Detall guia
Guies de lectura
Pina Bausch
Aprofitant la commemoració del Dia Internacional de la Dansa (29 d'abril), volem retre homenatge a una icona que va revolucionar el món de la dansa del segle XX: Pina Bausch. La seva obra va tenir un enorme impacte i va ajudar a redefinir les possibilitats de treballar conjuntament la dansa i el teatre.
De la mà de dues de les seves millors coreografies (Café Müller i La consagració de la Primavera), la Biblioteca Camp de l'Arpa-Caterina Albert dóna a conèixer el seu singular i universal llenguatge corporal en el context cultural de la societat alemanya. En definitiva, com va enriquir i reflectir l'època que va viure amb les seves coreografies.
Café Müller és la solitud, el desconeixement, i el consol. A l'escenari, una habitació nua, el terra gris, farcit de taules i cadires. Les cadires, símbol de l'absència, impedeixen la llibertat de moviment. Els pocs ballarins es mouen, com en trànsit, al compàs de les àries de Purcell ("The Fairy Queen" i "Dido & Aeneas"). El cos de Pina Bausch llisca al llarg de les parets de la cafeteria, buscant, somiant, amb els braços allargats i oberts de bat a bat. Inimitable, inoblidable.
Hi ha molts mites al voltant de la història del ballet coreografiat per Vaslav Nijinski La consagració de la primavera (Le Sacré du printemps, 1913) amb música d'Igor Stravinky pels Ballets Russos de Diaghilev. Just abans de la Primera Guerra Mundial, la seva presentació al Théâtre des Champs-Élysées va ser un escàndol estrepitós que va marcar el començament de la dansa moderna. Com que l'escàndol va ser tan rotund, la coreografia de Nijinski va caure gairebé en l'oblit. Tanmateix, la música de Stravinsky es va imposar i va ser interpretada per altres coreògrafs famosos, entre ells Martha Graham i Maurice Béjart. Una música harmònicament arriscada, amb dissonàncies deliberades, i arrelada a l'estil Primitivisme. L'any 1975, a la ciutat de Wuppertal (Alemanya), Pina va assumir el repte. La diferència entre la seva versió i les coreografies anteriors rau en el fet que els seus ballarins dansen fins a l'esgotament, amb poca roba i tacats pel terra que cobreix l'escenari. Una de les coreografies més significatives del segle XX!
Molts coneixereu la seva obra gràcies a, per exemple, l'homenatge que li va retre Pedro Almodóvar a "Hable con ella". On podem gaudir de fragments de "Café Müller" i "Masurca Fogo". Tanmateix, Pina també va aparèixer a la pel·lícula de Federico Fellini "E la nave va", fent el paper de la Principessa Lherimia.
Nascuda en plena Segona Guerra Mundial a la ciutat de Solingen (Renània del Nord), molt a prop de la ciutat de Wuppertal, Pina es va posar amb només 15 anys a les mans de Kurt Joos. Coreògraf i ballarí, Joos també va ser professor de la prestigiosa Folkwang Universität der Künste a la ciutat d'Essen. Una universitat de les arts (música, dansa, teatre, disseny, ...) a la qual també hi va anar el dissenyador Rolf Borzik, autor de gran part dels vestuaris i decorats de la seves obres.
Als 19 anys va marxar a Nova York, i d'aquesta etapa rep grans influències: d'Antony Tudor l'interès per la dramaturgia; de José Limón, el gust per la música barroca; i de Mary Hinkson, els preceptes de Martha Graham. Tot i que la seva particular manera de fer dansa ve donada pels seus predecessors: Kurt Joos, Mary Wigman, Gret Palucca i Rudolf von Laban. Tots ells, formaven part d'un moviment expressionista, conegut com "Ausdruckstanz" que rebutjava l'estil clàssic de dansar. Des de 1910 fins als anys 20, els elements essencials d'aquest nou tipus de dansa lliure es van predefinir. Tanmateix, aquest expressionisme del moviment va evolucionar en Pina cap a un expressionisme del gest ("Ausdrucksgebärde"), més teatral i més dramàtic.
Tampoc podem oblidar la importància de dos teatres, un a Bremen, sota la direcció de l'austríac Hans Kresnik; i un altre a Darmstadt, amb Gerhard Bohnner, molt relacionat amb la Bauhaus per la seva tendència a la composició esquemàtica.
Molts crítics han qualificat la dansa de Pina com a "teatre de l'experiència", que inclou elements musicals, mim, i efectes cinematogràfics. Aquest tipus de teatre busca una implicació emocional amb els temes tractats, i no amb els personatges.
Data de creació: 19/03/2013
Última actualització: 04/04/2017
Seccions de la guia
Coreografies
Kontakthof, una coreografia mítica, fou portada a escena l’any 2001 amb senyors i senyores d’una certa edat, res d’actors ni de ballarins, però que atresoraven experiències.
A l’escenari, un espai aixecat, gris, d’estil 1900, convertit en una sala de ball amb un escenari i un piano, com una escena sobre l’escenari. Rolf Borzik, el creador de l’escenografia i del vestuari, van fer d’aquest espectacle una de les seves més grans creacions.
Des que es va estrenar l’any 1978, l’obra va ser interpretada per ballarins de la companyia de Pina Bausch. Tot i que el desig de la coreògrafa de veure un dia l’obra interpretada per ballarins de més edat ja hi era des d’aquell moment.
El compositor alemany Gluck va decidir des de l’inici de la seva creació que aquesta anés acompanyada d’una coreografia. La força dramàtica del compositor va inspirar Pina Bausch qui va transformar-la en una òpera ballada (“tanzoper”). La seva coreografia aborda aquesta dimensió per explicar el patiment d’Orfeu, el dolor que l’home ha de vèncer per afrontar els seus desigs insatisfets.
Els personatges principals (Orfeu, Eurídice i Amor) són veus. Però també són cossos que ballen. Així ho ha volgut Pina Bausch: personatges desdoblats, entre el seu ‘jo cantant’ i el seu ‘jo ballant’.
La visió del mite de Pina Bausch no contradiu pas la de Gluck; ella la perllonga: es tracta d’una versió més fosca. Si la dansa, fluida, mostra els cossos que estimen, ella suggereix sobretot la seva vulnerabilitat. La melodia implora Zeus i el commou. Però la dansa, amb els peus nus en contacte amb el terra, ens recorda la condició humana. Ella ens expressa la mort ineludible.
Documental experimental en el que la coreògrafa mostra la seva visió onírica i conceptual sobre temes com la relació entre els sexes, el cos, la soledat amb participació de ballarins de la seva companyia, Tanztheater de Wuppertal.
Hi ha molts mites al voltant de la història del ballet coreografiat per Vaslav Nijinski La consagració de la primavera (Le Sacré du printemps, 1913) amb música d'Igor Stravinky pels Ballets Russos de Diaghilev. Just abans de la Primera Guerra Mundial, la seva presentació al Théâtre des Champs-Élysées va ser un escàndol estrepitós que va marcar el començament de la dansa moderna. Com que l'escàndol va ser tan rotund, la coreografia de Nijinski va caure gairebé en l'oblit. Tanmateix, la música de Stravinsky es va imposar i va ser interpretada per altres coreògrafs famosos, entre ells Martha Graham i Maurice Béjart. Una música harmònicament arriscada, amb dissonàncies deliberades, i arrelada a l'estil Primitivisme. L'any 1975, a la ciutat de Wuppertal (Alemanya), Pina va assumir el repte. La diferència entre la seva versió i les coreografies anteriors rau en el fet que els seus ballarins dansen fins a l'esgotament, amb poca roba i tacats pel terra que cobreix l'escenari. Una de les coreografies més significatives del segle XX!
‘Vals’ en alemany, una coreografia amb un títol captivador!
Dormen, somien, fins que algú es desvetlla, sortosament a temps d’apagar un foc latent. Tant és, la festa continua. Tot i que els convidats són una mica estranys: es mouen com si estiguessin inconscients, però segur d’ells mateixos com els noctàmbuls. Porten una càrrega a sobre: el pes de les seves vides.
La protagonista, Mechthild Grossmann, comença a parlar estirada al terra i amb un got de vi a les mans. Tot i que també hi ha més dones. Destaquem els solos inoblidables de Mery Tankard, Jo Ann Endicott o fins i tot Nazareth Panadero. Aquesta és la més gran Pina Bausch, que des dels anys 1970 fins al 1980 es van envoltar d’una colla de ballarins revolucionaris. On cada ballarí va esdevenir un destacat intèrpret i personatge, i que podia omplir sense gaire esforç un escenari nu.
