Bona part de la llegenda del jazz està concentrada en Charlie Parker, el prodigiós saxofonista quina vida ha esdevingut quasi l'estereotip de superdotat, marginal, heroinòman, fugacitat, pobresa. El pitjor és que tot això és veritat: ens trobem davant d'una de les figures més seductores de la música popular, un diamant en brut, autodidacta, negre, fill d'una familia pobre de solemnitat, ingressat a psiquiàtrics, acostumat a la corrupció i als baixos fons que, no obstant, ens ofereix una música oberta, fresca, alegre, vitalíssima, fulgurant, plena de gràcia. Primera lliçó: tot això és compatible. 

Com a músic, Parker no té contestació. Als anys 40 tot passava per la seva estètica, una versió frenètica de la música de ball, on la velocitat, la improvisació i les alteracions harmòniques tenien tot el protagonisme. Això, a més, es pot sentir amb els escassos dos minuts que podia durar cada peça, donades les limitacions tècniques dels vinils de l'època. 

Parker va viure, va beure, va provar i ho va tocar tot. De la seva força, i l'ajuda indefugible de Dizzie Gillespie, va sorgir el Be-bop. Al final de la seva vida, amb trenta sis anys, ja estava tocant amb orquestres sinfòniques, pel gust de sentir-se en àmbits més nobles. Trenta sis anys... i el metge que va certificar la seva mort pensava que tenia 65. 

Bé, tot això ho trobareu a un dels films més impressionants sobre un músic que mai s'hagin gravat. I ho va fer... Clint Eastwood! Sí, Clint és músic ell mateix, delicat i singular, les últimes bandes sonores en són un bon testimoni. Feia anys que volia portar la vida del seu ídol al cinema, i per fer-ho va trobar la millor forma: una serie de flashbacks caòtics, cercles de cercles de cercles on la vida es va explicant. 

Les interpretacions són extraordinàries, la il·luminació és captivadora, la música fa volar. I tot és real, qué més voleu?