La professora, filòloga i poeta, Anna Campillo, ha mort a l’edat de 55 anys. Nascuda a Mollet del Vallès i resident a Palau-Solità i Plegamans,  havia guanyat el 38è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol i el 13è Certamen Literari de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana l’any 2022, amb l’obra “Sang i foc”. El jurat havia valorat la seva obra per ser un relat ben estructurat, fàcil de llegir, que mantenia la tensió literària i que ens feia gaudir de metàfores, poesia i imatges suggeridores.

L’any 2022 també havia publicat el seu primer poemari, Trencadissa, i actualment, l’Anna estava treballant en el poemari “Udol i llop”. L’editorial Pagès Editors, juntament amb la Fundació Miquel Martí i Pol, ja han anunciat que publicaran l’obra amb el vistiplau de la família i amb tot el respecte que mereix.

L’Ajuntament de Santa Eulàlia de Ronçana se suma a les mostres de condol i trasllada les condolences a la família i al seu entorn més proper.

Des de la Biblioteca, volem fer-li el nostre petit homenatge reproduint el relat amb què va guanyar el Certamen. D.E.P.

 

SANG I FOC

L’àvia, la mare
Ametlles, farina, llonganisses, cansalada, mongetes. L’àvia les guardava al rebost, fos hivern o estiu. La farina en sacs petits, l’un al costat de l’altre, en ordre gairebé militar. Les llonganisses penjant d’uns claus que el pare havia disposat en filera. La cansalada en olles d’argila, ben tapades per no perdre la lluentor de la tripa. Les ametlles en bosses de tela que feia la mare quan plovia. Tallava un llençol vell a quadres i cosia els cantons. Tot seguit passava un llaç de ras prim per la banda més estreta, i la tancava. Jo les anava omplint i les guardava amb la cura amb què em feia mirar les roselles. No les toquis o deixaràs de veure el món en colors.
Quan al matí seiem a esmorzar plegats, l’àvia treia un bol de vidre ple d’oli i tallava uns trossos de pa grossos que omplien amb escreix el nostre desig de submergir-los en aquell xarop daurat i de coronar-los amb uns bons talls de llonganissa. I nosaltres, reis i prínceps del nostre regne particular, gaudíem de tenir-nos els uns als altres.

El pare
Un Diumenge de Rams vam sortir de la botiga del poble amb la canya a la mà. Mentre tothom era a església ens vam enfilar amb les espardenyes pels carrerons de pedra, fent una cursa fins a la font. Posa’m aigua al clatell, ves per on, m’has esgotat. I després em vas dir: saludar als vaixells que passin amb una reverència és obligatori si vens a pescar amb mi. I jo somreia i els saludava. I els petits motors, amb un so lineal, em tornaven un adeu-siau primigeni, com de tro pansit que espera en repòs que arribi una muntanya i el bressoli.

En Nico
Avui fas cinc anys. El mal colpidor que va sentir la mare al parir-te ha valgut la pena. L’altre dia, vora mar, se t’enrogien els cabells i la pell amb la llum del vespre, com encesos per una flama de color mel. Em vas somriure amb una espiral de badalls enterbolint la claror de la tarda. Els teus dits menuts m’andarejaren les cames i els braços, fent-me pessigolles. Saps que el teu nom significa “la victòria del poble”? Vas aclucar els ulls com una petxina silenciosa. I vaig pensar en la serp que deixa enrere pell i escates en busca de vida nova més enllà de la boscúria.

La sang
Acabades les vacances, sí, vaig veure que al meu món algú li havia fet una cara nova. Els criden a files, se’n van al front. Els xicots més eixerits del poble desfilaven ufanosos i l’ombra dels seus cossos s’enlairava per sobre del campanar, buscant aixopluc als núvols. Les noies els fèiem petons i els abraçàvem amb un aire trist de tardor, com de fang que s’arrapa a les fulles seques. Als marges dels camins es va començar a estendre una boira feixuga de paraules dites a contracor, d’adéus llarguíssims als llindars de les portes, de llimacs arrossegant-se amb una desgana muda i cega. Les dones hauran de tenir cura dels petits i dels més vells, havia dit la mare. I jo, jo seia sota el cirerer. Resseguint les formigues amb la mirada, em repetia una i altra vegada aquelles paraules estranyes que em rondaven pel cap dia i nit: exili, alçament, trinxera. I un sostre de vidre m’ofegava els pensaments. Les dones hauran de tenir cura dels petits i dels més vells. I el vidre era gruixut i no deixava entreveure ni un raig de sol. Passats uns mesos alguns tornaven ferits. Quanta sang, havia dit en Quim. I jo, sota el cirerer, m’afigurava un rierol porpra com un budell inflamat regalimant suor. I tots els morts de totes les guerres amuntegats formant serralades.

El foc
El foc és un, és dos, és tres. És flassada d’hivern i infern d’estiu. És la guspira dels ulls d’en Nico quan s’amaga rera la reixa. Les paraules d’en Quim quan li pregunten per la cama amputada. El foc no avisa. El foc és.
El foc ens va despertar una matinada clara. Encara no ens havíem rentat la cara. Correu, al refugi! I dins la cova ens vam abraçar, tremolosos, com pardals xops després d’una tempesta.
El foc s’ho menja tot, tot s’ho menja.
I vam tornar, i la casa feia olor a brasa de capvespre. A la cambra de dalt les roselles s’havien assecat després de marcir-se al gerro. I jo que les vaig mirar. I jo que em vaig preguntar de quin color era el món.

Anna Maria Campillo Arrebola