Cinema

Recorreguts cinematogràfics

 

Quan Hollywood troba una banda sonora...

... l'explota fins a l'infinit. O això sembla quan comencem a buscar una cançó que sentim en una pel·lícula i veiem que no només forma part d'aquella, sinó que es repeteix una vegada i una altra, com si d'aquell estil o aquella època no es pogués posar res més. Potser us semblarà exagerat, però tenim proves.

 

 

El tango és Gardel, Carlos Gardel

Efectivament, si en una pel·lícula ha de sonar un tango, o els personatges n'han de ballar un, només n'hi ha un de possible: "Por una cabeza", de Carlos Gardel. Aquesta cançó, gravada per a la pel·lícula "Tango Bar" protagonitzada pel mateix Gardel, va veure la llum l'any 1935, molt poc abans de la seva mort en accident d'aviació.

Originalment, la cançó parla de la relació entre el cap d'un cavall que, just abans d'arribar a la meta, afluixa i perd, amb el cap d'una dona que menteix quan proclama l'amor etern. Gardel, gran apostador en curses de cavalls, explica que és així que per un cap... perdem el cap.

Però Hollywood, deixant-se estar de subtileses romàntiques, gairebé sempre ens ofereix la cançó sense lletra, només amb la melodia; la veritat és que aquesta és inoblidable, i per això resulta tant familiar quan la veiem repetida tantes vegades, malgrat que, des del 1935 fins al 1992, pràcticament va ser desconeguda pel gran públic.

És aquell any que s'estrena "Esencia de mujer", dirigida per Martin Brest i protagonitzada per Al Pacino, Chris O'Donnell, James Rebhorn, Gabrielle Anwar i Phillip Seymour Hoffman; Pacino, en un paper que li donaria l'Oscar a la millor interpretació, és Frank Slade, un tinent coronel invident i amb problemes d'alcoholisme que passa la seva existència amargat. El clímax de la pel·lícula és, precisament, el tango que es marca amb Donna:

A partir de llavors, la cançó apareix cada any; a "La lista de Schindler", del 1993, Oskar Schindler (Liam Neeson) l'escolta per la ràdio mentre es prepara per anar al bar a fer-se amic dels oficials nazis, on també la toca l'orquestra:

 

L'any següent, el 1994, és la estrambòtica parella formada per Arnold Schwarzenegger i Jamie Lee Curtis la que la balla a "Mentiras arriesgadas", de James Cameron (en realitat el musculós Arnold la balla dues vegades, al principi i al final del film):

 

Després d'aquest empatx, saltem al 2002, quan Salma Hayek l'escolta per la ràdio a "Frida", però només és un moment; i també a "Bad Santa", del 2003. I a "Todos los hombres del rey", d'Steven Zaillian, protagonitzada per Sean Penn, Jude Law, Kate Winslet i James Gandolfini, el 2006...

... i quan ja semblava que es comencés a oblidar, arriben Colin Firth i Jessica Biel el 2008 i el ballen a "Una família con clase":

 

La cosa no acaba aquí: sona a "Planet 51", i a moltes sèries de TV, "Nip/Tuck", "Medium", "CSI: NY"... i el que ens queda per sentir-la.

Els 80 són Heads, Talking Heads

Aquest segon exemple encara és més exagerat, perquè si el tango és Gardel, els 80 són Talking Heads: "Wild, wild life", "Psycho Killer", "Road to nowhere", i molt especialment "Burning down the house" acumulen fins a 148 mencions a IMDB com a banda sonora en altres pel·lícules, sèries de televisió i documentals.

I és que allà on hem d'ambientar una escena d'aquests anys no pot faltar el David Byrne amb el ball espasmòdic que el caracteritzava:

 

Però la relació dels Talking Heads amb el cinema va molt més enllà de la pura banda sonora; ja l'any 1984 van estrenar un llargmetratge documental, "Stop making sense", un llarg concert filmat:

 

Fixem-nos en les noies del cor, les dues que l'acompanyen en aquesta filmació. Ara veiem normal que s'integrin, com els músics, en la coreografia; però aquesta va ser una de les grans innovacions de la banda, com ens descobreix el documental "A 20 pasos de la fama", del 2013 (no us el perdeu):

Després de la dissolució del grup, l'any 91, el seu cap visible (mai més ben dit) va continuar una fructífera carrera en solitari. David Byrne no és només un músic: es considera un artista multimèdia, ja sigui composant per a teatre i òpera, dirigint documentals, produint grups del tercer món, dibuixant o publicant llibres.

Bona prova d'això és l'homenatge que li fa Paolo Sorrentino a una de les seves últimes aparicions fílmiques, a "Un lugar donde quedarse" (2011), primer com a músic:

després com a influència:

i finalment, com a artista:

 

 Selecció de webs:

 

 

Torna al prestatge  ►
Continguts anteriors  ►