AMÁLIA RODRIGUES  - “Fado Português”

 

 

Parlar de fado és parlar d’Amália Rodrigues, la “rainha do fado”, la cantant que durant els anys 1950 a 1970 va popularitzar aquesta música, la va dignificar i la va portar a les sales de concert. Parlar de fado també és parlar de Lisboa, dels seus barris mariners d’Alfama, Mouraria o Bairro Alto on avui dia és ben viu i es pot escoltar a les Cases de Fado, acompanyant un bon sopar de fruits del mar i vinhos brancos. Transportem-nos-hi!

AMÁLIA RODRIGUES – “Lisboa Antiga”

 

Per il·lustrar aquest sentiment de saudade, barreja de tristesa i malenconia per la pèrdua o separació de la persona estimada, amb una certa alegria, sempre continguda per les limitacions que la història ha imposat als portuguesos i que caracteritza la música de fado, només cal escoltar l’extraordinària melodia de “Barco Negro” i deixar-se emocionar per les harmonies, major i esperançada quan parla de l’amor que se’n va a l’aventura embarcant-se en un vaixell, menor i fosca quan les velhas loucas del port pronostiquen que el Barco Negro no tornarà.

AMÀLIA RODRIGUES – “Barco Negro” (1963)

Grans cançons com “Estranha forma de vida” o “Uma casa portuguesa” omplen els més 30 discos que va enregistrar d’Amália Rodrigues al llarg de la seva i que van retratar com ningú la vida i la manera de fer de la gent senzilla de Portugal. Fiquem-nos en una casa portuguesa qualsevol...

AMÁLIA RODRIGUES – “Uma casa portuguesa”

 

El fado inicialment s’acompanyava de guitarra espanyola o també de piano, però l’instrument que li va donar el seu so inconfusible i emblemàtic va ser la guitarra portuguesa, un instrument en forma de pera, semblant al llaüt, de 6 cordes dobles, fetes de metall per poder sobresortir en els ambients sorollosos de les tabernes lisboetes.

Aquest so punyent i metàl·lic acompanya la veu, la majoria de vegades femenina, tot fent treballats guarniments en les contra-melodies, tot plegat acompanyat rítmicament per la viola do fado, molt semblant a la guitarra clàssica però amb cordes d’acer, i la guitarra baixa, de caixa molt més gran. El virtuosisme de la guitarra portuguesa s’ha pogut escoltar en mans de grans intèrprets com l’històric Carlos Paredes o el més recent Custodio Castelo.    

CUSTODIO CASTELO – “Sobre Lisboa”

 

Cal tenir en compte que el fado va néixer a finals del segle XIX a la marginalitat dels ports de Lisboa i voltants, però mica en mica, el poble se’l va anar fent seu i finalment a mitjan segle XX va triomfar entre les classes mitjanes i benestants amb poemes de grans poetes com Camoes o Junqueiro per, finalment, ser adoptat i utilitzat pel règim dictatorial de Salazar que es va allargar de 1933 fins a 1974 quan la Revolució dels Clavells el va fer caure. A partir d’aquell moment, el poble va girar l’esquena al fado, però la identificació d’aquesta música amb l’esperit portuguès era tan gran que, de seguida, les veus de nous poetes com Sá-Carneiro, Pessoa, Botto o Lobo-Antunes i cantants com Carlos do Carmo van tornar-lo a la vida.

CARLOS DO CARMO – “Lisboa Menina e Moça (Lisboa, noia i mossa)

 

Ja a mitjans dels 80s va aparèixer una nova fornada d’artistes com Camané o Dulce Pontes que li van proporcionar projecció internacional, amb la punta de llança de la original Mísia.

MÍSIA – “Lagrima”

 

I va ser ja al segle XXI que el fado va ser reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat el 2011, amb artistes destacades que actuen en els millors festivals internacionals de músiques del món com Katia Guerreiro, Cristina Branco o la gran Mariza..

MARIZA – “Chuva” (Pluja)

 

Finalment, joves cantants com Raquel Tavares o Ana Moura han connectat amb les noves generacions, amb arranjaments musicals més propers al pop i aportant-hi un aire fresc i multicultural, fruit de la barreja ètnica provinent de les colònies d’Angola i Moçambic, però sense perdre aquest lligam amb les arrels i l’ànima del poble portuguès que fa que el fado segueixi sent el cant popular urbà de Portugal.

 

RAQUEL TAVARES – “Meu Amor de Longe” (El meu amor de lluny)