La collita discogràfica del 1967 va ser excel·lent en el món del rock. Molts músics joves, convertits des de llavors en referents, publicaven discos experimentals i arriscats. Semblava que tot era possible.

És en aquest context en el què van sorgir "The Doors". Van publicar un gran àlbum debut homònim el gener del 1967, establint la base del seu so. Gravacions en mono típiques de l’època (panoramitzant la base rítmica i la part solista cadascuna en un costat), atmosfera hipnòtica, improvisats i llargs viatges instrumentals, lletres misterioses plenes de metàfores, el so inconfusible de l’orgue Vox de Ray Manzarek, els puntejats de Robby Krieger, i, com no, la veu immortal de Jim Morrison.

Es van convertir en estrelles en molt poc temps, gràcies a cançons que, amb el temps, s’han convertit en clàssics indiscutibles de la dècada dels 60. El riff contingut de Back door man, l’energia desenfrenada de Break on through (to the other side)... i sobretot Light my fire, un clàssic que ha traspassat les fronteres del rock i ha estat versionat infinitat de vegades en mil i una formes diferents.

El disc es tanca amb The end, un colofó excessiu d’onze minuts que posa punt i final a un debut fulgurant. La mort precipitada de Jim Morrison 4 anys després va posar punt i final també a la fugaç carrera dels Doors. Va entrar en el trist club dels 27, edat amb la que han perdut la vida molts músics mítics. I amb el pas del temps s’ha convertit en alguna cosa més que un cantant o un escriptor de cançons. Una icona de la música moderna, reproduïda fins a la sacietat en pòsters, samarretes i tot tipus de merchandising.