Llavors, tímidament, com en una indecisió de persona ben educada que va iniciar un parlament important, el perdigot entonà un xoqueig lleu darrere la seua llosa protectora, dins la gàbia picuda de fermes vartes de ferro, a quinze passes ben mesurades de la barraca –el tret–. Al peu del pujol, davall d'un marge del sembrat, va respondre un cloqueig gallinaci, clar i dolç. El perdigot s'entusiasmà i l'emprengué amb un xoqueig més fort i rogallós, metàl·lic, que sembrava l'alarma genèsica en un gran rodal. Uns altres cloqueigs gallinacis li respongueren de diverses bandes. Matàs o no matàs, tingués o no tingués sort, el cor rural i filosòfic de Garibaldi s'estovava en un plaer puríssim. Aquell xoc-xoc estrident era la veu –una veu– de la serra, dels boscos, dels barrancs. En el silenci primigeni de la Natura, destacaven de tant en tant els requeriments apressats del mascle i la contesta dolça i confiada de les femelles enamorades, que s'acostaven de pujol en pujol, de corona en corona, de foieta en foieta. Fou, però, l'habitadora pròxima la qui va arribar primer a la cita. Es sentí molt prop un ritornello a duo: el xoqueig modulat i vari del perdigot enamorat i un cosèt-zè retut de la perdiu delerosa. Per a Monlió, el cosmos, l'univers sencer treballava per condensar una espurna intensíssima en un punt minúscul perdut en la immensitat de la nostra galàxia; una espurna misteriosa, una extremitud del fluid màgic i desconegut que dóna la vida.

Enric Valor, Sense la terra promesa (1980) , pàg. 507.