al millor llibre en llengua catalana i que ha estat traduïda a diversos idiomes.

Xavier Albertí escriu el pròleg del llibre com no podria ser d'altre manera. Aquesta parella creativa ha col·laborat en més de vint espectacles, i ho tornaran a fer la temporada 2020/2021 al Teatre Nacional de Catalunya amb el muntatge L'Emperadriu del Paral·lel que s'estranarà a la Sala Gran el 6 de maig del 2020. 

El teatre Nacional de Catalunya va publicar l'any 2017 Lluïsa Cunillé: teatre reunit 2007/2017  que es podria considerar la continuació del llibre Deu peces. Aquest volum aplega quinze peces que són una mostra molt representativa del que ha estat l'escriptura de la dramaturga entre l'any 2007 i 2017.

Ella: I per què no te’n vas?

Metge: Sempre vaig pensar que te n’aniries tu abans i que m’ho explicaries.

Ella: Jo?

Metge: Per què em portaves a l’estació de França, si no? Només per veure marxar els altres? O potser jugaves a ser una nova Anna Karènina?

Ella: Mai he estat tan boja d’amor per ningú.

Metge: Potser aquest és el problema, que mai no hem estat bojos d’amor o d’odi per algú.

Ella: A tu sempre et va agradar més Dostoievski que Tolstoi.

Metge: T’equivoques, el meu heroi des de sempre ha estat el comte Vronski.

Ella: Fa segles que no llegeixo Tolstoi, I tu?

(Barcelona, Mapa d’ombres, 2003)

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Carme Montoriol (1892-1966) va ser una de les primeres dones que va escriure teatre a Catalunya. Empordanesa d’origen, però nascuda a Barcelona, va rebre una sòlida educació que li va permetre ser música, conferenciant, articulista, traductora de les obres de Shakespeare o Pirandello, i dramaturga.

Avui, Huracà està considerada com un clàssic del teatre català. Tot i que el 1935, l’any de la seva estrena al Teatre Poliorama, va rebre una bona acollida, alguns crítics conservadors de l’època la van rebutjar per immoral i de mal gust.

Huracà és una obra sobre la conflictiva i obsessiva relació entre la Joana, vídua, i el seu fill, Rafel. L’obra aborda un tema tabú com és el de l’incest, a partir de la teoria del complex d’Edip, introduïda per Sigmund Freud, un autor que l’escriptora coneixia bé.

Però Huracà és també una obra que parla de la  responsabilitat de les dones a l’hora de prendre. La Joana no es sotmet al paper al que la societat relega a les dones i escull renunciar-hi volgudament, encara que sigui a costa del rebuig social que això comporta.

Una obra que, malgrat va ser programada dins de l’Epicentre Pioneres del TNC de la temporada 2019-20, va haver de ser cancelada a causa de la pandèmia de la Covid-19.

Més informació:

• Sobre l’autora i l’obra - Teatre Nacional de Catalunya,  sobre l’autora i l’obra
• Obra l'Huracà a text complet (disponibilitat per temps limitat)
• Carme Montoriol a la Viquipèdia

Recomanat per Eva Montiel. Bib. Central. Santa Coloma de Gramenet

El periodista, músic i actor Jaume Collell ens aproxima a la figura del músic i compositor Joan Viladomat i ens trasllada als bogos anys vint de la barcelonina Avinguda del Paral·lel, el principal focus d'oci nocturn de l’època.

Joan Viladomat i Massanas, nascut a Manlleu l’any 1885, va rebre les primeres classes de solfeig a l'Escola municipal de música de la població osonenca on també va tocar amb la banda municipal. L’any 1906 es va matricular al conservatori del Liceu per estudiar piano i poc després s’instal·là a Barcelona amb la seva dona, l’estanquera Ramona Mercader, amb la que va tenir un fill també músic i compositor Esteve Viladomat Mercader.

El músic portava una vida bohèmia: sortia de nit, tornava a casa a l’hora d’esmorzar i les tardes les reservava per impartir classes a aspirants d’artistes, cupletistes i vedets a l’acadèmia de varietats La Colosal que va obrir juntament amb l'empresari Josep Cariteu al carrer Conde del Asalto número 106 actual Nou de la Rambla.

Viladomat va guanyar notorietat, popularitat i èxit perquè es va saber envoltar d’altres músics, lletristes i empresaris amb els quals creà una autèntica indústria del cuplet, sota l’etiqueta irònica de “gènere ínfim”. Va ser un autor molt prolífic i ens va deixar un llegat de gairebé un miler de títols entre obres manuscrites, títols impresos i discos de pedra.

Entre els seus èxits figuren “Fumando espero”, amb lletra de Félix Garzo que anys més tard popularitzà l’actriu Sara Montiel a la pel·lícula “El último cuplé”, “El vestir d'en Pasqual”, “El tango de la cocaína” i molts altres que han esdevingut clàssics del gènere del cuplet omnipresents als repertoris dels teatres del Paral·lel de la dècada dels vint i trenta del segle passat i posteriorment popularitzats per Linda Vera, Mary Santpere, Núria Feliu o Guillermina Motta.

El llibre aflora i desperta les ganes de conèixer més i somniar amb un viatge imaginari a una època daurada i colorista de disbauxa, diversió, teatres, cafès, music halls, músics, cantants, actors, actrius, vedets, cupletistes, etc. que anys més tard s’estroncaria amb la Guerra Civil Espanyola.

Joan Viladomat, l'autor de Fumando espero - Programa Nydia - capítol 448 TV3 (13/02/2010)

Viladomat Glacé enregistrament de l'estrena per TV3. Direcció i dramatúrgia Jaume Collell (1992)

Més informació:

• El Paral·lel i les cupletistes
• El clan dels Santpere
• Especial 1920-2020 al mirall

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Lady Off és el segon llargmetratge de David R.L. que es va presentar a la secció Zinemira del 66è Festival de Sant Sebastià. Una proposta més personal i íntimista que l'òpera prima del director, el thriller “La noche del ratón”. 

El documental s'endinsa en els assajos d'una escena concreta de l'obra Ricard III de William Shakespeare d'una petita companyia de teatre madrilenya. La protagonista és l'actriu Marta Fuenar que interpreta el paper de Lady Anna. Marta no es dedica professionalment a la interpretació i compagina petites produccions teatrals amb un treball a mitja jornada a una botiga. Completa el repartiment Mateu Bosch, Yeyo Bayeyo i Jaione Azcona.

Seguim la preparació de l'obra de teatre des de la primera aproximació individual al text, el treball actoral, la lectura del guió amb els altres actors i l'assaig general. El desenvolupament d'una de les escenes que ha d'interpretar la protagonista al costat d'un altre actor genera discrepàncies amb la fèrria visió de el director de l'obra que concep el personatge de Lady Anna únicament com un objecte i una joguina que Ricard asfixia (metafòricament), humilia i fins i tot vexa sobre l'escenari.

Lady off evoca un record de la pel·lícula '"Cisne Negro" de Darren Aronofsky Encara que segurament no sigui la intenció del director. Els temes són diferents i amb certa distància tenen elements bastant semblants. 

Marta Fuenar va rebre el premi com a millor interpretació en la 27a edició de Festival de Cinema de Madrid.

El director David Rodríguez Losada va iniciar la seva trajectòria audiovisual de manera autodidacta amb curtmetratges i videoclips per a grups de l'escena musical del País Basc. "La noche del ratón" (2015) va ser el seu primer llargmetratge que es va estrenar internacionalment al Festival de Cinema de Santa Barbara, va inaugurar la secció Panorama de l'FANT Bilbao i va obtenir diferents premis en els festivals del circuit de cinema fantàstic i de terror. "Lady Off" és el segon llargmetratge que filma.

"Modesta però precisa reflexió sobre els límits de la representació, sobre la tortuosa odissea d'una actriu (...) No deixa de ser, a la seva manera, una celebració de l'art teatral i les seves complexitats (...)"  Jordi Batlle Caminal de la revista Fotogramas

Recomanació feta pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Quatre amics intenten organitzar-se després que l’empresa on treballen els comuniqui l’obertura d’un ERO. La primera idea és lluitar per defensar els seus llocs de treball. Però de quina manera? I de què servirà? Realment val la pena lluitar per aquesta feina que tenen? No seria millor que ho deixessin estar i intentessin convertir en realitat aquella brillant idea que van tenir uns anys enrere i esdevenir emprenedors?

És un text original de la companyia La Calòrica, creada ara fa justament 10 anys quan un grup d’amics sorgits de l’Institut del Teatre van decidir fundar la seva pròpia companyia.

La Calòrica ha investigat territoris estètics i temàtics molt diferents, però fan de la reflexió política i l’humor, encara que el tema sigui ben seriós, el seu principal denominador.

Fins el moment, han creat i produït set espectacles, sent Fairfly la darrera. Les seves obres s’han estrenat tant en sales alternatives com en importants festivals, recollint premis i bona crítica tant per part del públic com dels professionals.

Fairfly és una brillant comèdia on es posa de manifest la precarietat laboral, la promesa (falsa?) de l’emprenedoria i la crueltat del sistema capitalista. Els quatre protagonistes, quatre perfils, que són en sí mateix una mostra del nostre món, intenten canviar la seva vida o canviar el món. Aquests quatre personatges estan interpretats per Queralt Casasayas, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Vanessa Segura.El text de Joan Yago retrata des de la ironia i ajudant-se de l’humor el fenòmen de l’emprenedor, tal com escriu Juan Carlos Olivares de la revista Time Out “ Yago maneja a voluntat el temps, pilota al seu gust el viratge de comèdia a drama” i hem de destacar la direcció precisa d’Israel Solà, que domina la tensió escènica a la perfecció.

Escenari central i públic a quatre bandes: amb una taula i quatre cadires com a tota escenografia, per cert, d’Albert Pasqual.

Des de la seva estrena al Cicló del Tantarantana el 2017, aquesta obra ha estat representada a nombrosos teatres de Barcelona- va fer temporada al Villaroel el 2018- i ha voltat per mitja Catalunya, i per Saragossa.

La darrera representació es va fer el cap de setmana del 6 i 7 de Març de 2020 al Teatre Joventut de l’Hospitalet, coincidint amb la celebració del desè aniversari de la compañía.

Ha rebut els premis:

• 2 premis Butaca 2017: text i Petit Format
• 2 Max 2018: Revelació I Text revelació
• Premi de la Crítica de Catalunya 2018: Petit Format

Més informació:

•  Joan Yago al Catàleg de les Biblioteques
•  Dossier de Fairfly de la companyia teatral
•  Entrevista a Israel Solà, director de l'obra (16 de maig de 2018)
•  Entrevista a dos dels actors de Fairfly abans de l'estrena (5 de març de 2020)

Recomanat per Núria Cañadas Rodríguez de la Biblioteca de Viladecans

La temporada 2018/2019 el Teatre Nacional de Catalunya  va dedicar el seu epicentre patrimonial a la figura d’en Santiago Rusiñol, pintor, escriptor, periodista i dramaturg i gran ambaixador de la modernitat a Catalunya. Els Jocs Florals de Canprosa va ser, sens dubte un dels muntatges estrella d’aquella temporada al TNC i va ajudar a redescubrir i reivindicar a l’autor modernista.

L’obra dramàtica de Rusiñol va ser molt extensa, algunes de les seves obres més conegudes són L’Auca del Senyor Esteve (1907); L'alegria que passa (1897) o El jardí abandonat (1900). Però entre tota la producció de Rusiñol, potser la més desconeguda són els seus monòlegs.

L’editorial Asediara va recuperar el 2011 en un sol volum els 13 monòlegs que va escriure l’autor protagonitzats per personatges ben dispars: un bomber que explica el salvament que el va portar al matrimoni mentre se li cala foc a casa; un prestidigitador que no encerta ni una; una minyona que es va suïcidant a base de veure Anís del Mono per matar les penes o una feminista cinquantina a qui els homes acaben fent fora de la sala.

Tot un seguit d’individus amb les seves particulars històries que transmeten l’ambient somiador i melancòlic del moviment modernista català.

Ja ho sabeu, companyeres! El nostre lema és: “Guerra als homes per arribar a ésser tant com ells” No planye’ls, no perdonar-los. A mort, a mossegades! A cops d’ungles! A prendre’ls el lloc! A treure’ls de les juntes. A treure’ls de tot arreu! [...] Si ens miren, a treure’ls la vista! Si ens toquen, bufetada! Si ens volen fer éssers mares, a fer-los éssers pares a ells; i si ens volen portar a l’altar, que s’hi portin ells mateixos.

Fragment del monòleg d’una feminista

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques

Un cap de setmana, en una fonda rural anglesa, es donen cita sis personatges que mantenen algun tipus de lligam entre ells. De seguida es percep quelcom estrany, a la pensió els fets se succeeixen com si tinguessin un guió preestablert, amb un cert aire d'inevitabilitat. Un dels allotjats, l’inquietant doctor Görtler, sembla saber què senten i quines motivacions tenen la resta dels presents i, fins i tot, què ha de passar. Es pot evitar allò que ja ha passat?

  “Això ja ho he viscut” (I Have Been Here Before, 1937) forma part de les obres sobre el temps (Time Plays) escrites per J. B. Priestley en els anys trenta i quaranta del segle passat. En totes elles el temps és la variable fonamental que afecta la trama i impacta en les motivacions dels protagonistes. En l’obra que recomanem el gir és radical, es qüestiona la linealitat i seqüencialitat del mateix. Els conceptes clau són “repetició i intervenció”, el doctor Görtler ho explica així: “Les nostres vides es repeteixen, amb algunes diferències, una vegada i una altra.” Som en un cicle de repeticions constants de la nostra vida (llavors, exactament què és la mort?) però, i aquí està la idea genial per fer avançar la trama, pot haver-hi canvis; hi ha individus especialment sensibles a la realitat del funcionament del temps que poden intervenir, modificar la repetició, alterar el seu cicle i el dels altres.

Tot i que ho pot semblar a primer cop d’ull no estem davant d’una obra mecanicista. Priestley ens presenta vívidament les angoixes i passions de cada personatge, i es concentra en els temes clàssics de l’existència com són l’amor – i els seus tipus-; la mort i la pèrdua i la narrativa que ens fem cadascú sobre com és el món i com ha estat la nostra experiència. Particularment interessants sobre la psicologia dels personatges són les converses entre el doctor Görtler i Walter Ormund, un empresari d’èxit alcohòlic que ha anat a la casa de camp per intentar salvar el seu matrimoni.

El llibre ha estat traduït per Martí Gallén i té una introducció de Sergi Belbel, qui  portà l’obra a escena l’any passat a la Biblioteca Nacional de Catalunya amb Carles Martínez, Llúís Soler i Sílvia Bel com a caps de cartell. El dramaturg anglès J. B. Priestley (1894-1984) és conegut a casa nostra per l’èxit recent de les representacions del seu clàssic “Truca un inspector” (An Inspector Calls, 1946).

La Temporada 19/20, la Companyia Perla29 va portar a escena l'obra "Això ja ho he viscut" dirigida per Sergi Belbel i protagonitzada per Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Roc Esquius,Carles Martínez i Lluís Soler.

Més informació:

• “Això ja ho he viscut” es una obra esperanzadora dirigida por Sergi Belbel” Entrevista a Sergi Belbel a La Vanguardia (11/06/2019).
• Col·loqui postfunció “Això ja ho he viscut" amb el director i els actors (05/07/2019).
• Conversa amb Sergi Belbel. Entrevista realitzada per Amics de la Perla 29 (#AsSocPerla) (05/06/2019).

Recomanat per la Biblioteca Josep Janés.

Amb la lectura de "Papitu" i, malgrat les circumstàncies, tenim el plaer d’apropar-nos al costat més humà i personal de Josep Maria Benet i Jornet (1940 - 2020). De la mà de la Carlota Benet, la seva filla, fem un recorregut per la vida d’aquest gran dramaturg que ha tingut la història del teatre Català i espanyol i un dels primers renovadors dels serials, especialment a TV3.

El primer en descórrer el teló és en Sergi Belbel, i ja en la primera frase del pròleg ens descriu a en Benet i Jornet com una de les persones decisives en la seva vida. El seu mestre acaba esdevenint el seu amic, i els seus camins s’aniran creuant i enriquint mútuament. La Carlota, ens descriu la vida del seu pare, la seva carrera professional i la seva personalitat, i amb molta cura i tendresa, fa un retrat colpidor del que ha estat viure la lenta desaparició del seu pare.

Tot i la duresa de les emocions i situacions que es descriuen, sobretot ja al finalitzar el relat, és un llibre que omple molt. Ens apropa a la seva obra, des d’Una vella, coneguda olor i gairebé tota la seva producció literària, fins arribar al barri del Poblenou (la primera sèrie de ficció emesa diàriament), tot descobrint el poder d’una nissaga, i endinsar-nos en un laberint per arribar al cor de la ciutat. La seva obra ha acompanyat a un públic molt important de la població catalana, i llegir-se la seva història és com retre-li un petit homenatge.

Discursos i entrevistes

Discurs íntegre de Benet i Jornet en l'entrega del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013)

Entrevista Josep Maria Benet i Jornet, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al programa "Divendres" de TV3 (2013)

Entrevista amb Josep Maria Benet i Jornet a Vilaweb (2010)

Josep M. Benet i Jornet i Ventalló al programa "Endrets, Geografia literària dels Països Catalans"

Més informació:

• Carlota Benet a les biblioteques
• Josep Maria Benet i Jornet a les biblioteques
• Entrevista
• Fitxa
• Descarrega't la novel·la a eBiblio: Català

Recomanat per Bib. Josep Janés. L'Hospitalet de Llobregat.

Nascuda a Barcelona l’any 1979, Marta Buchaca és una de les veus més destacades de la dramatúrgia catalana actual i la seva carrera s’ha consagrat no només sobre els escenaris, sinó també al cinema o la televisió com a guionista.

En aquesta obra editada per Arola Editors, l’editorial tarragonina que té una basta col·lecció editada d’obres teatrals en català i que actualment algunes d’elles es poden trobar en línia gràcies a la iniciativa TNC A Casa durant el confinament, ens convida a fer un viatge cronològic per la trajectòria teatral de la dramaturga a través de quinze peces teatrals. I com cita Jordi Galceran en el mateix pròleg “Marta Buchaca: 2005-2018”, assistirem al naixement, creixença i arribada a la vida adulta d’aquesta veu.

Un trajecte que comença l’any 2005 amb l’obra “L’olor sota la pell”, el qual va rebre el V Premi Josep M. Bartrina de Reus i que acaba el 2018 amb “Només una vegada”, una producció del Festival Grec i posteriorment programada al Teatre Nacional de Catalunya entre altres equipaments teatrals del país, i que va rebre la nominació el 2019 del Premi Butaca a Millor Espectacle Teatral. La lectura també permet descobrir l’estil de l’autora mitjançant els diàlegs naturals dels seus protagonistes, i a la vegada, anar construint una radiografia sentimental i realista de la nostra època a partir de les temàtiques desenvolupades. En aquest sentit, trobem assumptes molt quotidians de la nostra època, com problemes sentimentals o d’incomunicació entre la parella, a “Emergència” (2006), “A mi no em diguis amor” (2010) o “Losers” (2013), la violència dels joves a “Plastilina” (2009), el suïcidi a “Litus” (2012), la deshumanització de la política a “El cim” (2016)  o el maltractament en la parella a “Només una vegada” (2018).

En definitiva, textos teatrals que ens situen en un primer pla, de forma directa i sense artificis, on la tragèdia es barreja amb la comèdia amb la voluntat d’anar més enllà de la idea del teatre com a entreteniment i més com a espai de reflexió de la nostra contemporaneïtat.

Més informació:

• Marta Buchaca al Catàleg de les Biblioteques
• Marta Buchaca web oficial 
• Guia Dones de Teatre

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Recull d’articles que ofereix  una visió panoràmica de la literatura dramàtica contemporània dels països catalans i dels seus autors entre l’any 2000 i el 2017.

Periodistes culturals i professors universitaris  tan reconeguts com en Jordi Vilaró, l’Oriol Puig, l’Albert Mestres  o en Ramon X. Rosselló  analitzen els principals aspectes de la literatura dramàtica catalana actual en diferents articles. Una obra imprescindible per conèixer l’estat de la qüestió del teatre català actual.

Publicada per l'Editorial Fonoll a la col·lecció Quaderns de Bellaguarda, aquest recull és la tercera part d’una col·lecció dedicada a l’anàlisi de la literatura catalana actual, amb un primer quadern dedicat a la poesia actual i el segon a la novel·la contemporània.  Tots  tres quaderns han estat publicats a cura dels professors d’Àlex Broch i Joan Cornudella, als quals  s’afegeix , en  aquest tercer quadern, el professor de la UAB i especialista en teatre català Francesc Foguet.

Recomanació per Eva Montiel. Biblioteca Central. Santa Colona de Gramenet.

Després de “Memòria d’uns ulls pintats” i “Les dones de la Principal” ja ningú pot dubtar de la vàlua del cantant de Verges reconvertit a narrador i cronista d’una època, la de la post-guerra, que coneix a la perfecció i això es reflecteix als seus textos.

La seva darrera novel·la “El Noi del Maravillas” ens transporta a la Barcelona dels anys previs a la Guerra Civil, amb tot el moviment obrer, sindicalista i d’esquerres en la seva màxima expressió. Concretament, explica la història del Teatre Maravillas, un teatret de varietats del Paral·lel i dels curiosos personatges que hi circulen.

Cal remarcar el profund coneixement que Llach té del món de la música i del seu entorn social, tan de la popular o de varietats, com de la clàssica, ja que el Noi veurà d’ambdós mons. La terminologia musical i la manera de fer dels personatges i situacions són sempre ben creïbles i et situen amb coneixement de causa dins del teatre de varietats, però també al Liceu o altres teatres d’òpera dels més elitistes.

També és important el coneixement que té Llach de la ciutat de París i del Senegal, quan la novel·la s’hi trasllada i ens porta a conèixer aquests dos mons més distants i així més atraients pel lector.  En definitiva, es tracta d’una novel·la molt entretinguda en la trama i que ens descobreix dos mons a vegades ocults, com serien les interioritats d’un teatre de varietats o un d’òpera, servint-se de les vivències d’aquest Noi del Maravillas encantador, sorprenent i sempre apassionat per la música, com el seu creador, el gran cantant i ara escriptor: Lluís Llach. 

Més informació:

• Lluís Llach a les Biblioteques
• Lluís Llach a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial
• Descarrega't la novel·la a eBiblio: Català

Recomanat per Bib. Gironella. 

Fred Uhlman va néixer en una família de classe mitja, va estudiar dret en vàries universitats i es va doctorà en Dret canònic i civil, va exercir la seva professió d'advocat a Alemanya fins que va haver d'abandonar el país per la persecució del règim Nazi, creuant la frontera a França al 1933. A Paris on la seva titulació com advocat no li és útil, es dedica a la pintura per a sobreviure. Va ser un prestigiós pintor encara que va arribar a la fama com escriptor. En 1936 passa un breu període de temps a Tossa de Mar on coneix a Diana, una anglesa de vacances que serà la seva dona i coincideix el moment de l'esclat de la guerra civil espanyola. Aquest mateix any sense saber anglès es trasllada a Anglaterra i més tard es casarà amb Diana Croft, filla d'aristòcrates anglesos.

"L'amic retrobat" del 1960 va ser la seva obra més aclamada i es va convertir en un best-seller. Fred Uhlman ens descriu de forma senzilla i a través de la vida dels dos joves el naixement del feixisme i la divisió que provoca en el poble alemany. L'Amic retrobat és la primera novel•la d'una trilogia que segueix amb L'ànima valenta i El retorn.

L'obra descriu l'etapa d'alumnes de dos amics en un institut a Stuttgart , és una novel.la pensada per al públic jove i protagonitzada per joves que intenten entendre el món on viuen, els separa la ideologia de la família de Konradin que odia els jueus. Fred Uhlman  tracta molt bé el tema del racisme com a jueu que va viure la Segona Guerra Mundial.

Hans Schwarz, el noi jueu, explica la història de quan coneix a Konradin van Hohenfels, fill d'una de les famílies més importants d'Europa i narra també quan ha de marxar a Amèrica perquè a Alemanya els jueus estan mal vistos, l'arribada al poder de Hitler el 1933 posa final a l'amistat dels dos companys d'escola. Segueix explicant la història 30 anys després. Hans és un advocat i està casat amb un fill, rep una carta amb una relació d'antics alumnes de l'escola que van perdre la vida a la guerra, recordant a cadascun d'ells, quan finalment arriba al nom de Konradin troba el motiu de la seva mort sorprenent: executat com a conspirador contra Hitler.

El Teatre Nacional de Catalunya ha portat a escena l'obra "L'amic retrobat" la temporada 2019-2020 sota la direcció de Joan Arqué i la interpretació Joan Amargós, Quim Àvila i Jordi Martínez.

Més informació:

• Fred Uhlman a les Biblioteques
• Fred Uhlman a la Viquipèdia

Recomanat per Laura Vinuesa. Bib. Can Manyer. Vilassar de Dalt. 

Aquest títol no és la primera obra que publica l’autora, però molt possiblement serà el de la seva consagració. Molt jove –nascuda el 1990-, la Irene Solà prové del món de les Belles Arts, amb formació específica en aquest àmbit. Potser per això podria gairebé entendre’s aquest llibre com una mena de projecte artístic, amb un resultat extremadament sensorial. S’estructura a partir d’una sèrie de successius monòlegs de diferents personatges, tant humans, animals o diguem-ne... tel·lúrics.

Tot plegat conforma una trama coral ambientada en una zona del Pirineu català, un espai físic molt concret. És d’aquest microcosmos que se’ns van narrant una sèrie d’esdeveniments a partir dels punts de vista de cadascú d’aquests personatges, alguns de ben peculiars... També es fa aquest relat des de diferents espais temporals. Així doncs, podem veure a alguns d’aquests personatges tant de nens com ja d’adults.

El resultat és una visió fragmentària de la narració que, d’alguna manera, i a poc a poc, va tancant perfectament aquest cercle. Traspuant tota ella un cert alè panteista, és en qualsevol cas, una novel·la molt original, de gran qualitat literària. Al relat es percep una certa màgia, com un xic de surrealisme. I és admirable l’ús que es fa del llenguatge, que sens dubte, és un valor afegit. El seu nivell estilístic, i elements tals com l’omnipresència de la natura denoten clares influències, des d’en Víctor Català a la Mercè Rodoreda. També sembla haver-hi algun rastre de la poesia de la malaguanyada Anna Dodas.

Sigui com sigui, la Irene Solà n’ha elaborat una molt bona novel·la, que sens dubte és tot un esdeveniment al panorama de l’actual Literatura Catalana. Ben merescudament n’ha estat guardonada amb el 4t Premi Llibres Anagrama de Novel·la. Però més enllà de tots aquests reconeixements, n’estem segurs que als lectors no us decebrà. Sobretot, si us agraden aquelles històries que us elevin per damunt de la grisor quotidiana, aquest és el vostre llibre.

L’any 2021, sota el guiatge de la Perla29, Guillem Albà i Joan Arqué van fer la versió teatral de l’exitós llibre d’Irene Solà amb la dramatúrgia de Clàudia Cedó i la música de Judit Neddermann.

Un muntatge poètic preciós -avalat per tres Premis Max i vuit Premis Butaca- que ens ajuda a evadir-nos i a deixar anar la imaginació i el pensament tot delectant-nos amb històries del present, passat i futur. Un text màgic on podem veure un híbrid de teatre de gest, text i música en directe a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya amb els elements marca de la casa: terra, aigua, fang, fulles, elements naturals, animals de fusta articulats, jocs de llums, etc.

Més informació:

• Irene Sola i Sàez a les Biblioteques
• Irene Sola i Sàez a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial de l'autora
• Irene Solà ens presenta el llibre
• Descarrega't la novel·la a eBiblio: Català

Recomanat per Bib. Elisenda Montcada. Montcada i Reixac. 

Dirigida per John Cameron Mitchell l’any 2001, aquesta pel·lícula ens explica la història d’una dona transgènere anomenada Hedwig Robinson. Cantant d’una banda de rock, a través d’escenes retrospectives, salts enrere i cançons recorrem i coneixem la història de la seva vida: la infantesa del nen Hansel amb la seva mare a l’Alemanya oriental comunista, la seva operació de canvi de sexe al costat oest del Mur de Berlín, el seu casament amb un soldat americà o la traïció d’en Tommy Gnosis, un amant que abans d'abandonar-la, li roba les cançons per triomfar com a estrella del rock. La banda sonora i la música és a càrrec d’Stephen Trask

"Hedwig and the Angry Inch" és l’adaptació del cèlebre musical rock de l‘OffBroadway estrenat l’any 1998. Dos anys més tard, el musical es va representar al West End londinenc i posteriorment s’ha representat arreu del món.

Més informació:

• LGTBI a escena

Recomanat pel Prestatge d'Arts escèniques

El món de l’òpera genera tant de rebuig com atracció i sempre ha estat rodejat de molts prejudicis: és una música elitista, és molt avorrida, no s’entén res del que canten, sembla que no tingui fi, és molt antiga... davant de totes aquestes idees preconcebudes el millor és intentar accedir-hi des d’una altra perspectiva. No me gusta la ópera... però la que escucho aquí sí! pot ser una molt bona manera per fer una primera aproximació  i descobrir que totes aquelles idees no tenien fonament. 

Aquest recopilatori inclou una selecció d’àries d’òperes molt recognoscibles i populars  (Madama Butterfly, La Traviata, La flauta màgica, La bohème...) amb grans intèrprets, directors i orquestres. 

Mai és tard per descobrir els greatest hits de compositors cabdals com Mozat, Wagner, Puccini, Bizet o Donizzeti així com perdre la por a aquest gènere musical.

Recomanat per Xavi López. Biblioteca Josep Janés.

Nenes i nens! Benvinguts a l’escola de circ!

Amb aquestes paraules engrescadores i plenes de complicitat comença el llibre recomanat, "L’escola de circ". Una obra adreçada al públic més petit de la casa i que permet fer un primer tast de l’univers artístic del circ  a través dels seus personatges més cèlebres, com acròbates, pallassos o il·lusionistes.

Però d’altra banda, l’interès del document no només recau en l’art escènic en si, sinó també posa de relleu el valor educatiu, així com els beneficis que comporta la pràctica del circ (o qualsevol altra formació teatral) en els infants. D’aquesta manera habilitats cognitives o motores com el treball en equip, la flexibilitat, la concentració o la resistència, apareixen magistralment il·lustrades per Jano, l’artista que transporta a les criatures en aquest món màgic i sorprenent i, en conseqüència, estimula la seva confiança i seguretat a través d’aquest divertit viatge.

Seguiu-me i...que comenci la funció!

Més informació:

• Contes infantils de circ a les biblioteques
• Escoles de circ a les biblioteques
• Dia Mundial del Circ
• Especialització de Circ a la Biblioteca Nou Barris de Barcelona
• Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel a Nou Barris, Barcelona

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

“La dansa de la venjança”, de Jordi Casanovas, no és una història més sobre conflictes de parella i trencament de relacions. És un text que fa una anàlisi precisa i esgarrifosa d’una situació que aprofundeix en els abismes emocionals de les persones fins a les últimes conseqüències.

Els protagonistes s’acaben de separar pacíficament. Però només pel que sembla. L’acció es desenvolupa al pis del matrimoni on la dona va a recollir les seves últimes pertinences i el marit es fa el trobadís. La Clàudia i el Roger discuteixen. S’acusen l’un a l’altra. Aniran sorgint manipulacions mútues, ressentiments, infidelitats de l’home, records incòmodes, acusacions, mitges veritats i mentides. Cap de les dues parts es conforma arreplegant-ne els pedaços. El seu fill, menor d’edat, es converteix en moneda de canvi per a la venjança.  Tots dos creuen que l’altre és una mala influència pel nen. La tensió augmenta segons avança el text i el nivell de les ofenses fins a un desenllaç d’una gran duresa. 

L’autor, a través de la forta lluita verbal entre la parella, no es posiciona i això obliga al lector a prendre partit i decidir, en mig d’una intensitat sufocant, a qui creu dels dos: al marit ambiciós, infidel i arrogant o a la dona, mare sense vida professional, inestable i amb antecedents psiquiàtrics. Casanovas transmet amb gran encert les formes del maltractament sense sang i dibuixa amb una gran precisió el ritme, el contingut i la cadència d’una discussió entre una parella que es dirigeix punyalades en forma de paraules feridores. La sorpresa amb majúscules i aportació més destacada de l’obra és el cop d’efecte per concloure la història. Un final inesperat. O, probablement, no tant.

“La dansa de la venjança” va ser coeditat per l’Editorial Comanegra i l’Institut del Teatre i es va publicar coincidint amb l’estrena de l’obra a la Sala Villarroel (al mes de febrer de 2019) protagonitzada per Laia Marull i  Pablo Derqui i dirigida pel Pere Riera. El tercer trimestre de 2019 l'espectacle està de gira: 

• 15/11/2019 - 21 h Cerdanyola del Vallès, Ateneu de Cerdanyola
• 17/11/2019 - 18.30 h Parets del Vallès, Teatre Can Rajoler
• 01/12/2019 - 19.00 h Viladecans, Auditori Atrium Viladecans
• 10/01/2020 - 21 h Granollers, Teatre Auditori de Granollers-sala gran

Més informació:

• Jordi Casanovas a les biblioteques
• Web oficial de Jordi Casanovas
• Vídeo promocional de “la dansa de la venjança” a la Villarroel
• Entrevista als actors de l’obra a ‘Els matins’ de TV3

Recomanat per Esther Benito. Biblioteca de Viladecans. Viladecans

Pepe Rubianes i Alegret (Villagarcía de Arosa, 1947 - Barcelona, 2009), l’actor galaico-català, és un dels humoristes que més ha marcat la història recent del teatre i la cultura a Barcelona sobretot com a monologuista.

Còmic proper, compromès, honest, enèrgic, sarcàstic, groller, irreverent  i amb una ironia lúcida va deixar dues llibretes plenes d’apunts, poemes, idees i pensaments que deu anys més tard recupera la seva germana Carmen (Presidenta de l'Associació Pepe Rubianes) i publica l’Editorial Alrevés.

El llibre, “A mí no me callan", escrit íntegrament amb paraules de Rubianes amb pròleg d’Andreu Buenafuente, a través de més de 200 pàgines recupera fotografies familiars, cartells dels espectacles i alguns dels seus textos. Tres extensos capítols esgranen la seva vida: “Terrenal”, “Compromiso” i “Monólogos”:

“Terrenal” relata en forma d’entrevista pregunta-resposta la seva arribada a Barcelona, ​​ l’adolescència, l’admiració per Lorca, la universitat, els interessos polítics,  els seus primers anys en el teatre i també els viatges a Sud-Amèrica (Cuba i Argentina) que li van marcar profundament.

"Compromiso" mostra la seva vessant més reivindicativa. S’explica extensament el problema que va tenir l'actor arrel d’expressar lliurement les seves idees al programa El Club de TV3, que va desencadenar en la denúncia per part de la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES), presidida llavors per Santiago Abascal, actual president de Vox. I la repercussió pública, represàlies i amenaces que va tenir el cas que finalment va ser arxivat per la justícia.

Finalment “Monólogos” recopila alguns dels escrits combatius i de compromís a més dels grans textos i alguns monòlegs inèditsde l’actor i humorista.

L'editorial destinarà el 2% de les vendes del llibre a l'Associació PEN Internacional, que treballa per preservar la llibertat d'expressió a tot el món.

En resum, un llibre dedicat a la seva memòria, un recull de vida, compromís i humor d'un home lliure i mai políticament correcte.

"No es que me guste escandalizar; digo las cosas como las pienso".

Pepe Rubianes

Acte d'inauguració del carrer Pepe Rubianes al barri de la Barceloneta de Barcelona
 

Pepe Rubianes a les biblioteques

Después de despedirme: inédito

Pepe & Rubianes/ Un film de Manuel Huerga

 

Pepe i jo/ Joan Lluís Bozzo

Rubianes 100x100: la historia de un hombre libre

 

 

Me'n vaig

¡Rubianes, payaso!: conversaciones a platea vacía/ Carles Flavià Pons

 

Més informació:

• 10 anys sense Pepe Rubianes Catalunya Ràdio
• Rubianes al programa Còmics TV3
• En memoria de... Pepe Rubianes RTVE

Recomanat pel Prestatge virtual d'Arts escèniques 

Aquest juliol La Fura dels Baus ha celebrat 40 anys d’història. La companyia teatral més salvatge, transgressora i excèntrica del panorama escènic català ha aconseguit trencar els convencionalismes del teatre tant en el contingut com en la forma.

Nascuda a Moià el 1979, l’associació teatral va ser creada per un grup de joves de la localitat i, ben aviat, va suposar un esclat d’energia escènica a tots els nivells, nacional i internacional. Cal destacar entre els seus espectacles més celebrats i aplaudits, "Mediterrani" (1992), el muntatge creat per la Cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, "Accions" (1983), una icona teatral de la dècada dels 80, l’adaptació de l’òpera més carnal i hedonista de Carl Orff, "Carmina Burana" (2010) o "L’Ésser del Mil·lenni" (2013) , el gran espectacle de cap d’any barcelonès que va aconseguir una audiència de 110 milions espectadors a tot el món per la TV o Internet.

Com la majoria de les companyies amb un recorregut escènic llarg, La Fura ha tingut diferents etapes on l’estil s’ha anat transformat fins a l’actualitat introduint nous elements, com els tecnològics o mètodes de gamificació, per tal de sacsejar i fer partícips al públic. Unes idees que són un referent per identificar la seva marca i, en conseqüència, la clau del seu èxit.

Àlex Ollé, un dels fundadors de la companyia, cita al llibre que el grup teatral  sempre crea qualsevol cosa menys la indiferència, frase que defineix a la perfecció el què és i busca l’agrupació. I és gràcies a " La Fura dels Baus 1979-2004 ", una monografia sobre els seus primers 25 anys que es presenten els orígens i la trajectòria teatral des del naixement a la consolidació del projecte teatral.  D’aquesta manera el lector/a pot tornar a gaudir dels 27 espectacles més rellevants de la companyia catalana fins al 2004 a través de fotografies i il·lustracions a més d’un DVD addicional. Un fantàstic recurs per veure no només l’evolució o transformació del grup teatral, sinó també per apreciar el canvi del llenguatge artístic i dels materials emprats en l'escena contemporània -  màquines o estructures metàl·liques innovadores - , així com, la noció de l'art del caos i la provació, la qual desperten els sentiments més primitius o bàrbars del públic dins el gènere teatral, operístic o en el mateix cinema.

Tot un viatge artísticament desafiant que esperem que ben aviat es complementi amb els darrers quinze anys de La Fura dels Baus, del 2004 al 2019.

VÍDEO: "Carmina Burana" per La Fura dels Baus al Teatre Municipal de Santiago de Xile

Més informació:

• La Fura dels Baus al Catàleg de les Biblioteques.
• Web oficial de La Fura dels Baus.
• Canal Youtube de La Fura dels Baus.
• Fons de La Fura del Baus al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre.

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès.

Després de l’èxit de Tortugues: la desacceleració de les partícules, guanyadora del premi Butaca 2014, Claudia Cedó va començar a escriure una nova obra, però ho va haver de deixar tot quan va perdre el seu fill en el cinquè mes d’embaràs. D’aquesta experiència va sorgir un nou text, Una gossa en un descampat. Estrenada l’any passat en el marc del Festival Grec, l’obra explica la història d’una parella que ha de fer front al dol. La trama transcorre en un descampat, metàfora del dolor i la pèrdua, però també del camí que haurà de fer l’espectador, acompanyant a la protagonista. Un viatge des de la buidor, des de l’abandó, des del no saber què passa, per arribar a l’acceptació.   

Claudia Cedó, a més de ser la dramaturga resident de la sala Beckett, és llicenciada en Psicologia i treballa en el projecte Escenaris Especials per la integració social. Tal com ha explicat en una entrevista al diari digital de cultura Surt de casa, aquest és el seu descampat, però podria ser el d’un altre. Tots hem d’aprendre en algun moment a fer front a les nostres pors, tothom té un descampat i tothom té la oportunitat de travessar-ho i créixer.

Més informació:

• Clàudia Cedó a les biblioteques
• Clàudia Cedó web oficial
• Entrevista a l'autora a BTV

Recomanat per Rosa Montosa de Biblioteca Central Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès

Explica l’Anna Maleras que el seu gran amor “més enllà de la meva filla, ha estat la dansa”. Així de contundent comença el llibre Anna Maleras. "Passió per la dansa", escrit pel Jordi Fàbrega i Górriz amb motiu del centenari de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Una obra que vol ser un homenatge a l’artista, pionera de la dansa jazz, moderna i contemporània. Un text proper al lector però que no estalvia el rigor de la contextualització de cada etapa artística de l’Anna Maleras. L'obra està formada per entrevistes a coreògrafs, pedagogs, historiadors, amics i col·laboradors de la protagonista que es van fer entre 2012 i 2013. Conviuen així els comentaris de l’artista, les entrevistes a diferents personatges i les referències documentades en destacats moments històrics d’aquesta disciplina.

Els records, traslladats al llibre, van dibuixant la personalitat artística, professional i personal d’una dona que va renovar la dansa al nostre país cansada de l’oferta limitada que hi havia fins aquest moment. Una dona lluitadora, curiosa, tossuda que va voler revolucionar un gènere centrat majoritàriament en la dansa bolera, de flamenc i clàssica introduint els nous models que es desenvolupaven a altres països. “Tot arribava amb gran retard, massa retard”, se’n recorda en el llibre. I és que, l’Anna Maleras va introduir la dansa moderna com un huracà a través del seu estudi al barri de Sant Gervasi de Barcelona.

La lectura del llibre Anna Maleras. Passió per la dansa és una excel·lent oportunitat per valorar també la seva feina pedagògica, ja que a través de les seves classes i actuacions han crescut destacats artistes del panorama nacional i internacional. El llibre serveix, a la vegada, per apropar-se als canvis sociològics que començaven a sorgir en plena època tardofranquista.

Jordi Fàbrega ha creat així no només un llibre sinó una obra per reflexionar sobre la feina de molts artistes que van lluitar per la cultura i que van ajudar a transformar la realitat que els envoltava. Un text per gaudir i aprendre.

Més informació:

• "Anna Maleras, passió per la dansa" Accés lliure (RedIT)
• Anna Maleras a Viquipèdia
• Entrevista Anna Maleras 
• Escola de Dansa Anna Maleras
• Dia Internacional de la Dansa

Recomanat per Esther Benito Merino. Biblioteca de Viladecans

"El Gran mercado del mundo" és un aute sacramental, és a dir, una peça teatral en un acte, que s’escrivia per a ser representada bàsicament en la festivitat religiosa del Corpus Christi, en grans representacions a l’aire lliure i a les que acudien milers d'espectadors.

Eren subvencionades pel municipi de Madrid. A partir del 1649, Calderón de la Barca va ser l’autor exclusiu dels autes sacramentals que es representaven. Eren obres que tractaven, al·legòricament, dels misteris del cristianisme, tenint com a temes centrals: la Caiguda i la Redempció de la Humanitat, la superioritat dels catòlics sobre els pagans, els jueus i els heretges “moderns”. Sovint aquestes al·legories es feien a través de l’adaptació de mites i personatges clàssics.

“El gran mercado del mundo” se situa en l’època de la Contrarreforma, quan ja han passat alguns anys després de la derrota de l’Armada Invencible, és a dir, entre guerres de religió i guerres per l’hegemonia econòmica, tant a Europa com a les colònies d’Amèrica.

Com a conseqüència d’això, a Espanya es vivia una profunda crisi econòmica, agreujada amb períodes en que les classes populars van patir diversos episodis de fam i epidèmies.

En aquesta obra de Calderón hi ha figures jurídiques que també van ser importants en la vida del propi autor, com la del “mayorazgo”, que permetia transmetre per herència al fill gran la propietat de tots els béns de la família, a fi i efecte d’impedir que es disgreguessin les fortunes familiars.

Els personatges principals són un pare i els seus dos fills bessons: “Mal geni” i Bon geni”.

L’obra gira a l’entorn de les relacions dels dos fills amb una dona, la “Culpa” i les conseqüències que això pot tenir per a ells.

El pare vol que un dels seus fills es casi amb una dona rica i vídua, la “Gràcia”, i amb això administri tots els béns d’ella.  

Qui aconsegueixi casar-se, serà qui hereti la fortuna del pare (en funció de la institució del “Mayorazgo” o hereuatge). Des d’aquell moment, el que cada un d’ells farà serà gastar els seus talents al “gran mercat del món”, intentant demostrar que els inverteixen bé i que seran els més adients per a gestionar el patrimoni.

Qui guanyi obtindrà el cobejat premi. Al “gran mercat” hi ha mercaders que venen de tot: des innocència, humilitat i privacions fins a la lascívia, luxúria i gola, ben camuflades per a fer caure en les temptacions i el pecat a un i altre germà i així allunyar-los de la Gràcia.

Finalment, també en sortiran dos venedors, que seran la Fe i l’Heretgia, els quals intentaran atreure’ls cadascú cap al seu camí.

Tot i el tema simbòlic i religiós de l’obra, Calderón aprofita el “gran mercat” per a fer una crítica a la societat de l’època, on parla de la justícia, de la llei i també de la picaresca, els costums i les formes de vida populars.

La marginació hi és present, com a aspecte radicalment oposat als protagonistes de l’obra, que aspiren a ser els administradors d’una gran fortuna.

Altrament, el món de l’opulència i la misèria que es reflecteixen en la venda i el mercat ens ofereixen una estampa molt clara de la realitat.

Fins i tot fets com l’aparició de gitanos com a venedors de cavalls en l’obra ens porten a recordar esdeveniments tràgics que s’havien donat en l’època, com va ser primer l’expulsió dels “moriscos” i després la dels gitanos, que no són sinó un exemple del racisme que estava institucionalitzat en la societat d’aquella època, sobretot dins de les classes més adinerades.

Pedro Calderón de la Barca

Va néixer pràcticament amb el segle XVII, el 17 de gener de 1600, a Madrid. Era el tercer de sis germans. El pare, don Diego Calderón de la Barca, era un escrivent del Consell i de la Comptaduria de la Hisenda del Rei, i venia de família noble per part de mare. Essent destinat des de nen a ocupar una capellania que la seva àvia materna havia fundat, va estudiar amb els jesuïtes entre els anys 1608 i 1613, fet que va tenir gran influència en la seva formació ideològica i literària.

L’any 1610 moria la seva mare, Ana Maria de Henao. El 1614 el seu pare va contraure segon matrimoni, amb Juana Freyre, any en que  Pedro Calderón de la Barca va començar a la Universitat d’Alcalá de Henares la seva formació en Lògica i Retòrica i l’any següent va passar a estudiar a Salamanca, on estudiaria també Dret Canònic. El 1615 moria el seu pare i va deixar al seu testament ordre que comencés la carrera eclesiàstica.

Al poc temps de finalitzar els seus estudis va deixar la seva formació religiosa i va tornar a Madrid. Aquells van ser els primers anys de la seva activitat literària, i també anys d’aventures amoroses i de tot tipus. El 1621 va morir en mig d’una baralla Nicolás de Velasco i, tant Pedro com els seus dos germans, van ser acusats del crim i van patir persecució, fins al punt que van haver de vendre la seva part de l’herència paterna per a satisfer les despeses del judici.

Va participar en diversos certàmens literaris i estrenant, el 1623, la seva primera comèdia, “Amor, honor y poder”. L’any 1625 publicaria “El sitio de Breda”, sobre la guerra als Països Baixos. L’any 1629, Calderón i altres homes van entrar per força en un convent, perseguint el còmic Pedro de Villegas, qui s’hi havia refugiat acollint-se a sagrat després d’haver ferit amb espasa al germà de l’escriptor, Diego. La major conseqüència d’això va ser que es va guanyar l’enemistat de l’autor Lope de Vega, qui tenia una filla en aquell convent. Aquell mateix any, Calderón representaria una de les seves obres més cèlebres, “La dama duende”.

La seva primera obra mestra, “El príncipe constante” , també es representaria aquell any. Així començà a guanyar-se un lloc com a dramaturg de la Cort de Madrid. L’any 1635 va ser nomenat director de representacions teatrals al palau reial. Just a aquella època pertanyen obres com “El gran teatro del mundo”, “La vida es sueño”, “El médico de su honra”, “A secreto agravio, secreta venganza”, y “El alcalde de Zalamea”, entre d’altres. Cap al 1638 va entrar a formar part de l’exèrcit  i participà en vàries accions militars, com a la defensa del setge de Fuenterrabía contra les tropes franceses i al setge de Lleida a la Guerra dels Segadors, on fou ferit en combat, fet que provocaria la seva llicència de l’exèrcit el 1642.

Després va estar un temps al servei del Duc d’Alba i va residir a Toledo, centrant-se a partir d’aquells moments en la seva producció literària i en la composició d’obres de caire religiós, ja que durant gairebé cinc anys (1644-1649) van estar tancats els teatres i va ser prohibida la representació de cap altre tipus d’obres que no fossin autes sacramentals, donat el temps de dol reial que van succeir a la mort, primer, de la reina Isabel de Borbó i, després, del príncep, l’hereu Baltasar Carles.

En aquells temps, i també dolgut per la mort dels seus germans José i Diego, i per el final d’una relació sentimental de la qual naixeria el seu fill, Pedro Calderón de la Barca va tornar a exercir la carrera religiosa, ingressant el 1650 en l’Ordre Tercera de Sant Francesc i ocupant la capellania que la seva àvia havia instituït quan ell era un nen.

Es va ordenar sacerdot i el 1653 va ser nomenat capellà de Toledo. Va seguir escrivint obres teatrals de temàtica variada, tot i les crítiques d’algunes personalitats de l’època que no veien bé que fos escriptor i sacerdot.

El 1663 va ser nomenat capellà d’honor del Rei Felip IV i va tornar a viure a la Cort de Madrid.  Es va dedicar a partir de llavors a escriure sobretot autes sacramentals per a les festes del Corpus i espectaculars i vistoses comèdies pastorals i musicals per a les representacions reials, com van ser “La púrpura de la rosa” i “Celos aun del aire matan”.

Va seguir escrivint i vivint del teatre fins la seva mort, el 25 de maig de 1681, deixant inacabada un aute, “La divina Filotea”, que seria acabat per Melchor de León.

La seva obra va ser molt variada i fèrtil, arribant a més de 120 comèdies i més de setanta autes sacramentals, drames filosòfics i religiosos, a més de peces teatrals curtes i poesia.

Va arribar a ser tan famós que en els seus darrers anys, el públic només volia que es representessin els seus autes sacramentals per celebrar la festivitat religiosa del Corpus. La transcendència de Calderón en aquest gènere va ser tal que fins al 1765, any en que es van prohibir aquest tipus d’obres, es seguien representant les seves obres amb motiu del Corpus.

Més informació:

• Fitxa artística i informació sobre la representació d’”El gran mercado del mundo” al Teatre Nacional de Catalunya (TNC)
• “El gran mercado del mundo”. Versió de l’obra que es va representar a València l’any 2006, al monestir de Sant Miquel dels Reis.

Recomanat per Joan Lluís Giménez Pérez.  Bib. Elisenda de Montcada. Montcada i Reixac

"La Ternura"  és una obra de teatre d’Alfredo Sanzol, un dels autors  i directors més rellevants del teatre espanyol actual.  El text és un  homenatge declarat a les comèdies de William Shakespeare, el gran autor teatral i creador de la comèdia moderna occidental.  La comèdia és el gènere teatral que més èxit ha obtingut en el  teatre occidental i la seva dimensió és enorme.

"La Ternura" és una comèdia romàntica que ens interpel·la a viure sense por i a ser valents per expressar l’amor. És una comèdia d’aventures, enganys i confusions ubicada en l’època del Segle d’Or.  A l'obra hi trobem la influència directa  de comèdies com "La Tempesta", "Nit de Reis", "Al vostre gust", "Molt soroll per no res" i "Somni d'una nit d'estiu".

L’autor utilitza un llenguatge ric de metàfores i comparacions, en una comèdia on els  protagonistes viuen les seves passions de forma extrema i ho expressen en els diàlegs, vius, àgils i divertits. Sanzol juga amb els espectadors, incloent en el text els títols de les catorze comèdies que Shakespeare va escriure.

Alfredo Sanzol, nascut el 1972, és autor d'obres com "En la luna", "Sí, pero no lo soy"  o "Días estupendos" i ha obtingut el Premio Nacional de literatura dramática per "La respiración". Ha rebut en tres ocasions el premi Max de les Arts Escèniques i l’any 2018 va guanyar el XII Premi Valle-Inclán de Teatre per "La Ternura". A  partir del 2020 serà el nou director del Centro Dramático  Nacional.

Sanzol ha col·laborat asiduament amb les T de Teatre, amb qui ha estrenat "Aventura!". I darrerament l’adaptació teatral en català de "La Ternura" al Teatre Poliorama amb el títol de "La tendresa".

Més informació:

• Alfredo Sanzol a les biblioteques
• Alfredo Sanzol a Wikipèdia
• Alfredo Sanzol a l’Academa de las Artes Escénicas de España
• Vídeo promocional de La Tendresa, al Teatre Poliorama (gener 2019)

Recomanació per Eva Montiel. Biblioteca Central. Santa Colona de Gramenet.