Tardor del 2018, Festival de cinema fantàstic de Sitges, Under the silver lake a la pantalla. S’apropa entre la foscor un col·lega que treballa d’staff i ens arrenca literalment de les butaques. Plou. Ens demana un taxi i arribem al cinema Retiro. Hem abandonat la marató del darrer dia del festival per infiltrar-nos en una altra marató on projecten per quarta vegada durant una setmana Lord of Chaos. El film de Jonas Åkerlund que ara ja sabem que odien tots els seguidors del metal extrem, però que a nosaltres ens ha agradat.

Åkerlund no és un director de cinema convencional. Per començar, és baterista i membre fundador de la reconeguda banda sueca Bathory que va pertànyer a la primera onada de músics de black metal del continent europeu, una banda que va ser pionera en el gènere anomenat viking metal:

Åkerlund, a més, és un pes pesat dins dels realitzadors contemporanis de vídeos musicals. Va començar amb Roxette, però ara el podem trobar darrere d’imatges tan conegudes com Madonna –per la qui es va emportar un premi Grammy al millor videoclip de l’any per Ray of Light–, U2, Lady Gaga, Britney Spears, Duran Duran, The Rolling Stones o Coldplay…:

Podem veure a Jonas còmode amb totes i cada una de les reines del pop i amb bandes més alternatives com el metal industrial de Rammstein:

Tot i així, sovint, els creadors tenen una necessitat de tornar als orígens, de parlar d’allò que han viscut, que han fet, d’allò que han format part i que, potser, no és tan políticament correcte, tan habitual, tan ben vist: d’allò que es calla. I Jonas va decidir parlar dels inicis del black metal, un estil musical fundat a Noruega d’envergadura mundial, per un grapat de joves intensos i ho va fer a través del relat periodístic homònim Lord of chaos. Aquest llibre –publicat gairebé immediatament després del naixement i mort del moviment, el 1998– és una crònica negra amb certa pudor a sensacionalisme i premsa groga, i és que els autors intenten defugir dels clixés, tanmateix el tema s’ho presta i molt. El director tenia clar que volia basar-se en un document escrit per filmar la seva pel·lícula. Havia observat que podem comptar amb deu o més documentals sobre la matèria, però cap obra de ficció, i ara era el moment. El film fascina per l’inframón secret que mostra amb una càrrega d’humor negre per pair-lo, per la història associada al suïcidi i a l’assassinat, una història terrible convertida en una icona popular. Va passar per Sundance, Sitges i Terror Molins, on va ser premiada per la millor pel·lícula.

L’escriptor barceloní Javier Calvo afirma que el black metal representa l’última avantguarda musical del segle XX, ja que és un gènere dissident del canon que no fa distinció entre vida i obra, dotat d’una  marginalitat conscient amb la ruda intenció de rebentar tot el que gravita en torn de la massa compulsiva. És una reacció a l’art com a estereotip, una deformació estètica que s’empra com a eina de sàtira i brutalitat rebel.

Efectivament, va ser un moviment bàrbar, que implica una accentuació de la violència musical, un moviment que neix als marges dels centres de producció cultural, per fora de la maquinària del màrqueting i els mitjans, a un sotan d’Oslo per un grup de joves inadaptats.

El black metal està emparentat amb el minimalisme, el so disharmònic i el bramul: un extremisme sonor de tempesta, de mar brava i avalotada, un hermetisme sonor vehement. Té connexions amb l’accionisme vienès, el body art, el cinema de terror i una posada en escena macabra, teatral i litúrgica, amb veus d’ultratomba i udols ofegats, silencis atmosfèrics, canons de sorolls magmàtics i espectacle de maquillatge grotesc. La música és indigesta i crua, pura energia i velocitat amb un paisatge melòdic cavernós i primitiu. Encara que els convencionalismes la titllen de soroll, és un estil que requereix d’una tècnica musical molt acurada i exigent.

Els supervivents de Mahyem, banda protagonista d’aquestes tribulacions, fins i tot van arribar a tocar al festival indie més estimat de Barcelona, El Primavera Sound, i van tronar així:

En definitiva, el black metal va expirar abans de començar, va esclatar a l’immaculat cel boreal. La seva existència s’ha convertit en una mitologia del nord, en una llegenda sinistra i absurda. Va canviar el món, però no va canviar res, es va carbonitzar amb les cendres d’allò efímer després del foc de les avantguardes.

I ara que ens hem posat solemnes, aquí una compilació d’allò més freak dels 10 pitjors i més ridículs moments que ens ha donat el black metal: