Recomanació

Torno del bosc amb les mans tenyides

Torno del bosc amb les mans tenyides

?krabec, Simona?

Barcelona : L'Avenç, 2019

Fils de pensament, records d’infantesa, instantànies de sales d’espera, retalls de paisatge, “flaneureses” per carrers de ciutats d’arreu... La Simona ens explica la seva història, la d’una nena rossa als Balcans que ara té cinquanta anys.

L’autora, és assagista, crítica literària, traductora i observadora. Ha publicat de tres assajos: L’estirp de la solitud (2002), L’atzar de la lluita (2005) i Una pàtria prestada (2017). Ha traduït, del català a l’eslovè, Barbal, Cabré, Calders, Moncada. De tornada, ens ha anostrat autors eslovens com Jančar, Mozetič, Kiš, Šalamun. Viatja molt i viatja sola.

El llibre avança amb petits capítols de dues o tres pàgines, alguns de poques frases. Arrenquen al raig del títol, inici d’una frase que ja ha caçat aquella instantània i situa la lectura de ple amb la sorpresa i l’emoció viva.  Com la que dona nom al llibre “Torno del bosc amb les mans tenyides pel suc dels nabius silvestres”.  Es vertebra en quatre parts (La fugida, El mimetisme, Les olors i Els desequilibris) encapçalada cadascuna per una fotografia en blanc i negre de la mateixa autora. La fotografia, com un petit capítol més, ens transmet les emocions d’aquell tram del viatge interior.

Amb mirada analítica i poètica ens parla d’identitat, de com és que fent tots aquests viatges cap avió no la porta a casa. “Qui ha emprès el viatge, mai no pot tornar exactament al mateix lloc d’on ha sortit. El camí recorregut ens ha canviat per sempre.”

Una lectura inclassificable o multietiqueta. És assaig identitari, és narrativa de viatges, és autobiogràfic, és prosa poètica. Un llibre on trobar o reconèixer el nostre lloc. Acceptarà que ens hi submergim llargament o que en prenguem bocinets a estones esgarrapades de lectura.

Un parell de fragments des d’on fer un tast:

“Fotografio per aprendre a mirar i escric per desempallegar-me dels models de comportament obligatoris. No puc impulsar cap canvi si no trobo la manera de fer quallar el meu inconformisme en una expressió que pugui ser transmesa.               

Viatjo perquè confio que la fricció amb el desconegut i el conflicte provocat pels punts de vista incompatibles em canviïn. La identitat és sempre una negociació. Som el que volem ser. Som fins on ens atrevim a ser. No n’hi ha prou amb veure, sentir, descobrir, conèixer. La llunyania ens transforma només si estem disposats a aguantar el sotrac. No es pot viatjar d’una manera plàcida o fàcil.
El contacte amb la diferència ens roba totes les seguretats.”

De Em convertiràs en una fotògrafa! p.105                                         

“L’oblit quotidià, pràcticament imperceptible, ens converteix en éssers més genèrics, en persones una mica bescanviables que s’acontenten fàcilment amb les emocions suplantades i els records aproximats. Amb l’edat, ens comencem a distanciar sigil·losament de tot allò que hem viscut.

Primer desapareixen les persones perquè són el tresor més important, el pes més feixuc de qual ens haurem de desprendre abans no es desarmi la tempesta. Cal acostumar-se a les pèrdues irreparables. Llavors oblidem els llocs, les olors, els contorns precisos, els detalls ínfims. Fins que els records es tornen borrosos com si els ulls ja no sabessin enfocar bé.”

De Estic començant a oblidar els noms... p. 38

Més informació:

Recomanat per Agnès Peiró. Bib. Central. Terrassa.

20/11/2019