Juan Rulfo

Juan Rulfo nasqué a Jalisco el 16 de maig de 1917 i va morir a Ciutat de Mèxic el 7 de gener de 1986. La seva infància fou dissortada. Quan tenia sis anys el seu pare fou assassinat, quatre anys després morí la seva mare i l'ingressaren en un orfenat de Guadalajara. Cursà els estudis a l'orfenat i després entrà al seminari de la mateixa ciutat. L'any 1934 deixà el seminari i començà a treballar als arxius de migració.

Durant les dècades dels anys 30 i 40 viatjà i treballà a Guadalajara i a Mèxic. En aquesta època, quan tenia vint-i-quatre anys, s'enamorà de la que acabaria sent la seva esposa, Clara Aparicio que tenia onze anys. L'any 1952 obtingué la primera de les dues beques consecutives delCentro Mexicano de Escritores.

Obra

Durant l'adolescència va llegir amb voracitat els autors nòrdics d'Europa: Knut Hamsun, Jens Peter Jacobsen, Selma Lagerlof i Halldór Laxness. En aquests autors va descobrir un món desconegut que el va impressionar. Ho expressa així:

...quizá por cierta tendencia a buscar precisamente algo nublado, algo matizado, no tan duro y tan cortante como era el ambiente en que uno vivía.

Gràcies al seu amic Efrén Fernández l'any 1942 publicà el seu primer conte  La vida no es muy seria en sus cosas a la revista América, la primera publicació literària plural i oberta de Mèxic. Uns anys després hi publicà dos contes més Nos han dado la tierra i Macario, que formen part del seu llibre El llano en llamas (1953), un recull de 17 contes on també destaquem Luvina i No oyes ladrar los perros.

Al món de la literatura, la importància de Juan Rulfo és inversament proporcional a la seva obra. Va escriure pocs llibres que van introduir tècniques innovadores inspirades en William Faulkner. Formes de narrar basades en la multiplicació de punts de vista, la desaparició del narrador en benefici del diàleg dels personatges, la fragmentació del teixit narratiu i els jocs temporals, com si la història fos un trencaclosques.

Les seves històries estan ambientades a l'estat de Jalisco, però no utilitzen l'autobiografia directa, tenen personatges imaginats. Són històries on la violència, l'opressió i la guerra apareixen conformant una literatura ombria, fosca.

L'any 1955 publicà Pedro Páramo  que explica la història d'un fill que va a la recerca de la memòria del seu pare un cacic rural violent i abusiu anomenat Pedro Páramo. Citem el primer paràgraf.

Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo."No dejes de ir a visitarlo –me recomendó-. Se llama de este modo y de este otro. Estoy segura de que le darà gusto conocerte." Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.

També va escriure petites cròniques vinculades a l'Institut Indigenista Nacional de Mèxic i col·laborà com a guionista de pel·lícules.

A més de ser un gran escriptor Juan Rulfo va ser un extraordinari fotògraf. Va viatjar molt per la seva feina i va fer moltes fotografies . La seva obra fotogràfica és extraordinària, se n'han fet exposicions els últims vint anys.

Influència

Entre els escriptors que el reconeixen com a mestre trobem a Mario Benedetti, José Maria Arguedas, Carlos Fuentes, Jorge Luis Borges, Gabriel García Marquéz, Günter Grass, Susan Sontang, Elias Canetti, Tahar Ben Jelloun, Urs Widmer, Gao Xingjian, Kenzaburo Oe i Enrique Vila-Matas.

A les biblioteques trobaràs:



"Pedro Páramo"
 
"El llano en llamas"
 
"El gallo de oro"
 
"En la madrugada y otros relatos"

"Aire de las colinas : cartas a Clara"
 

 

 

 


Més obres de Juan Rulfo a les biblioteques ►

 Selecció de webs:

 També et pot interessar:

Torna al prestatge de Novel·la ►
Efemèrides anteriors ►
 

Data d'actualització: 15/05/2015