Slice 1 - Image 1 Slice 1 - Image 2 Slice 1 - Image 3 Slice 1 - Image 4
Slice 2 - Image 1 Slice 2 - Image 2 Slice 2 - Image 3 Slice 2 - Image 4
Slice 3 - Image 1 Slice 3 - Image 2 Slice 3 - Image 3 Slice 3 - Image 4
Slice 4 - Image 1 Slice 4 - Image 2 Slice 4 - Image 3 Slice 4 - Image 4

Directors de vendes

Marques

Directors clàssics

De la publicitat al cinema


 

 

Directors de vendes

  • Cineastes que han fet anuncis publicitaris

La relació entre cinema i publicitat és tan antiga com el mateix cinema. Al començament, molt abans que els directors de cinema es consideressin artistes, la frontera entre pel·lícula de ficció i anunci era difusa; al cap i a la fi el cinema es considerava un espectacle, i no era estrany que els mateixos precursors de les primeres obres cinematogràfiques filmessin anuncis per promocionar el seu producte o el producte dels altres. Se sap que un dels que menys manies tenia era Georges Mèliés, un veritable artesà capaç de fer tots els papers de la indústria, convençut que tant important era el film com la seva promoció.

Posteriorment els directors es van anar especialitzant, alhora que es creava la indústria al voltant del cine. Però això no vol dir que deixessin de col·laborar amb el món publicitari, ja que la unió de talent i vendes només podia ser profitosa : la indústria publicitària s'assegurava els millors narradors d'històries per explicar les seves, i els directors exploraven un llenguatge en format curt i, perquè no dir-ho, aprofitaven per omplir-se la butxaca.

És per això que podem trobar directors consagrats firmant anuncis per les més diverses marques, directors de cinema publicitari que posteriorment dirigeixen pel·lícules, directors que quan comencen fan spots i quan són coneguts els deixen de fer, i directors que comencen fent cinema i després només fan anuncis... en resum, un autèntic traspàs entre els dos camps que ens ha deixat petites obres mestres, històries completes en un minut.

Si en cinema el llargmetratge seria l'equivalent a la novel·la en literatura i el curtmetratge paral·lel al conte, els anuncis publicitaris podrien equivaldre als microrelats: la història completa en el mínim temps possible. Tot seguit trobareu uns quants exemples de bones idees i talent per portar-les a la pantalla.

 

El reclam del director

A vegades la publicitat fa servir el nom dels directors, no per realitzar els anuncis, si no per fer-los protagonistes. Als anys 70 era el més comú dels casos: aquí teniu Orson Welles prestant la seva imatge per anunciar... vi californià. 

Els anys 80 viuen una explosió de noms coneguts. En alguns casos són directors consagrats; en d'altres, joves promeses que s'inicien. El que tenen en comú tots els que segueixen és l'estil particular de cada director a cada anunci. Mireu si no un somni surrealista des de la perspectiva del gran Federico Fellini:

El primer anunci de Mac, que es va emetre durant la final de la SuperBowl del 1983, ens mostrava un futur ombrívol que Apple maldaria per canviar. L'escollit per ensenyar-ho seria un jove director anglès, Ridley Scott:

La campanya per conscienciar els novaiorquesos que cal mantenir la ciutat neta explotava el costat més fosc de la idea: la brutícia genera brutícia, que es podreix i atrau a les bestioles. Encarreguem-ho a David Lynch:

Bé, però a vegades el tema és més lúdic i no cal anar angoixant els espectadors. Imaginem que volem anunciar una vídeo consola, per exemple, amb hores i hores de diversió. Si li encarreguem al mateix Lynch, el resultat és, com a mínim, inquietant:

Spike Lee s'utilitzaria ell mateix com a actor en una mena de pseudo-documentals que el portarien a viatjar per mig món a major glòria dels pantalons Levi's. Aquí quan va passar per Pamplona:

Durant els anys 90 és més habitual el fenomen de directors que salten del món de la publicitat al cine. En molts casos l'estètica d'aquests directors es manifesta per un gran ús dels efectes digitals, estètica que també traslladaran a les seves pel·0lícules, fent-les perfectament reconeixibles com a obres d'autor.

Malgrat això, quan el que s'ha d'explicar és una història són perfectament capaços de cenyir-se a les convencions del gènere. Un exemple paradigmàtic és el de Michel Gondry, capaç de guanyar el màxim de premis per un anunci filmat en estricte blanc i negre i sense cap mena d'efecte...

... o bé deixar-se anar, i inundar-nos amb tots els efectes digitals possibles, recordant-nos molt més les seves pel·lícules posteriors:

Un altre exemple seria el de Spike Jonze, amb una llarga carrera en publicitat abans de fer cinema, aquí per Ikea:

La dècada dels 2000 portarà canvis essencials en la manera com s'estableix la col·laboració dels directors que fan publicitat. L'auge d'Internet farà que es treballi més en l'enfoc viral i en promocionar tant al director com l'anunci. Es creen anuncis més llargs, més curtmetratges que anuncis, pensats per a descarregar-los i no per veure'ls per la TV, que cridin l'atenció dels cinèfils i els tinguin com a creacions originals, perfectament assimilables a altres obres del mateix director. Fins i tot es promociona el "muntatge del director", no tant encorsetat per les exigències de la indústria i on el que importa més és la història que el producte.

Un exemple primerenc seria l'anunci de David Fincher per Heineken amb la inestimable col·laboració de Brad Pitt:

Un exemple més elaborat, el de Guy Ritchie per a Nike:

El binomi director de prestigi – actor famós serà molt utilitzat en aquesta fase. Aquí Michael Mann treballarà amb Benicio del Toro per a Mercedes:

I en aquesta llarguíssima història serà Stephen Frears el que dirigirà Robert Downey Jr. per a Volvo:

Acabem amb el cèlebre curt que Martin Scorsese va fer per Freixenet el 2007, "The key to reserva":

 

 

 

 

 

uno
dos
tres
cuatro
cinco

 

 

 

Por el Bulevar de los sueños rotos...

 

 

"Yo sabía perfectamente bien cuáles eran los costos (del viaje a España), y claro que valió la pena. Le dije adiós a Federico, les dije adiós a mis amigos y le dije adiós a España. Y ahora vengo a morir a mi país" 

Chavela Vargas, 2012

Que te vaya bonito by Chavela Vargas on Grooveshark

 

I finalment va morir.

Isabel Vargas Lizano més coneguda com Chavela Vargas, nascuda a Costa Rica l'any 1919 va morir el passat 5 d'agost a l'edat de 93 anys a Cuernavaca, Mèxic.

La música, l'amor, la llibertat, la soledat, l'alcohol i les amistats van format part de l'extensa i eterna vida de l'intérpret de rantxeras i boleros. La seva figura ha deixat petjada a vàries generacions que han contribuït a donar-li l'aura de supervivent. Chavela va veure com es despedien amics, compositors, artistes, amigues i amants...Frida KhaloJosé Alfredo Jiménez, Diego Rivera, Carlos Fuentes, Pedro Infante, són una mostra del recorregut vital de La Chamana.

La dama del poncho rojo ens ha deixat centenars de cançons i concerts que restaran per sempre en la memòria col·lectiva dels amants de la música inetrpretada amb passió i sentiment. 

 

 

 

 

La millor manera de definir l'obra de Chavela es a partir de la gent que la va conèixer d'aprop:

Joaquín Sabina ha escrit a El País "Con su desaparición, se pierde una manera de cantar llorando, un quejío inigualable, una expresividad fuera de lo común"

Carlos Monsiváis va dir "Chavela Vargas ha sabido expresar la desolación de las rancheras con la radical desnudez del blues"

Pedro Almodóvar, un bon amic que va lluitar pel retorn de Chavela als escenaris europeus, ha escrit a facebook "Se regodeaba en los finales, convertía el lamento en himno, te escupía el final a la cara. Como espectador era una experiencia que me desbordaba, uno no está acostrumbrado a que te pongan un espejo tan cerca de los ojos, el desgarro con tirón final, literalmente me desgarraba. No exagero. Supongo que habrá alguien por ahí que le pasara lo mismo que a mí."

 

"Pienso que sí me eternizaré. Pasará el tiempo y hablarán de mí una tarde en Buenos Aires. Cuando un día empiece a llover, les saldrá un lágrima, será una chavelacita muy chiquita."


Chavela Vargas 2004, acomiadant-se del públic argentí