Muñecos infernales
La filmografia del nord-americà Tod Browning va desenvolupar-se a cavall entre el cinema mut i el sonor i va ser especialment remarcable en el gènere del terror, dins el qual va realitzar les seves millors pel·lícules. Algunes de les més destacables van ser Garras humanas (1927), Más allà de Zanzíbar (1928), Dràcula (1931) amb Bela Lugosi i la mítica Freaks (1932), titulada aquí La parada de los monstruos. També el film que recomanem a continuació, Muñecos infernales (1936).
Paul Lavond, és un banquer injustament empresonat durant disset anys que s’escapa amb el propòsit de venjar-se dels qui el van trair. Ho fa amb un altre pres, un científic boig que ha descobert una formula per reduir la grandària dels éssers humans i dominar-los perquè actuïn a la seva conveniència. Lavond se n’aprofita i viatja a París, on instal·la una botiga de joguines. Mentrestant, orquestra la revenja i es guanya la simpatia de la seva filla de forma encoberta, ja que ella l’odia en desconèixer la veritat.
Browning no va poder comptar amb el seu actor fetitxe, l’Home de les mil cares Lon Chaney, mort uns anys enrere, a qui el paper protagonista li hagués anat com anell al dit (passa gran part del metratge disfressat de velleta adorable). Per sort, hi havia un altre excel·lent actor, el guanyador d’un Oscar Lionel Barrymore, recordat per les seves intervencions en films imprescindibles com Vive como quieras (1938), ¡Qué bello es vivir! (1946) o l’aclaparadora Remordimiento (1932) d’Ernst Lubisch. Com a curiositat val a dir que Lionel formava part d’una nissaga d’actors important, era el germà gran d’Ethel i John Barrymore i el besoncle de Drew Barrymore. Una cosa similar ocorre amb l’actriu principal, Maureen O’Sullivan, la Jane de les pel·lícules de Tarzan amb Johnny Weissmuller, una bellesa contemporània lluny dels estàndards del cinema mut, ja que entre les seves filles hi ha ni més ni menys que Mia Farrow.
Un altre punt fort del film són els efectes especials, realment fantàstics. Podria afirmar-se que van uns vint anys avançats a la seva època. Els espectadors d'aquells temps devien obrir uns ulls com taronges. D’alguna manera compensen l’argument, no gaire original. En aquest sentit és d’agrair la durada ajustada del film (79 minuts), tot un exemple de com narrar una història de forma efectiva sense esgotar el personal (més d’un cineasta actual hauria de prendre'n nota).
Més informació:
Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona.
