Directors de vendes

• Cineastes que han fet anuncis publicitaris

La relació entre cinema i publicitat és tan antiga com el mateix cinema. Al començament, molt abans que els directors de cinema es consideressin artistes, la frontera entre pel·lícula de ficció i anunci era difusa; al cap i a la fi el cinema es considerava un espectacle, i no era estrany que els mateixos precursors de les primeres obres cinematogràfiques filmessin anuncis per promocionar el seu producte o el producte dels altres. Se sap que un dels que menys manies tenia era Georges Mèliés, un veritable artesà capaç de fer tots els papers de la indústria, convençut que tant important era el film com la seva promoció.

Posteriorment els directors es van anar especialitzant, alhora que es creava la indústria al voltant del cine. Però això no vol dir que deixessin de col·laborar amb el món publicitari, ja que la unió de talent i vendes només podia ser profitosa : la indústria publicitària s'assegurava els millors narradors d'històries per explicar les seves, i els directors exploraven un llenguatge en format curt i, perquè no dir-ho, aprofitaven per omplir-se la butxaca.

És per això que podem trobar directors consagrats firmant anuncis per les més diverses marques, directors de cinema publicitari que posteriorment dirigeixen pel·lícules, directors que quan comencen fan spots i quan són coneguts els deixen de fer, i directors que comencen fent cinema i després només fan anuncis... en resum, un autèntic traspàs entre els dos camps que ens ha deixat petites obres mestres, històries completes en un minut.

Si en cinema el llargmetratge seria l'equivalent a la novel·la en literatura i el curtmetratge paral·lel al conte, els anuncis publicitaris podrien equivaldre als microrelats: la història completa en el mínim temps possible. Tot seguit trobareu uns quants exemples de bones idees i talent per portar-les a la pantalla.

El reclam del director

A vegades la publicitat fa servir el nom dels directors, no per realitzar els anuncis, si no per fer-los protagonistes. Als anys 70 era el més comú dels casos: aquí teniu Orson Welles prestant la seva imatge per anunciar... vi californià. 

Els anys 80 viuen una explosió de noms coneguts. En alguns casos són directors consagrats; en d'altres, joves promeses que s'inicien. El que tenen en comú tots els que segueixen és l'estil particular de cada director a cada anunci. Mireu si no un somni surrealista des de la perspectiva del gran Federico Fellini:

El primer anunci de Mac, que es va emetre durant la final de la SuperBowl del 1983, ens mostrava un futur ombrívol que Apple maldaria per canviar. L'escollit per ensenyar-ho seria un jove director anglès, Ridley Scott:

La campanya per conscienciar els novaiorquesos que cal mantenir la ciutat neta explotava el costat més fosc de la idea: la brutícia genera brutícia, que es podreix i atrau a les bestioles. Encarreguem-ho a David Lynch:

Bé, però a vegades el tema és més lúdic i no cal anar angoixant els espectadors. Imaginem que volem anunciar una vídeo consola, per exemple, amb hores i hores de diversió. Si li encarreguem al mateix Lynch, el resultat és, com a mínim, inquietant:

Spike Lee s'utilitzaria ell mateix com a actor en una mena de pseudo-documentals que el portarien a viatjar per mig món a major glòria dels pantalons Levi's. Aquí quan va passar per Pamplona:

Durant els anys 90 és més habitual el fenomen de directors que salten del món de la publicitat al cine. En molts casos l'estètica d'aquests directors es manifesta per un gran ús dels efectes digitals, estètica que també traslladaran a les seves pel·0lícules, fent-les perfectament reconeixibles com a obres d'autor.

Malgrat això, quan el que s'ha d'explicar és una història són perfectament capaços de cenyir-se a les convencions del gènere. Un exemple paradigmàtic és el de Michel Gondry, capaç de guanyar el màxim de premis per un anunci filmat en estricte blanc i negre i sense cap mena d'efecte...

... o bé deixar-se anar, i inundar-nos amb tots els efectes digitals possibles, recordant-nos molt més les seves pel·lícules posteriors:

Un altre exemple seria el de Spike Jonze, amb una llarga carrera en publicitat abans de fer cinema, aquí per Ikea:

La dècada dels 2000 portarà canvis essencials en la manera com s'estableix la col·laboració dels directors que fan publicitat. L'auge d'Internet farà que es treballi més en l'enfoc viral i en promocionar tant al director com l'anunci. Es creen anuncis més llargs, més curtmetratges que anuncis, pensats per a descarregar-los i no per veure'ls per la TV, que cridin l'atenció dels cinèfils i els tinguin com a creacions originals, perfectament assimilables a altres obres del mateix director. Fins i tot es promociona el "muntatge del director", no tant encorsetat per les exigències de la indústria i on el que importa més és la història que el producte.

Un exemple primerenc seria l'anunci de David Fincher per Heineken amb la inestimable col·laboració de Brad Pitt:

Un exemple més elaborat, el de Guy Ritchie per a Nike:

El binomi director de prestigi – actor famós serà molt utilitzat en aquesta fase. Aquí Michael Mann treballarà amb Benicio del Toro per a Mercedes:

I en aquesta llarguíssima història serà Stephen Frears el que dirigirà Robert Downey Jr. per a Volvo:

Acabem amb el cèlebre curt que Martin Scorsese va fer per Freixenet el 2007, "The key to reserva":

	DIRECTORS DE VENDES

	


1970 Orson Welles 
1983 Ridley Scott
1984 Federico Fellini
1988 Pedro Almodóvar
1991 David lynch
1991 Spike Lee
1995 Michel Gondry
2000 David Lynch
2002 Spike Jonze
2002 Michael Mann
2004 Stpehen Frears
2006 Michel Gondry
2006 David Fincher
2007 Martin Scorsese
2008 Guy Ritchie
2010 Nacho Vigalondo
2011 Isabel Coixet