• Juan Cabestany a les Biblioteques
• Juan Cabestany a IMDB

Mad Men és irresistible. Sabeu bé que, més enllà de la seva aparença sexy, és una sèrie que ens parla de les coses que de veritat ens importen: la nostra ànsia contemporània de felicitat, la nostra difícil recerca de la llibertat, la nostra malmesa construcció de la identitat. I de tot això tracta també aquest llibre. Comença amb una extensa i reveladora entrevista inèdita en què Matthew Weiner, creador de Mad Men, ens confessa les seves fílies, fòbies i influències, i ens desvetlla el veritable origen d'aquesta producció. A continuació, Enrique Vila-Matas recupera un inquietant episodi juvenil per parlar-nos de l'eix secret de la sèrie i de com el va reconciliar amb el cor invisible de tot relat. A ells se sumen un conjunt d'autors que analitzen de forma àgil i lúcida dels principals temes de Mad Men: dels clarobscurs del capitalisme a la literatura nord-americana contemporània que tant ha influït en els seus guions, de l'ascens del feminisme i els drets socials de les minories a la conversió de la realitat en un nou i absolut objecte publicitari.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

L'HBO és avui coneguda per les múltiples sèries de qualitat que ens ha ofert al llarg del temps, des de The Wire i Los Soprano a les més recents Juego de Tronos i True  Detective. Un aspecte menys conegut de la casa, però, és que també produeix pel·lícules, tot i que moltes van adreçades a la televisió com a telefilms.

Aquest és el cas de Citizen X, un telefilm de l'any 1995 que gaudiria d'un breu èxit comercial al nostre país gràcies, entre altres coses, als premis a millor pel·lícula, director i actor protagonista que li atorgaria el Festival de Sitges; posteriorment rebria també l'Emmy a millor actor secundari i el Globus d'Or en la mateixa categoria. El cert és que la cinta se'ls mereixia tots.

Citizen X explica la investigació dels crims de l'anomenat "carnisser de Rostov", Andréi Chikatilo, que des de principis dels anys 80 fins a finals del 1990 va assassinar més de cinquanta persones, la majoria nens i adolescents, als voltants de Rostov del Don (Ucraïna). La pel·lícula arrenca l'any 82, quan el nou metge forense Bukarov (Stephen Rea) rep un cos que han trobat en una granja prop del bosc i ordena que pentinin la zona. Aquell mateix dia troben set cadàvers més, de l'examen dels quals conclou que es troba davant d'un assassí en sèrie. Quan ho posa en coneixement del seu superior, el coronel Fetisov (Donald Sutherland), és anomenat detectiu assignat al cas, però ben aviat es trobarà amb impediments per fer bé la seva feina: a la Unió Soviètica no existeixen els assassins en sèrie.

No és aquesta una pel·lícula d'acció: no hi ha persecucions, ni trets, ni crits, ni carreres; tampoc és una pel·lícula de científics, on es descobreix una petita fibra que condueix a l'assassí gràcies a un tècnic de laboratori incansable; d'altra banda, tampoc és un relat exhaustiu dels crims, amb èmfasi en les escenes més escabroses de canibalisme i vísceres; i per acabar, tampoc és una pel·lícula de detectius, on el protagonista posa tots els mitjans i la seva intel·ligència a caçar un culpable especialment hàbil i brillant. No.

No hi ha res d'això perquè el to general és contingut, gairebé fred. Les emocions no es mostren fins que esclaten, per això no hi ha ni una paraula més alta que altra fins que la tensió és insuportable; no hi ha mitjans tecnològics espaterrants, i la pel·lícula no els necessita, perquè el que vol explicar és el duel particular entre cap i subordinat, i d'ells dos contra tota la maquinària de l'estat; no hi ha escenes gore, tot i que alguns dels crims es recreen amb tota la seva cruesa, i tampoc és una lluita entre la intel·ligència del detectiu i la de l'assassí perquè aquest no ho és massa, d'intel·ligent. En realitat, el seu èxit és el fracàs d'un règim en negar la realitat i entossudir-se a actuar contra tota lògica per motius polítics.

És per tots aquests detalls, més per les magnífiques interpretacions de Rea i Sutherland (i el psiquiatre Max Von Sydow), i per la direcció eficaç de Chris Gerolmo, que la pel·lícula va de menys a més fins a deixar-nos completament atrapats, i més important, totalment absorts.

Més informació:

• Donald Sutherland al catàleg 
• Max Von Sydow al catàleg
• Stephen Rea al catàleg
• Citizen X a Filmaffinity

   

Recomanat per Biblioteca Maria Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles 

• Daniel Cretton a les Biblioteques
• Daniel Cretton a la Viquipèdia

Rius de tinta s'han escrit sobre el cinema negre, desenes de llibres que l'han tractat com un gènere exclusivament nord-americà i acotat entre els anys 40 i 50. El present volum intenta saldar part d'aquest deute i demostrar que, en realitat, les fronteres del noir són molt més àmplies i que van de l'Extrem Orient fins a la vella Europa.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Steven Knight és el guionista i director d'aquesta road movie atípica que es desenvolupa íntegrament a la nit, durant el trajecte en cotxe que du a terme el protagonista.

Diferents personatges són presents a la trama, tot i que l'únic que apareix físicament en pantalla és Ivan Locke, un home de principis ferms que ha assolit un important estatus laboral i econòmic a força de treballar de valent i d'esdevenir imprescindible per a la seva empresa. Tanmateix, és un bon marit i un pare de família exemplar que compta amb l'estima i el respecte de les persones que l'envolten.

El perfil de Locke no sembla haver estat triat a l'atzar. L'argument requeria la figura d'un bon home, un triomfador legítim obsessionat en fer allò que considera correcte i que respongués als entrebancs amb un comportament ètic i responsable. Tom Hardy encarna el personatge amb una interpretació intensa però mesurada, on demostra una capacitat envejable per trobar el registre adequat davant cadascun dels conflictes que se li presenten.

Durant els 85 minuts que Ivan condueix un BMW d'alta gamma, la seva vida es transformarà de manera radical. El seu repte consistirà en agafar les regnes d'aquesta transformació per poder encaixar les noves peces en el puzle de la seva vida i, d'aquesta manera, reconduir la situació cap a un escenari on tots els actors ocupin el seu lloc en perfecta harmonia. Una esperança naif pròpia de qui conserva una ingenuïtat infantil, incapaç d'entendre que un pas en fals pugui condicionar tant el futur d'una persona. Aviat, però, constatarà la dificultat del procés.

Des de l'interior del seu cotxe Locke parla amb el seu empleat de confiança i amb el seu cap directe; amb el seu fill gran i amb la seva parella; amb el retrovisor, que projecta una mirada colèrica al evocar el record del pare absent; parla amb el destí capritxós i amb el món que ha quedat suspès a l'altra banda del "mans lliures". A través d'aquestes converses ens arriba la informació, de manera esglaonada però àgil i, quan coneixem les quatres potes de la història, ja fa estona que ens trobem al costat del protagonista, predisposats a empatitzar amb ell, a reflexionar sobre el rigor de les conviccions socials i dels fets i costums que castiguen les conseqüències d'alguns fets mundans amb més severitat que la comissió d'autèntics delits. Knight ens té on ell volia i, als que es resisteixen a ser engalipats, els hi té reservada la melodia que Dickon Hinchliffe (el multi instrumentista de los Tindersticks) va elaborar per al filme. Una subtil i elegant composició que esdevé el complement perfecte per assolir l'atmosfera que envolta la pel·lícula.

Més informació:

·         Tràiler

·         Fitxa de la pel·lícula a Filmaffinity

·         Web oficial

Recomanat per Joan Puchades. Biblioteca Xavier Benguerel. Barcelona.

Hi ha pel·lícules concebudes per distreure'ns, i és que una de les finalitats del cinema és aquesta, evadir-nos a través d'històries que ens són alienes, traslladar-nos a d'altres mons possibles. N'hi ha d'altres que requereixen una certa predisposició, una mirada més precisa, una actitud més oberta. Copia Certificada pertany al segon grup perquè és una pel·lícula que fa pensar.

I és que aquesta vegada el veterà Abbas Kiarostami* roda aquesta història fora del seu país natal posant el seu focus creatiu a la Toscana, amb actors europeus i estètica occidental però conservant allò que el fa ser un director original. "A l' Iran tot l'art està a la presó" diu el cineasta. La pel•lícula guanyadora de l'Espiga d'Or al Festival de Valladolid ha estat prohibida a l'Iran i no precisament perquè hi surtin nus.

Director i guionista iranià de llarga trajectòria cinematogràfica, els seus treballs es remunten a la dècada dels anys 70 amb curtmetratges sobre la infància, però és amb els seus primers llargmetratges A través de los olivos (1994) i El sabor de las cerezas (1997) que obté el prestigi internacional.

Copia Certificada no és una història d'amor convencional, no segueix el típic discurs narratiu ple de clixés i a més ens fa partícips de la història des del primer moment. L'argument de la pel·lícula és simple: La trobada d'un escriptor anglès (William Shimell) i una galerista francesa (paper que engendra Juliette Binoche i pel qual va guanyar el premi a la millor interpretació femenina al Festival de Cannes 2010) a la Toscana és l'escenari per explicar les vicissituds d'un o del matrimoni, dels matrimonis o de nosaltres mateixos, on el pas del temps i la resignació hi són presents. Al principi sembla que són dues persones que juguen a ser parella, a inventar-se la seva relació, a interpretar la seva pel·lícula: amor, desig, frustració, llibertat. A Kiarostami no li fa res situar-nos en l'ambigüitat per explicar aquesta història efímera i universal: el collar tant característic que porta la Juliette Binoche és una libèl·lula, metàfora d'aquesta fragilitat.

No espereu respondre els interrogants de la pel·lícula perquè a mida que avança el film les fronteres entre la realitat i la ficció es dilueixen, i no sabem on acaba l'original i on comença la còpia, i aquí està la gràcia: no és l'amor original el què impera sinó una còpia del que va ser...

Més informació:

• Abbas Kiarostami a les biblioteques
• Tràiler oficial de la pel·lícula
• Premis i nominacions a l'IMBD

Recomanat per Anna Casamartina. Bib. de Ponent. Sabadell

"A dos metros bajo tierra" és una sèrie de televisió nord-americana escrita i produïda per David Alan Ball (guionista d'American Beauty i creador de True Blood), transmesa per HBO entre del 2001 al 2005.

Durant les 5 temporades ha obtingut nominacions als Emmy i als Globus d'Or, i n'ha acabat guanyant diversos, entre ells l'Emmy com a millor director de sèrie dramàtica, el de càsting i tema musical el 2002, i el Globus d'Or com a millor actriu per a Frances Conroy el 2004.

Tot gira al voltant de la família Fisher, que regenta i viu a una funerària de los Angeles; quan el pare mor deixa el negoci a la seva dona Ruth i als seus fills David, Claire i Nate, el qual ha de tornar al poble per ajudar en el negoci familiar i enfrontar-se a les seves pors. De fet tota la família ha d'aprendre a conviure amb aquest macabre negoci. Durant les 5 temporades amb els seus 63 capítols anirem coneixent aquests personatges, que són l'element clau, riurem i plorarem amb ells i sobre tot ens adonarem que tot té un principi i un final. Cada capítol comença amb una mort (totes basades en fets reals), el guió desprèn molta ironia i humor negre. Fins al moment, els últims 10 minuts de la sèrie estan considerats com a els millors d'una sèrie de televisió!
I...avisem que enganxa!"

Més informació:

• David Alan Ball a les Biblioteques
• "A dos metros bajo tierra" a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial
• Música de Thomas Newman a les biblioteques

Recomanat per Bib. Can Puiggener. Sabadell. 

L'any 2012 el director danès Thomas Vinterberg va rebre el reconeixement internacional amb "La caza", pel·lícula guardonada a Cannes, als BAFTA, als Globus d'Or, i als premis Goya, entre molts d'altres.

Vinterberg, un dels principals exponents del col·lectiu d'avantguarda Dogma 95 juntament amb Lars Von Trier, s'havia donat a conèixer anys abans amb algunes pel·lícules d'èxit com La celebración. La caza manté elements estilístics típics d'aquest moviment, en què es fuig de la utilització de tot tipus d'efectes artificials per donar més força a la història i a la interpretació dels actors.   

En Lucas (Mads Mikkelsen, conegut per ser el dolent de més d'un èxit de taquilla) està en plena reconstrucció de la seva vida després d'un divorci complicat. Viu en un poblet idíl•lic, és educador d'una llar d'infants on nens i pares l'aprecien, té una nova parella i la relació amb el seu fill adolescent va millorant a poc a poc.

"Un hombre soltero" és el primer llargmetratge de Tom Ford, fins ara conegut pel seu treball com a dissenyador de Gucci, però que es va estrenar en el cinema d'una manera espectacular.

La pel·lícula ens situa a Los Angeles l'any 1962 i explica la història d'un professor universitari que ha perdut al seu company sentimental en un accident de cotxe.

Aquesta història la interpreten de manera magistral el Colin Firth i la Julianne Moore. L'actor realitza una interpretació tan continguda i introvertida que realment commou a l'espectador. Per la seva banda l'actriu, la Julianne Moore, realitza una interpretació totalment oposada ja que es tracta d'un personatge molt extravagant i fins i tot excessiu.

Com que el director prové del món de la moda, li dóna una especial importància a l'ús de la fotografia, que li va encarregar al fotògraf barceloní Eduard Grau. 

Destaca la banda sonora, composada per Abel Korzeniowski, un autor polonès que es dóna a conèixer per crear una música molt bonica, que ajuda a entendre tots els sentiment que es van mostrant al llarg de la pel·lícula.

Més informació:

• Tom Ford a les Biblioteques
• Tom Ford a la Viquipèdia
• "Un hombre soltero" a la Viquipèdia
• Tràiler de la pel·lícula
• Banda sonora original

Recomanat per Rosa Ferrer. Bib. Josep Soler i Vidal. Gavà. 

Vikingos és una sèrie creada per en Michael Hirst (Los Tudor) i produïda pel canal de televisió, History Channel. Vikingos està basada en les llegendes sobre el víking Ragnar Lodbrok, un dels herois més famosos de la cultura nòrdica que va fer incursions més enllà del seu país, saquejant zones de França i Gran Bretanya.

A la primera temporada se'ns presenta a en Ragnar i a la seva família, l'escudera Lagertha i els seus dos fills en Björn i la Gyda. Viuen al fiord de Kattegat, que està regit pel comte Haraldson i el poble viu de la pesca i dels saquejos que cada estiu fan els guerrers de la vila als pobles de l'Est.

Ragnar és ambiciós i curiós i està obsessionat amb conèixer les terres de l'Oest. Amb l'ajuda del seu amic Floki construeix un vaixell i al costat del seu germà Rollo viatja cap a Anglaterra on saquegen un monestir a la costa de Northumbria. Això suposa un enfrontament amb el comte, que els confisca tot el botí. Però, per en Ragnar el tresor més preuat serà l'Athelstan, un jove monjo que han capturat i que coneix bé les terres que en Lodbrok anhela conquerir.

Les lluites de poder, de fe, les relacions de parella i els costums víkings, que són retratats força fidelment, omplen aquesta sèrie que mostra sense embuts tota la violència de la qual eren capaços aquests guerrers quasi llegendaris.

Actualment s'està emetent la tercera temporada i s'ha confirmat el rodatge d'una quarta.

Recomanat per Bea Garcés. Bib. Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú

Algo en común  fou la primera pel·lícula com a director de Zach Braff, qui no tornaria a prodigar-se com a realitzador fins l'any 2014, amb el film Ojalá estuviera aquí.

Garden State (que es com es va anomenar Algo en común als Estats Units) narra el retorn d'Andrew al seu poble natal, amb motiu de la defunció de la seva mare.

Després d'una dècada sense trepitjar la llar on va créixer, el protagonista regressa amb uns records llastrats per la mala consciència i per una cultura familiar de rigorós caràcter religiós. Andrew pretén soterrar el cos de la seva mare i tornar aviat a la ciutat per reprendre la vida que intenta construir, tot i que, finalment, romandrà durant uns dies en l'escenari de la seva infantesa. Allà es retrobarà amb uns amics divertits i peculiars que li ajudaran a desdramatitzar la seva situació, deixarà de prendre el liti que consumeix des de fa anys i s'enfrontarà als fantasmes del passat i a l'autoritat que representa el seu pare. Però el fet més rellevant serà conèixer la Samantha, una mentidera compulsiva a la qual resulta gairebé impossible no estimar, i que li descobrirà –entre unes altres coses- el meravellós disc "Oh, inverted world" de The Shins. Tanmateix, el moment més cinematogràficament adorable es produeix quan ella comença a ballar al compàs de "Fair", de Remy Zero, al calor de la xemeneia, mentre la càmera s'allunya per oferir una millor perspectiva de la parella.

El propi Zach Braff interpreta el paper d'Andrew i Natalie Portman és la protagonista femenina en aquest drama tragicòmic, on l'humor i la vitalitat s'accentuen amb més entusiasme que la tristesa inevitable.

Més informació;

· Trailer de la pel·lícula

· Fitxa de la pel·lícula a Filmaffinity

Recomanat per Joan Puchades. Biblioteca Xavier Benguerel. Barcelona

La vida de Luchino Visconti cobreix un període excepcionalment interessant i tumultuós de la història política i cultural europea. Amb aquest panorama com a teló de fons Gaia Servadio narra en aquest llibre la vida d'aquest home notable. Quan cap a 1930 Visconti va deixar la seva aristocràtica llar milanesa per anar a viure a París, la seva vida i les seves idees van canviar dramàticament. Les vetllades musicals escoltant Puccini i Toscanini van ser substituïdes per les tertúlies de cafè amb Cocteau, Chanel, Misia Sert i Dalí. Aquests canvis de rumb eren típics de Visconti i de la mateixa manera que va ser gran faldiller en la seva joventut, a finals dels 30 era extravagantment homosexual. Havent flirtejat a Milà amb el feixisme i amb el nazisme es va convertir al socialisme de la mà del primer ministre francès Leon Blum. Finalment es va unir al Partit Comunista italià i va arribar a ser un heroi de la Resistència en temps de guerra. Va ser treballant com a ajudant de Jean Renoir, quan Visconti va desenvolupar la gran passió de la seva vida: el cine. Amb films com Obsessió, La terra tremola, Rocco i els seus germans, El Gatopardo, La caiguda dels déus, Mort a Venècia, Ludwig, Confidències, va aprofundir en les seves obsessions personals i en les seves creences polítiques. També tenia indubtables dots com a director d'òpera, ballet i teatre, i va donar a conèixer talents tan diversos com Maria Callas (que es va enamorar d'ell), Marcelo Mastroiani, Franco Zefirelli i Michelangelo Antonioni.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Filla d'una dona jove i esplèndida que també volia obrir-se pas en el cinema i d'un jove que no estava disposat a formar una família, Sofia Villani Scicolone va ser criada pels seus avis en un barri pobre de Nàpols, però la seva bellesa i els seus dots per la interpretació aviat li van obrir el camí al cinema. La seva trobada amb Carlo Ponti va ser decisiu en la seva vida personal i professional: ell va ser el seu marit, el productor de la majoria de les seves pel•lícules i el seu millor amic en els moments durs. Ara, a casa, l'actriu obre la caixa dels records, i d'aquí surten paraules, fotos i documents inèdits que es mostren per primera vegada al públic lector. Els perfils dels grans protagonistes del cinema, la fotografia, la literatura i la moda desfilen per aquestes pàgines: de Vittorio de Sica a Giorgio Armani, passant per Cary Grant, Marcello Mastroianni i Alberto Moravia, el passat torna a nosaltres gràcies a una veu que va ser musa de la gran pantalla però mai va oblidar els seus orígens, i ara es pot permetre el luxe de recordar tots els anys de la seva vida.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Tota una vida d'anècdotes, d'amors i de desamors, de moments emocionants i d'episodis dramàtics, d'innombrables èxits i d'algun que altre fracàs. El món de l'espectacle no seria el mateix sense Concha Velasco, una de les artistes més importants i representatives que ha donat aquest país. Ha triomfat d'una forma imparable en tots els camps que s'ha proposat: revista, teatre, música, cinema, sèries i programes de televisió. I de forma inevitable, també la seva vida forma part de la crònica sentimental de diverses generacions d'espanyols.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Paco Martínez Soria (1902-1982) és, probablement, el còmic espanyol més popular de tots els temps. Tot un fenomen social fins i tot trenta anys després de la seva mort. Però, tot i tractar-se d'un rostre molt familiar per a diverses generacions, es coneix molt poc de la seva vida, de les seves aficions o del seu caràcter. Abans de la guerra civil ja havia representat als clàssics del teatre espanyol i als grans de la comèdia. Admirador de Charles Chaplin, Molière, Fernando Fernán Gómez i l'art dels pallassos, sempre va anteposar la seva passió teatral a la fama de la gran pantalla. "El cinema és un mitjà; el teatre és el principi i la fi ", solia dir. El do del riure és la biografia completa que mereixia aquest fill universal de Tarazona. Martínez Soria va donar vida al teatre i al cinema a una sèrie de personatges que en res s'assemblaven a ell, un home seriós, elegant i gens graciós; un treballador incansable i molt esplèndid en la vida real; tot un divo del teatre antic, del qual se sentia hereu. Aquest llibre, ple d'anècdotes i vivències sorprenents, desmunta a més algun dels mites que l'han acompanyat des que el 1940 va debutar en l'escena professional.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Un pare, una mare i els seus tres fills viuen en una mansió on hi ha una alta tanca que rodeja la casa. Els tres fills adolescents mai han sortit de casa i estan sent educats en un mètode que els pares consideren apropiats, sense cap influència del món exterior. L'única persona que té permesa l'entrada a casa és Christine, guarda de seguretat a la fàbrica del pare, que visita al fill per saciar les necessitats sexuals d'aquest. Un dia Christine fa un regal a una de les filles i aquest món paral·lel que viuen comença a enfonsar-se…

No és ben bé un drama, tampoc del gènere de terror… però aquesta pel·lícula et fa estar en tensió tota l'estona perquè no saps què passarà, i sobretot, perquè esperes que una cosa així mai passi a la vida real.

Canino és una pel·lícula grega dirigida per Giorgos Lanthimos, i l'argument es basa en l'experiència del director amb uns amics, que es dedicaven a sobreprotegir als seus fills.

Els tres adolescents es passen el dia jugant, fent esport, nedant a la piscina, fent vídeos casolans, i competeixen a veure qui guanya més adhesius, el premi per ser el millor en realitzar una tasca que el pare els ha imposat.

Els nois reben una educació molt "personalitzada". Cada dia aprenen noves paraules, a través d'unes cintes de cassette gravades pels seus pares, amb un significat adaptat a la seva vida, per exemple, la mar és una butaca de cuir, una excursió és un material molt resistent amb el que es fabrica el terra o un zombie és una flor groga. També pensen que els gats són animals que els poden matar o que els avions que veuen passar són joguines que poden caure al seu jardí.

No sé ben bé de què ve el títol: "Canino", de fet, hi ha dues referències clares a la pel·lícula sobre aquesta paraula, una referent a les dents i altre als gossos:

• - Els fills estan convençuts que no poden sortir a l'exterior fins que les dents canines els caiguin, i no poden sortir sense cotxe, però no poden aprendre a conduir fins que els canins els hagin tornat a créixer.
• - Els pares ensinistren als seus fills, obligant-los a comportar-se d'una manera determinada si volen un premi, fins i tot, en un moment donat els ensinistren a bordar com a gossos per a fer fora als gats que puguin aparèixer. A més, hi ha un paral·lelisme amb Rex, el gos que el pare vol portar a casa d'un centre d'ensinistrament però no pot perquè està en fase 2.

Ja he comentat que la pel·lícula genera molta tensió durant tota l'hora i mitja que dura, i per si fos poc, el director ens regala un final obert, no sabem què passa amb cada un dels protagonistes, o millor dit, cadascú es pot imaginar quin és el final, quin és el vostre?

La pel·lícula va guanyar el premi "Un certain regard" en el Festival de Cannes del 2009, el mateix any també va participar al Festival de Sitges, a la secció oficial de llargmetratges a concurs, on va guanya el premi Ciutadà Kane i Jurat Jove. L'any 2010 va ser nominada als Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa, i el 2011, als premis Guldbagge de Suècia, va ser nominada a millor pel·lícula estrangera.

La història recorda una mica a la pel·lícula americana El bosque, dirigida per M. Night Shymalan l'any 2004, (compte!, a partir d'aquí és un spoiler!) on un grup de pares pren la decisió d'aïllar a les seves famílies perquè no coneguin els perills de la societat actual.

Més informació:

• Giorgos Lanthimos a les Biblioteques
• Canino a la Viquipèdia
• Trailer de la pel·lícula

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona.

Un divertit i agitat viatge al gràfic, excessiu i delirant univers d'aquestes pel·lícules de culte que han causat un gran impacte en la cultura popular. Aquesta exhaustiva i rigorosa obra de referència és tant una magnífica introducció per al novici com una saludable immersió nostàlgica per a l'aficionat.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Al llarg de la història del cinema trobem molts casos de binomis entre directors i compositors com són els casos de Federico Fellini i Nino Rota,Steven Spielberg i John Williams, David Lean i Maurice Jarre, Pedro Almodóvar iAlberto Iglesias entre  d'altres. Actualment, hi ha un altre binomi que interessarà als amants del setè art: Wes Anderson i Alexandre Desplat.

La seva primera col·laboració junts va ser la pel·lícula d'animació, "Fantástico Sr. Fox", que adaptava la famosa obra de l'escriptor anglès Roald Dahl. Després de rebre grans elogis per part de la crítica especialitzada, Wes Anderson va dirigir un guió original propi, l'aclamada "Moonrise kingdom". La darrera col·laboració, i esperem que no sigui la darrera, és "El gran hotel Budapest".

Amb aquesta pel·lícula, el director ofereix un extraordinari fresc de l'Europa de l'Est d'entre guerres. Tot comença en un luxós hotel regentat pel conserge llibertí Gustave H que troba en el nou ajudant del conserge, en Zero, el fill que no ha tingut. Una de les conquestes del conserge és una comtessa rica que en morir inesperadament li deixa en el seu testament un quadre famós. La família de l'aristòcrata farà tots els possibles perquè el conserge adquireixi el llegat.

Wes Anderson s'ha inspirat en l'obra de l'autor austríac Stefan Zweig, especialment en les novel·les "Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona", "La  piedad peligrosa" i la seva autobiografia "El  món d'ahir: memòries d'un europeu".

La pel·lícula compta amb un grandíssim repartiment format per Ralph Fiennes,Tony Revolori, Edward Norton, Saoirse Ronan, Tilda Swinton i Willem Dafoe entre  d'altres. De tots aquests grans artistes sobresurten Ralph Fiennes, Tony Revolori que encarnen a la perfecció els papers del conserge i l'ajudant del conserge de l'hotel i Tilda Swinton que encarna l'anciana aristòcrata.

A part de la magnífica història i repartiment, cal fer un especial esment tant a la direcció artística i al vestuari de la pel·lícula, com podreu observar el llargmetratge emet un to de color dolç, càlid i suau. Aquest tret és una de les característiques del director. A més a més, Wes Anderson es va negar en rodó en usar efectes especials visuals per recrear tota l'ambientació de l'hotel i, per això, va intentar amb tot el possible rodar en mansions reals. Un exemple és la mansió de la comtessa, que es tracta del Castell de Hainewalde.

A una pel·lícula tan cuidada estèticament com és "El gran hotel Budapest", cal fer un especial esment a la banda sonora composta pel músic francès Alexandre Desplat. El compositor ha sabut transmetre musicalment l'univers del director a l'espectador. Tot i que tant a "Fantástico Mr Fox" i "Moonrise kingdom" es prioritzava la música  preexistent d'altres compositors, a El gran hotel Budapest es prioritza la música d'Alexandre Desplat.

La música compleix el seu doble objectiu que és d'ambientació geogràfica de la història amb una sonoritat centreeuropea mitjançant la cítara i la transmissió de la comèdia de la història amb una música còmica, distesa i amena, però quan hi ha algun episodi dramàtic com és l'aparició de la policia militar, la música adquireix una sonoritat més fosca.

Del director i guionista coreà Bong Joon-ho, responsable també de The Host (2006), Tokyo! (2008) i Mother (2009). Joon-ho, durant la producció de The Host, va entrar a una botiga de còmics i va trobar Le Trasperceneige, de Jean-Marc Rochette y Jacques Loeb, novela gràfica de culte dels anys 80. La història el va fascinar, i la productora Moho Films va adquirir els drets de rodatge el 2005.

Un experiment fallit per solucionar el problema de l'escalfament global, ha glaçat tot el planeta i gairebé acaba destruint la vida sobre la Terra. Els únics supervivents son els passatgers del Snowpiercer, un tren que recorre el mon impulsat per un motor de moviment etern.

Els últims humans, es reparteixen pels seus vagons: la classe privilegiada que viatga als primers combois, amb luxe i tot tipus d'excessos, i la classe oprimida, que viatja als vagons de la cua, amuntegada i passant fred, gana i tota classe de vexacions, fins que apareix en Curtis (Chris Evans), líder de la secció de la cua, que decideix canviar l'estat de les coses.

Snowpiercer és una metàfora postapocalíptica sobre la lluita de classes i un exercici de crítica social i sobre la condició humana: hi ha d'haver pobres perquè puguin existir els rics?

Visualment impecable, obscura i impactant, aquest film de ciència-ficció té el toc just de suspens i d'humor. Potser falla la part final de la pel·lícula, en la que Joon-Ho vol ser massa efectista i se li escapa l'argument.

Més informació;

Bong Joon-ho a les Biblioteques

Trailer de Snowpiercer

Recomanat per Eva Caro. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà. 

• Nancy Meyers a les Biblioteques
• Nancy Meyers a l'IMBD
• THe holiday filmaffinty

Jordan Vogt-Roberts és un cineasta de Detroit que ha dirigit diferents capítols d'algunes sèries de televisió als Estats Units, com ara Cocked,  Death Valley o You're the worst. La primera obra que va realitzar per a la gran pantalla va ser The kings of summer, que es va estrenar l'any 2013 al festival de Sundance.

Aquest Coming-of-Age film –que és com els nord-americans anomenen les pel·lícules que versen sobre els adolescents- narra les aventures de tres amics que se senten ofegats per la sobreprotecció paternal i decideixen marxar de casa per trobar la independència enmig d'un paisatge natural idíl·lic.

La pel·lícula de Vogt-Roberts es distancia d'altres obres del gènere que condensen un major volum de peripècia i aventures, com ara Los Goonies,  Super 8 o Moonrise Kingdom, però també s'allunya dels films que reflecteixen aspectes més complexes i sofisticats de l'adolescència, com El arte de pasar de todo, Juno o Las ventajas de ser un marginado, on els protagonistes acostumen a mostrar una maduresa força precoç per a la seva edat. 

The kings of summer s'assembla més a altres títols que en pocs anys també s'han convertit en clàssics moderns, com ara Flipped o Cuenta conmigo. Com en aquestes pel·lícules, el film de Vogt-Roberts tracta certs conflictes que tenen lloc durant el trànsit de la infantesa a l'edat adulta, però en cap moment sembla una proposta dirigida exclusivament als adolescents. Les relacions paternofilials voregen alguns llocs comuns quan es tracta d'abordar problemàtiques universals, però sense arribar a recrear-se en els tòpics més recurrents. L'amor o l'amistat –presents durant tota la història- prenen forma amb diàlegs àgils i enginyosos que no li treuen espontaneïtat als personatges. La imatge i la música fan la resta. Els boscos de l'Estat d'Ohio esdevenen un personatge més que, amb la seva bellesa salvatge, representa la metàfora perfecta de la vida i la llibertat. Algunes seqüències embriaguen de llum i verdor fins al delit, mentre sona el Cowboy song de Thin Lizzy o qualsevol de les peces suggeridores que Ryan Miller va composar per al film. I l'aventura comença i acaba, tot i que el viatge iniciàtic que  han emprès no finalitzarà mai. 

Més informació:

• Tràiler
• Fitxa de la pel·lícula a Filmaffinity
• Web oficial de la pel·lícula

Recomanat per Joan Puchades. Biblioteca Xavier Benguerel. Barcelona.

A Londres, una llevadora decideix investigar la identitat d'una adolescent que mor en el part, i a partir del diari que va deixar escrit en rus, descobreix una perillosa banda mafiosa russa. En aquesta banda destaca el xofer, Nikolai, que es veu enmig de la lleialtat al grup mafiós i l'amor que descobreix per l'Anna, la llevadora.

A través d'aquesta història, el director David Cronenberg en va voler mostra la implantació de la màfia russa a Anglaterra: crim, prostitució i violència. Aneu amb compte, hi ha algunes escenes molt violentes, i algues imatges no us les podreu treure del cap, o almenys és el que em va passar a mi …

Promeses de l'est és una pel·lícula dirigida pel director canadenc David Cronenberg i protagonitzada per Viggo Mortensen, Naomi Watts, Vincent Cassel i Armin Mueller-Stahl, que es va estrenar l'any 2007 a la 55a edició del festival de cinema de San Sebastián.

El rus Nikolai Luzhin (Viggo Mortensen), és el xofer d'una de les famílies més importants del crim organitzat d'Europa Oriental, que pertany al clan Vory V Zakone. El cap de la família és Semyon (Armin Mueller-Stahl), que darrera la façana d'encantador propietari d'un restaurant rus, s'amaga una persona freda i sense compassió. La família comença a tenir problemes degut a Kirill, el fill de Semyon, que fa més cas del xofer que del seu propi pare.

La vida de Nikolai canvia quan apareix Anna Khitrova, una llevadora que treballa en un hospital del nord de Londres. Anna, molt afectada per la mort durant el part d'una noia de 14 anys, decideix buscar la família a partir d'un diari escrit en rus, tot i els advertiments del seu tiet Stepan. La cerca d'Anna provoca la ira dels Vory, i Nikolai es veu atrapat enmig de tots. Poc a poc es van descobrint històries amagades i enganys de cada un dels protagonistes.

Per mi, el més remarcable de la pel·lícula són les interpretacions dels tres protagonistes de la història: Anna (Naomi Watts), que comprèn, massa tard, els perills del món que vol investigar, Nikolai (Viggo Mortensen), un personatge enigmàtic que a mesura que avança la pel·lícula es va coneixent, i el brutal mafiós Semyon, interpretat magistralment per  Armin Mueller-Stahl, que sembla un vellet encantador fins que apareix la veritable i brutal personalitat.

Sembla a ser que estava prevista una seqüela de la pel·lícula, però dos mesos abans del rodatge es va cancel·lar per decisió de la productora.

Font: Bibarnabloc.cat

Més informació:

• David Cronenberg a les biblioteques
• Viggo Mortensen a les biblioteques
• Promesas del este. Bibarnabloc

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

Si tota una figura com Pedro Almodóvar ha dit que Magical Girl és la gran revelació del cinema espanyol en el que va de segle; si, a més, el compara amb Víctor Erice i Ivan Zulueta; si no és la única veu que ha declarat el seu entusiasme pel film; si afegim la Conxa d'Or a la millor pel·lícula i la Conxa de Plata al millor director en el darrer festival de Donòstia; i si, per acabar, sumem el Goya a millor actriu per la protagonista, tot sembla indicar que estem davant d'una gran pel·lícula, oi?

Doncs no, no és una gran pel·lícula. És una autèntica obra mestra.

Agafeu un mecanisme de rellotgeria exquisit, barregeu-lo en forma de puzzle però cuideu-vos que continuï funcionant; afegiu a una Bárbara Lennie en estat de gràcia, a un José Sacristán absolutament pletòric, a una nena que sembla que tingui ulls d'anime (Lucía Pollán), a un pare desesperat i sorprenent (Luis Bermejo); amaniu el que queda amb més silencis que diàlegs, més profunditat psicològica que narració, i un final rodó, i obtindreu Magical Girl.

Aquest és el segon treball de Carlos Vermut, un director provinent del món del còmic;  capaç de crear un univers propi com ja va demostrar a la seva primera pel·lícula, Diamond Flash, estrenada per internet i sense gaire ressò comercial. Amb l'èxit d'aquesta segona, només resta esperar que més ens pot oferir en el futur. Més màgia, això segur.

Més informació:

Pàgina web de la pel·lícula

Carlos Vermut a la Viquipèdia

Fitxa de la pel·lícula a filmaffinity

Tràiler oficial

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles

L'octubre de 2007 Sitges acollia, com cada any des de 1968, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. En aquella ocasió, entre els aficionats al gènere hi havia una gran expectació i curiositat per l'estrena d'una modesta pel·lícula espanyola que havia estat presentada prèviament a Venècia amb gran èxit entre la crítica: [Rec], dirigida per Jaume Balagueró. Aquest va ser l'inici d'una de les sagues de més èxit del cinema espanyol, i que va suposar un abans i un després en el gènere de terror.
El llibre oficial de [Rec] és un detallat recorregut per la història de les quatre pel·lícules de la sèrie, incloent entrevistes amb els actors protagonistes, amb l'equip tècnic i artístic, nombroses fotografies dels rodatges, anècdotes, escenes descartades, i tota la informació sobre la postproducció. També té un especial relleu la descripció dels inquietants i claustrofòbics escenaris on transcorre l'acció.

El format del llibre i la cuidada edició de Timun Mas enriqueix encara més el contingut, ja que permeten al lector tornar a submergir-se en l'univers [Rec] gràcies a unes fotografies de gran qualitat, paràgrafs i titulars amb textos destacats, tres sobres amb material gràfic inèdit, i més d'una taca de sang.

Guillermo Tato, l'autor, és llicenciat en Comunicació Audiovisual. Ha participat activament a la tercera i quarta entrega de [Rec], entre d'altres pel·lícules i sèries de televisió, i és autor de dues novel·les.
En definitiva, la lectura d'aquest llibre pot resultar tan addictiu com una bona novel·la de terror.

Més informació:

• Guillermo Tato a les biblioteques
• Book trailer

Recomanat per Marta Sánchez. Bib. Santiago Rusiñol. Sitges. 

Aclamat i original documental dirigit el 2012 per Joshua Oppenheimer i Christine Cynn i produït per Werner Herzog, sobre el genocidi de milers de comunistes, reals o suposats, a mans del esquadrons de la mort, després del cop d'estat militar al 1965 del general Suharto a Indonèsia.

El més impactant del film és el seu punt de vista i l'aproximació insòlita als fets. En un país on els assassins són tractats com a herois, els directors animen als impunes caps dels esquadrons de la mort, autoanomenats gàngsters, per que recreïn el seu paper al genocidi. El resultat és un al·lucinant somni cinematogràfic, un recorregut per les ments dels assassins ens massa i el terriblement banal règim de corrupció i impunitat que habiten. Un viatge al cor del mal.

El singular protagonista d'aquesta surrealista història, és Congo Anwar, un alegre ancià que mostra a la càmera com matava les seves víctimes (més d'un miler de persones) i després es posa a ballar el cha-cha-cha, recordant les festes on anava tot sovint després de les massacres. Terrible relat, explicat d'una manera colpidorament planera, per part d'Anwar i els seus amics, que s'animen a parodiar les pel·lícules de gàngsters que els apassionen i que segons ells els van influenciar.

Irònicament, no deixen de subratllar que estan orgullosos del seu estatus de gàngster, que segons ells significa "home lliure". Homes lliures i amb poder il·limitat, que estan al servei del poder de l'Estat, cosa que els reporta grans beneficis.

La crítica i el públic van acollir el documental de manera entusiasta, i ha estat àmpliament reconegut: va ser nominat al 2013 a l'Oscar al millor llargmetrarge documental; va ser el millor documental als Premis del Cinema Europeu 2013; va ser nominat a millor documental als Premis BAFTA 2013; va guanyar el guardó al millor documental als Premis Gotham, entre altres.

Més informació:

- Tràiler de la película

- Act fo killing a filmaffinity

Recomanat per Eva Caro. Bib Josep Soler Vidal. Gavà

Per als amants de les pel·lícules amb sentiment i, si a més, us agrada l'actor Georges Clooney us recomanem aquesta pel·lícula, Los Descendientes basada en la primera novel·la de Kaui Hart Hemmings i dirigida el 2011 per Alexander Payne. on es pot observar l'actor en un paper dramàtic, diferent al de seductor a que ens té acostumats. Per aquesta obra va ser premiat amb el Globus d'Or al millor actor, a més d'aconseguir altres premis.

La trama central es desenvolupa a l'illa de Hawai i gira al voltant de Matt King (George Clooney), un prestigiós advocat dedicat en cos i ànima a la seva professió,  enfrentant-se a la crua realitat de la vida quan la seva dona pateix un accident i queda en coma sense possibilitat de recuperar-se. Afrontar la nova situació amb dues filles adolescents acostumades a viure sense la tutela paterna crea conflictes de relació. A més, s'assabenta que la seva parella li era infidel amb un agent immobiliari amb qui ha de tractar la venda d'uns terrenys d'una herència familiar.

La pel·lícula toca directament un tema tan espinós com la mort, però amb una gran sensibilitat i amb certs punts d'ironia, també les relacions de parella, les de pares/fills, i de passada les relacions familiars quan hi ha interessos econòmics pel mig. I com no, el fet que suposa enfrontar-se a la mort d'una persona estimada quan descobreixes que t'ha estat infidel amb l'afegit que tothom ho sabia menys el propi interessat.

Més informació:

• Alexander Payne a les Biblioteques
• Trailer
• Entrevistes, notícies, crítica...

Recomanat per Bib. Santa Margarida i els Monjos.

Una joia del cinema independent nord-americà de la mà de Noah Baumbach, realitzador que comparteix generació amb Wes Anderson, Spike Jonze i Alexander Payne, i que ens apropa a un Nova York en blanc i negre que evoca el cinema de la Nouvelle Vague.

La pel·lícula passeja, com una comèdia lleugera i sense cap mena de sentit de transcendència, per la vida de Frances, una jove que corre i balla per una ciutat a vegades hostil, a vegades màgica, i que el director ens mostra com un documental amb escenes fragmentades.

Greta Gerwig, nova musa del cinema independent i companya sentimental de Noah Baumbach, interpreta a la protagonista d'aquesta història i es converteix en símbol d'una joventut que és incapaç de poder arrelar-se enlloc, que viu el present sense saber cap on va el seu futur.

Francesc Ha  va estar nominada a millor pel·lícula i millor muntatge el 2013 per la Independent Spirit Awards i reta Gerwig nominada com a millor actriu en el Globus d'Or.

Recomanat per Aurora Igual. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà

John Cassavetes deia que a través del seu cinema pretenia crear una família, no amb els actors ni amb l'equip tècnic, sinó amb els personatges de les seves pel·lícules. Volia dotar-los d'un món on poder moure's amb seguretat, d'uns carrers familiars, d'un lloc de treball o d'una llar a la que sempre sabessin tornar, tant si estaven serens com si caminaven completament ebris. Però el director tenia ben clar que si un dia es perdien, si en algun moment no trobaven el camí cap a casa, és quan pagaria la pena començar a fer una pel·lícula.

Cosmo Vitelli, a qui Ben Gazzara dóna vida en The killing of a chinese bookie, arriba a una cruïlla des d'on el retorn sembla impossible, la qual cosa es tradueix en un trànsit pel dubte i la incertesa. El personatge queda desprotegit, a la intempèrie. Només hi resta un home fràgil i contradictori, un ésser humà en estat pur que es despulla a cop de primer pla en enquadraments capritxosos. Cassavetes no anhela la fotografia perfecta, sinó la imatge més versemblant, la que treu a la superfície tot allò que al personatge li bull per dins. La càmera no sempre apunta a qui té la paraula, sovint troba altres focus de tensió on fixar l'objectiu i aïllar-lo del soroll, perquè cap discurs desvetlla tanta informació com un rictus d'expressió candent.  

Les seqüències es construeixen amb llibertat infrangible. Per moments prejutgem manca de minuciositat en l'elaboració de les preses, però, de sobte, veiem com Rachel avança per l'interior del Crazy Horse West,  el club d'strip-tease regentat per Vitelli on ella és la ballarina principal, i una aclaparadora llum natural inunda la pantalla per donar pas a la seva figura de barnús. Impossible que una imatge tan bella sigui fruit de l'atzar.  L'autor novaiorquès dedica hores de feina laboriosa i d'energia emocional per tal de construir un univers cinematogràfic on res sembla impostat.

L'origen de The killing of a chinese bookie fou idea de John Casavettes, Martin Scorsese i Sam Shaw. Segons Casavettes, ell i Scorsese van idear, en una nit, una història de gàngsters que pressionen al propietari d'un club nocturn que els hi deu diners, amb la finalitat que accedeixi a cometre un assassinat.

En principi, el director volia realitzar un film més comercial que els que havia dirigit fins aquell moment, amb la intenció d'obtenir uns ingressos econòmics que necessitava amb urgència. Tot i així, no va poder evitar que la pel·lícula s'impregnés del seu personalíssim segell, fins al punt de bastir diferents personatges amb els trets més característics del seu Alter Ego. Cassavetes creà l'atmosfera idònia per a que els temes més recurrents de la seva filmografia tornessin a reivindicar-se, en aquest cas sota la batuta d'un dels personatges més inquietants de la història del cinema.  

Més informació:

• Tràiler
• Fitxa de la pel·lícula a Film Affinity
• Web dedicada a John Cassavetes

Recomanat per Joan Puchades. Biblioteca Xavier Benguerel. Barcelona

Un exhaustiu i merescut homenatge a un director excel·lent, i realitzador de documentals, que ara es troba en la seva sisena dècada en el cinema i que no mostra signes de reduir el ritme. Vint llargmetratges, des de "Who's That Knocking at My Door" (1967) fins a "The Wolf of Wall Street" (2013), comentats per un crític de cinema professional. La celebració definitiva d'un dels talents més perdurables de la indústria del cinema. Des de la seva aparició com a membre del «brat pack» de directors a principis de la dècada de 1970, Martin Scorsese s'ha convertit en un dels noms més respectats dins del món del cinema. Clàssics com "Taxi Driver", "Raging Bull" (Toro salvatge) i "Goodfellas" (Un dels nostres) s'esmenten amb regularitat com algunes de les millors pel·lícules americanes de la història del cinema.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

L'any 2014 s'estrenava la pel·lícula "Into the Woods" dirigida per Rob Marshall a la qual participen grans intèrprets com Maryl Streep, Johnny Depp o Emily Blunt.

Ens fixem en l'enregistrament sonor del musical "Into the Woods" traduït al català com a "Boscos endins" en el qual es basa la pel·lícula. L'autor de les lletres i la música és el mestre del gènere musical Stephen Sondheim i el llibret és de James Lapine que també ha participat en l'adaptació cinematogràfica.

Stephen Sondheim (Estats Units, 1930-2021) és compositor i lletrista especialitzat en teatre musical. Compta en el seu currículum amb diversos prestigiosos premis com l'Òscar, 9 Premis Tony, Premis Grammy i un Premi Pulitzer. Algunes de les seves obres més conegudes són "Follies", "Sweeny Todd" també portada al cinema, "Assassins" i "West Side Story" (lletrista).

James Lapine (Estats Units, 1949) és lletrista, dramaturg, guionista, director d'escena i director de cinema. Guanyador d'un Premi Pulitzer, diversos Premis Tony i Premis Award Desk Drama que s'atorguen a les millors produccions de Broadway.

"Into the woods" va ser estrenada als teatres l'any 1986 a l'Old Globe Theatre de San Diego i a Broadway l'any 1987. A "Boscos endins" conviuen personatges de diferents contes populars: la Caputxeta Vermella, Jack de la mongetera gegant, la Ventafocs, la Blancaneu, el llop, etc. La història té com a fil conductor una parella de forners que desitgen per damunt de tot ser pares, ja que degut a una maledicció no poden tenir descendència.  Per fer realitat el seu anhel hauran d'entrar al bosc per a obtenir els ingredients d'una poció que trencarà el malefici.

El text de "Into the woods" és àcid, crític, punyent i divertit. Per a documentar-se els autors van consultar  la coneguda obra "Psicoanálisis de los cuentos de hadas" del psicoanalista Bruno Bettelheim sobre la simbologia dels contes de fades.

Musicalment representa tot un repte per als actors i actrius, ja que els hi exigeix tenir una gran tècnica vocal. De dos genis com aquests només podia sortir una obra d'art com és "Into the woods".

Us regalem un petit fragment de la lletra de la cançó Children Will Listen que podeu escoltar clicant al títol de la cançó.

Careful the things you say / Vigila que dius
Children will listen / Els nens escoltaran
Careful the things you do / Vigila que fas
Children will see and learn / Els nens veuran i aprendran
Children may not obey, but children will listen / Els nens poden no obeir, però escoltaran
Careful before you say "Listen to me" /Vigila abans de dir "Escolta'm"
Careful the tale you tell / Vigila la història que els hi expliques
That is the spell / Aquest és l'encanteri
Children will listen / Els nens escoltaran

Més informació:

• Stephen Sondheim al catàleg de les biblioteques
• "Into the woods" (obra completa)
• "Boscos endins" de Dagoll Dagom
• Stephen Sondheim

Recomanat per Ia Biblioteca Josep Janés i Olivé. L'Hospitalet de Llobregat. 

A finals dels noranta el panorama televisiu va viure una transformació sense precedents. Mentre les grans cadenes generalistes seguien a la recerca del mínim comú denominador, un grapat de sèries artísticament ambicioses que reinventaven la narració televisiva van aterrar a la televisió per cable. Sèries que deixaven de preocupar-se per agradar a l'espectador mitjà, que s'oblidaven de llocs comuns i personatges arquetípics, de trames tancades i finals feliços. Sèries com "Los Soprano", "The Wire" o posteriorment "Mad Men" i "Breaking Bad". De sobte un esclat creatiu omplia la televisió de sexe, violència, conflictes racials i mort.

Combinant el reportatge en profunditat i les entrevistes personals amb el context històric i l'anàlisi cultural, aquest llibre narra l'epopeia del que ja s'anomena la tercera edat d'or de la TV. Martin ens submergeix entre bastidors per conèixer el procés creatiu i els autors d'aquesta revolució que ens ha llegat històries i protagonistes inoblidables.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

El cinema nord americà s'ha centrat a realitzar pel·lícules sobre les eleccions des de la clàssica "Caballero sin espada" (Franz Capra, 1939) o "El político" (Robert Rossen, 1949). Dins el cinema polític de la dècada dels 70 trobem "El candidato" (Michael Ritchie, 1972). I a la dècada dels 90 trobem dues pel·lícules peculiars: "Dave, presidente por un dia" (Ivan Reitman, 1993) i "Ciudadano Bob Roberts" (Tim Robbins, 1992).

Les eleccions presidencials de l'any 2008 que van enfrontar els polítics Barack Obama i John McCain, va aparèixer un personatge peculiar, la candidata a la vicepresidència per al partit republicà, la governadora de l'estat d'Alaska Sarah Palin.

Tant Barack Obama com Sarah Palin van desprendre un gran carisma durant la campanya, i els periodistes John Heilemann i Mark Halperin van escriure el llibre "El juego del cambio: la trastienda de las elecciones estadounidenses".

La cadena televisiva HBO va produir una pel·lícula per a televisió basada en el llibre de Heilemann i Halperin titulada "Game change" dirigida per Jay Roach l'any 2012 i produïda per l'actor Tom Hanks. La pel·lícula se centra en la campanya electoral del partit republicà i sobretot les relacions personals i polítiques de John McCain amb Sarah Palin; i les relacions de Sarah Palin amb Steve Schmidt, el director de la campanya política del partit republicà.

La pel·lícula està interpretada en els papers principals per Julianne Moore, Ed Harris i Woody Harrelson com a Sarah Palin, John McCain i Steve Schmidt, respectivament. Encara que també cal destacar el treball de l'actriu Sarah Paulson com a Nicolle Wallace, l'ajudant de la governadora Palin.

Com que la pel·lícula es basa en fets reals, els actors estan ben caracteritzats amb els personatges que interpreten, a vegades tant Julianne Moore com Ed Harris semblen que siguin els polítics de veritat.

A més, destaca el guió de l'actor Danny Strong, que era un dels dolents de la sisena temporada de la sèrie Buffy cazavampiros. Sovint intercala escenes reals, i sembla que vegis l'autèntica campanya electoral presidencial de 2008.

Destaca el treball de Julianne Moore com a Sarah Palin. Fa una magnífica interpretació dels gestos, inseguretats diverses i una gran ambició del personatge. Destaquen les escenes en les quals veu com la critiquen als programes televisius, per exemple la imitació que va fer Tina Fey en el programa americà Saturday night live. O les escenes que s'equivoca, per exemple en les entrevistes que li fan, preguntes de cultura general i de política tant nacional com internacional, etcètera.

La pel·lícula va guanyar cinc premis Emmy: millor pel·lícula per a televisió, millor director, millor actriu protagonista, millor guió en una pel·lícula o mini sèrie i millor càsting. També va guanyar tres Globus d'Or a la millor pel·lícula per a televisió, millor actriu protagonista i millor actor secundari.

Però segons sembla, la pel·lícula continua, on la directora és la mateixa Sarah Palin que llença un canal de televisió privat per Internet que porta el seu nom, SarahPalinChannel.com i on els espectadors poden gaudir del seu patriotisme i de l'estàndard ultraconservador, a més de barrejar assumptes familiars…

Més informació: 

• Jay Roach a les Biblioteques
• Jay Roach a la Viquipèdia
• Tràiler de la pel·lícula

Recomanat per Bibarnabloc

El cos d'Elise està ple de tatuatges: es dedica professionalment a fer-los i la seva pell sembla un reclam publicitari de l'art que practica. Sovint es grava el nom de la seva parella, com qui vol preveure un oblit imperdonable, però -de tant en tant- canvia de nuvi i ha de substituir les lletres. Cap problema, un tatoo tapa un altre tatoo.

Elise descobreix que a Flandes també hi han vaquers, que el Bluegrass de Gante no té res que envejar-li al de Kentucky, i que dos cors poden sincronitzar un únic batec que apagui la por a caminar sobre la corda fluixa.

Didier no coneix cap fet que mereixi ser immortalitzat al cos, però no l'importa que ella ompli el seu de motius pintorescos, com tampoc li importa que desconegui la música de Bill Monroe. Perquè l'acaba de conèixer i ja acull una certesa: ella capgirarà el seu món, irremeiablement, inevitablement.

Però és el món el que els acaba capgirant a tots dos fent gala del seu capritxos sadisme. I l'amor, que semblava poder amb tot, no troba la melodia que el nodreixi, ni en els llavis que cremaven com el foc ni en les notes del hillbilly més romàntic.

La vida va passar per aquí… o tan sols va ser un somni. Un somni que Elise pretén restaurar amb una sort de misticisme supersticiós, mentre Didier s'ofega en el munt de contradiccions amb les quals Felix Van Groeningen li ha donat forma.

El director belga ha volgut fer-nos plorar i reflexionar des d'una consciencia de fragilitat que sovint gosem a perdre de vista. I farà servir trampes, totes les que calguin, en aquesta història multitemàtica on l'amor i la mort no treuen lloc a altres matèries més mundanes que romanen constantment en l'ambient. La música, la política o la religió formen part de la pel·lícula com ho fan de les nostres vides, i totes assoleixen la transcendència que els hi atorga la necessitat i el context.

I mentre Didier es rebel·la encoratjat contra un destí que ha deixat els carrers a les fosques, Elise sent que el batec del seu cor ja no pot sincronitzar-se amb cap altre, ni tan sols amb el de Denis, ni tan sols amb el dels ocells que han après a evitar els vidres.

Més informació: 

• Tràiler de la pel·lícula
• Alabama Monroe a Filmaffinity

Recomanat per Bibarnabloc

Abans de l'èxit televisiu de la sèrie Downton Abbey, el seu creador Julian Fellowes, va escriure el guió de la pel·lícula Gosford Park, dirigida per Robert Altman (Kansas City, 1925 – Los Angeles, 2006) el 2001.

La pel·lícula gira entorn d'una magnífica mansió anglesa anomenada Gosford Park durant la dècada dels anys 20 quan els seus propietaris organitzen una festa. Entre els convidats es poden trobar des de grans aristòcrates, militars, i, fins i tot, un productor de cinema nord americà. I l'ampli servei de criats i majordoms per poder servir a tants convidats il·lustres. Però, un fet inesperat altera els plans inicials.

En el repartiment d'actors trobem molts noms il·lustres del cinema britànic com: Emily Watson, Helen Mirren, Maggie Smith, Kristin Scott Thomas, Michael Gambon, Eileen Atkins, entre d'altres…

Robert Altman és el director ideal per a les pel·lícules corals amb molts actors i molts personatges. Com es pot comprovar en les pel·lícules: M.A.S.H (1970), Nashville (1975), Un dia de boda (1978), El juego de Hollywood (1992), Short cuts (Vidas cruzadas) (1993), considerada per molts crítics com la millor pel·lícula coral, Pret-a-porter (1994), Gosford Park (2001) i la seva darrera pel·lícula que va dirigir, El último show (2006).

La direcció de Robert Altman és tan impecable i perfecta com un rellotge suís. A més combina a la perfecció diferents gèneres cinematogràfics, des de la comèdia elegant, passant a la crítica social de classes fins a un assassinat.

Totes les actuacions dels diferents actors són molt destacades, en tot cas, destaquen els personatges interpretats per Helen Mirren, com a primera majordoma i Maggie Smith com una aristòcrata amb problemes econòmics. Ambdues actrius van rebre una nominació a l'Òscar com a millors actrius secundàries.

Un altre element a destacar és el magnífic guió original de Julian Fellowes, quan es va estrenar la pel·lícula es va comparar amb la sèrie anglesa Arriba i abajo (1971-1975).

El darrer element que cal aclamar és la banda sonora de la pel·lícula composta per Patrick Doyle, el compositor habitual de les pel·lícules de Kenneth Branagh, que aporta una sonoritat de l'Europa d'entreguerres.

Gosford Park va guanyar un Globus d'Or al millor director per a Robert Altman, a més va rebre set nominacions a l'Òscar: millor pel·lícula, director, actriu de repartiment (Helen Mirren i Maggie Smith), direcció artística i guió original. Justament, va guanyar l'Òscar en aquesta darrera categoria.

Gaudiu d'una bona pel·lícula i d'un bon te, puntualment a les cinc de la tarda.

Més informació: 

• Robert Altman a les Biblioteques
• Robert Altman a la Viquipèdia
• Tràiler de la pel·lícula

Recomanat per Bibarnabloc

Què ens evoca la paraula supercalifragilísticoexpialidoso? Com a mínim, ens portarà a recordar moments d'alegria i optimisme, que és el fil conductor de la pel·lícula Mary Poppins, així com retrobar la màgia de la vida.

A "Cineteràpia: 35 películas para mejorar tu vida", trobaràs Mary Poppins entre altres títols cinematogràfics de totes les èpoques i gèneres. Francesc Miralles, escriptor molt reconegut en el món de l'edició de llibres d'espiritualitat i teràpies alternatives, planteja en aquesta obra la pregunta: pot el Cinema convertir-se en una autoteràpia que ens ajudi a superar els nostres problemes vitals? La seva resposta és un sí rotund.

Cada estat d'ànim negatiu està relacionat amb una o més pel·lícules. De la mateixa manera, cada pel·lícula comporta diferents nivells de lectura, i pot transformar-se en el "medicament" més indicat per més d'un estat d'ànim i moment personal. També trobarem consells pràctics per a la nostra vida, i una sèrie de suculentes anècdotes cinèfiles que ens faran molt entretingut aquest recorregut entre el món del cinema i les nostres emocions.

Aquesta obra pot resultar una excel·lent guia per afrontar moments de crisi que moltes persones pateixen i que es veuen accentuats per la nostra actualitat política, econòmica i social. O, si més no, una ajuda per efectuar un visionat "diferent" de magnífiques pel·lícules.

Més informació: 

• Francesc Miralles a les Biblioteques
• Pàgina web de l'autor
• Primer capítol
• Participació de l'autor al programa de ràdio "La noche en vela", de RNE

Recomanat per Bib. Montserrat Roig. Sant Feliu de Llobregat

Ha estat la guanyadora de l'Oscar a la categoria de Millor pel·lícula de parla no anglesa en l'última edició dels premis. També ha obtingut premi als Globus d'Or i al BAFTA, entre les moltes nominacions que ha rebut (Goya, Cannes, Nastro d'argento, Independent Spirit Awards,...

Estem davant d'un film que reflexiona sobre el sentit de la vida i la importància de la bellesa. Tota la pel·lícula pivota al voltant de Jep Gambardella, cínic i genial cronista de la decadència moral i estètica romana immers en una crisi de creativitat, interpretat amb el mestratge habitual per Toni Servillo. 

Alguns crítics han dit que es tracta d'una revisió de "La dolce vita" de Fellini. De fet, les dues pel·lícules comparteixen l'amor per Roma, una Roma que mai dorm i que és font constant de festes, luxúria i baixes passions...A més trobem:

• El protagonista, Jep Gambardella (Toni Servillo) podria ser un Marcello (Marcelo Mastroianni) a una edat més avançada
• La denúncia a la classe alta romana. En el cas de "La gran bellesa", ho fa des de la visió del seu protagonista que ens mostra l'aprenentatge que ha fet al llarg de la vida: "El descobriment més consistent que he fet després de complir 65 anys és que no puc perdre temps en fer coses que no vull fer"
• Comparteixen estructura gramatical en el seu títol: La dolce vita / La gran bellesa

Les imatges són captivadores i els diàlegs en molts moments són àcids i brillants, però a més, la pel·lícula ens porta a fer una reflexió sobre la bellesa i el sentit de la vida. Les misterioses paraules de Sor Maria, la Santa "Sap per què menjo arrels? Per que les arrels són importants", ajuden a comprendre "La gran bellesa".

Més informació: 

• Paolo Sorrentino a les Biblioteques
• Paolo Sorrentino a la Viquipèdia
• Tràiler de la pel·lícula

Recomanat per Bib. Jordi Rubió i Balaguer. Sant Boi de Llobregat

Hi ha un talp a Cambridge Circus, la seu dels serveis d'intel·ligència de sa Majestat  i George Smiley rep l'encàrrec de descobrir qui és. Els sospitosos són cinc, tots del més alt nivell del Circus. Una d'espies clàssica adaptació de la novel·la homònima de John Le Carré.

El topo (originalment "Tinker, Tailor, Soldier, Spy") és una versió cinematogràfica d'una  novel·la, que al seu torn és una versió perfeccionada d'una altra novel·la del mateix autor. M'explico: la primera novel·la de John Le Carré va ser "Call for the Dead" el 1961: amb talp inclòs, aquí neix George Smiley i la seva díscola dona Ann, i també l'amant de la díscola; és a dir, tota la substància del que després serà "Tinker, Tailor, Soldier, Spy", la novel·la de 1974 de Le Carré.

La novel·la de 1961 també té versió cinematogràfica amb solera: "The Deadly Affair" de 1966 dirigida por Sidney Lumet i protagonitzada per James Mason (a la pel·lícula, el protagonista canvia de nom respecte a la novel·la per uns drets adquirits per la Paramount... petiteses). Al 1979 apareix la sèrie de televisió,  "Tinker, Tailor, Soldier, Spy", que va protagonitzar Alec Guiness per a la BBC.

No és que Smiley hagi de ser molt espavilat, el talp sempre és el que es raspalla la seva dona. Cinquanta anys després de la creació del personatge, no descobrim cap novetat ni esbombem el final ("we don't spoil anything"), el sentit d'aquesta pel·lícula ve d'un altre cantó. És un homenatge a les versions anteriors, creada per als incondicionals de l'autor, del personatge, dels intèrprets anteriors...

Visualment, El topo és una experiència tàctil, les capes es superposen com en el PhotoShop. El moviment subtil crea un efecte corpori, res a veure amb la presa de pèl del 3D. És una experiència de cine total: un deixa les constants vitals en mans alienes i es deixa fer. Tot té textura, començant per la sala de reunions de la cúpula dels espies, insonoritzada pel sistema clàssic d'enganxar oueres a les parets; i a partir d'aquí no hi ha res llis.

La ciència ficció és un terreny para cultivar la llibertat artística i el director del film, Tomas Alfredson, procedeix precisament d'una primera pel·lícula d'aquest gènere ("Déjame entrar"). La llicència artística, llicència per ometre, canviar, afegir, engrandir… Moltes vegades no ens ensenyen a Karla, el cap de la intel·ligència soviètica guarda la seva força dramàtica a la nostra imaginació; ara bé Ann Smiley és més objecte que personatge, se la veu dues vegades breument una d'esquena i l'altra de perfil i a contrallum, de fet repassant el repartiment trobes que no hi ha actriu pel personatge, li han posat un vestit a una figurant. La personalitat dels cinc sospitosos ve iconitzada, els veiem en retrats de grup però poc sabem d'ells, per entrar en detalls caldria veure els set capítols de la sèrie de la BBC de 1979; por això cada icona ens ha de suggerir un món interior ple intencions ocultes. Colin Firth, Toby Jones, Ciarán Hinds, David Dancik estan esplèndids en aquest repte. El George Smiley també esplèndid de Gary Oldman és més hereu d'Alec Guiness que de James Mason.

La música és un encert, combina les melodies de l'època amb la creada por Alberto Iglesias (habitual en las pel·lículas de Pedro Almodóvar). The Second Best Secret Agent in the Whole Wide World  de Sammy Davis Jr  (tema de  Licensed to Kill de 1965, una d'espies protagonitzada per Charles Vine, un pocapena imitador de James Bond) es cantada pels espies a la típica festa nadalenca d'empresa. L'himne de la URSS, que és alhora trist i gloriós, marca un moment crític pel George Smiley. La seqüència sencera de la festa de Nadal és insuperable, amb cameo inclòs de John Le Carré. Una cançó delirant com "Mr Wu's a window cleaner now " sobre un pobre xinès que passa de treballar a una bugaderia a netejar vidres (de la película "Let George Do It" de 1940) en un moment de màxim suspens. I finalment, quan la pel·lícula acaba, ens anuncien amb platerets que ja ens podem relaxar amb "La Mer" (de Charles Trénet) cantada per Julio Iglesias, aquest cantant pels moments "estoy con el guapo subido". Al CD editat amb la banda sonora només trobarem la composició d'Alberto Iglesias, no s'entén que les altres cançons no hi surtin. Una pena.

El meu ordinador començar a pitar, em vol avisar de l'abús de cursives i referències. Pobret, ell no té coneixement ni consciència; li agraeixo els pips igualment.

Més informació: 

• Tomas Alfredson a les Biblioteques
• Tomas Alfredson a la Viquipèdia
• Julio Iglesias des del mític Olympia de París (vídeo)

Recomanat per Franc Nieto Sánchez. Bib Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca

Entre 1929 i 1948, Hollywood era una ciutat formada per petits imperis creadors de somnis. Els grans estudis cinematogràfics eren feus de talent ... enormes, densos, bulliciosos, diversos. Era l'edat d'or de les pel·lícules, i cada estudi va fer la seva contribució distintiva a la indústria del cinema: Paramount, on Adolph Zukor deixava als seus directors plena llibertat perquè expressessin tot el seu talent; MGM, on el rei era el productor i basava la seva política en oferir les més grans pel·lícules interpretades pels més grans actors; Warner Brothers, regida per la frase clau de Jack Warner: "No ho vull bé, ho vull dimarts '; Fox i la seva estètica conservadora; RKO, oberta a tot tipus de films; Universal, l'autèntica 'indústria' del cinema, un monstre gegantí si personalitat pròpia, mimètic de tots els altres estudis, però capaç de donar-nos també els millors clàssic del cinema de terror. Ethan Mordden ens ofereix una apassionant retrospectiva que abasta tota una època i un lloc.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Yokakis, samurais, yakuza, geishas, monstres gegants, sexualitat malsana, surrrealismo històric, llegendes ancestrals, honorabilitat ... Aquests són només alguns dels elements que poblen una cinematografia japonesa, que, igual que el país que el conté, es debat en una lluita eterna entre la tradició i la modernitat. Posseïdor d'una rica i extensa filmografia que segueix essent desconeguda per a un ampli espectre del públic occidental. La cinematografia japonesa guarda dins seu moltes i variades propostes que ens fan mirar amb esperança cap a orient, ja que el Japó és propietària d'una cultura audiovisual envejable i el suficientment diferent a la nostra, l'occidental, com per aturar-hi i descobrir veritables joies fílmiques.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

"Historia del cine británico" representa la primera obra publicada en llengua castellana que atén al detall al recorregut cronològic per una cinematografia que presumiblement sigui la segona més important a escala planetària. Més de 125 anys d'història que han donat per nombroses propostes genèriques, amb especial predicament pel bèl·lic, el drama (en les seves múltiples accepcions), la comèdia, el terror (arribant fins i tot a registrar la «marca» Hammer) i el documental. Una ambiciosa obra confeccionada per quatre especialistes (Christian Aguilera, Natalia Ardanaz, Llorenç Esteve i Tomás Fernández Valentí) d'una cinematografia de la qual podem extreure algunes figures icòniques del Setè Art, com l'agent 007 James Bond, el «home de les mil cares »Peter Sellers o el comte Dràcula hammerià en la pell de Christopher Lee. Però el cinema britànic ha ofert al llarg del segle XX i el primer tram del segle XXI infinitat de mostres d'un art que segueix resultant modèlic des de diversos punts de vista i en no poques ocasions d'una "modernitat" captivadora.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Considerat un dels grans noms de la cinematografia universal, Ozu gaudeix d'un ampli reconeixement en el seu país, on la crítica ha valorat la seva obra com a fidel testimoni dels valors més genuïns i autòctons de la seva tradició, amb un estil tan estilitzat i depurat com inconfusible.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Dirigida pel director filipí Brillante Mendoza al 2009 i protagonitzada per Anita Lindo y Rustica Carpio.

Dues àvies han de lidiar amb les conseqüències d'un crim que involucra als seus nets: un és la víctima i l'altre el sospitós. Pobres i dèbils, ambdues han de partir per buscar diners al bell mig d'una tempesta. Lola Sepa, acompanyada del seu net menor, encén una espelma al lloc de l'assassinat del seu altre net a mans d'un lladre de mòbils. Després inicia la seva cerca de fons pel funeral i el judici. Per la seva part, Lola Puring es centra en una laboriosa recollida de diners per aconseguir la llibertat temporal del seu net, l'assaltant.

Lola significa àvia en tagalo, idioma parlat majoritàriament a Filipines i també és el títol del primer film de Brillante Mendoza que va arribar a les nostres pantalles (que no el seu primer film).

El punt de partida és la vida paral·lela de les dues dones però el film és molt més. És un reflex fidedigne i cru de la realitat social i quotidiana que les envolta: misèria, pobresa extrema, gent bona i gent no tant bona. Un calidoscopi total que mostra l'entramat social i les seves creences religioses i culturals, sense concessions. Una posada al dia del que va ser cinema verité.

Més informació:

• Brillante Mendoza a les biblioteques 
• Tràiler de Lola

Recomanat per Eva Caro. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà.

«Sempre he volgut preservar la meva intimitat. Mai no vaig voler escriure un llibre ni permetre que prenguessin fotografies de casa i mai he deixat que el públic sàpiga el que realment penso. Ara tot això ha canviat. Hi ha moltíssimes coses que vull dir i no em queda gaire temps. Desitjo que es conegui la veritat perquè estic segur que abans no s'ha dit mai. Per això he demanat als que millor em coneixen, als meus veritables amics, que col·laborin amb Sara Davidson en el relat de la meva vida.»

Rock Hudson, 5 de setembre de 1985.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

En el més pur estil nord-americà, "Escribir cine" és un llibre rigorós, escrit per professors qualificats i experts, i alhora clar, pràctic i molt entretingut. Conté lliçons sobre els elements fonamentals de l'ofici de guionista i aprofundeix en temes tan crucials com la descripció, la veu, el to i el tema; realitza també una anàlisi a fons de cinc guions brillants, "La jungla de cristal, Thelma y Louise, Tootsie, Entre copas i Cadena perpetua", i proporciona estratègies per vendre el guió i entrar en el món del cinema. A més, a cada capítol es proposen exercicis que pas a pas porten a l'alumne des de la idea inicial al text complet d'un guió polit i realitzable.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

La màgia del cinema: tots els cinèfils sabem allò que és, però potser també a tots ens costaria descriure-la amb paraules, si ho haguéssim de fer. Per què? Potser perquè es tracta d'una sensació tan inaprehensible com la vida mateixa, que no té res a veure amb quan una pel·lícula ens han impressionat pels recursos tècnics que desplegava, o quan simplement ens ha agradat per tal o qual motiu, o per moltes diverses raons a l'hora. Aquí ens estem referint més aviat a oblidar-nos del món en què vivim per complet i transportar-nos a una altre realitat, lluny, dins la pantalla. És molt personal i acostuma a succeir en poques ocasions. Però a vegades, quan menys t'ho esperes, allí està un cop més, i quan tens la sort d'experimentar-la sempre et quedes descol·locat, amb certa cara de ximple, potser se'n diu felicitat.

Una de les pel·lícules que mostra millor aquesta estranya fascinació és "La rosa púrpura del Cairo" (1985), la història de la Cecília (Mia Farrow), la cambrera de New Jersey abandonada a un món sòrdid durant la Gran Depressió, que només troba consol en la seva pel·lícula preferida, "La rosa púrpura del Cairo". L'embolic es dóna quan el seu protagonista es fixa en ella, i ni curt ni mandrós, travessa la pantalla per a conèixer-la. Cinema dins de cinema en una comèdia de sensibilitat desarmant i interpretacions esplèndides, escrita i dirigida per un Woody Allen fora de sèrie.
Un film la màgia del qual ha continuat inalterable a través del temps, perquè en efecte, el més rellevant és que la parella Allen-Farrow, en l'acció d'explorar la màgia del cinema, aconsegueix el prodigi de crear-la. Tot un contrast quan observem les vibracions que es transmeten avui dia.
 

Més informació:

• Woody Allen a les Biblioteques
• Woody Allen a la Viquipèdia
• Vídeo "La Rosa Púrpura del Cairo"

Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona. 

La vida de Brian (Life of Brian), del 1979, és una pel·lícula d'humor dels britànics Monty Python, dirigida per un dels seus components, Terry Jones.

Brian neix a un pessebre de Betlem el mateix dia que Jesús. Una sèrie de desgraciats i divertidíssims equívocs li faran portar una vida paral·lela a la del veritable Fill de Déu. La seva manca d'enteniment i l'ambient de decadència i caso absolut en que es troba submergida la ciutat de Galilea d'aquells dies, li faran viure, a mans de la seva mare, d'una feminista revolucionària i del propi Ponç Pilat, la seva pròpia versió del calvari.

Es tracta d'una irreverent sàtira de les pel·lícules bíbliques i de la intolerància religiosa. Delirant i molt divertida és considerada una de les obres clau dels Monty Python.

La Vida de Brian va ser un gran èxit internacional, però va estar a punt de no dur-se a terme. EMI Films es va negar a finançar-la pocs dies abans de començar el rodatge, i va ser l'ex beatle George Harrison, gran seguidor dels Monty Python, qui ho fa fer, amb la seva recent creada productora HandMade Films. Harrison té un petit paper, un cameo sense acreditar, en una escena de la pel·lícula.

Més informació:

• Terry Jones a les Biblioteques
• Monty Python a les Biblioteques
• Trailer de la Vida de Brian

Recomanat per Eva Caro. Bib. Josep Soler Vidal. Gavà

Pel·lícula brasilera d'acció i drama, dirigida per Fernando Meirelles, que transcorre a la favela de Cidade de Deus, de Rio de Janeiro. Basada en fets reals, la pel·lícula vol relatar l'increment del crim organitzar a Cidade de Deus, des de finals dels anys 60 fins al començament dels 80, quan el tràfic de drogues i la violència imposaren la seva llei en les faveles.

La història es centra en la vida de dos companys d'infància, que a finals dels 60 conviuen a la favela. Buscapé té 11 anys i és només un nen més a Cidade de Deus. Tímid i delicat, observa als nens durs del seu barri, els seus robatoris, les seves batusses, els seus enfrontaments diaris amb la policia. Ja sap el que vol ser si aconsegueix sobreviure: fotògraf. Dadinho, per altra banda, és un nen de la seva mateixa edat, que vol ser el criminal més perillós de Rio de Janeiro, i comença el seu aprenentatge fent encàrrecs per als delinqüents locals.

El relat avança i, durant els anys 70, els nois continuen perseguint els seus somnis. Buscapé segueix els estudis, treballa de tant en tant, i camina per l'estreta frontera que separa el crim de la vida "honesta". Dadinho ja té una petita colla i grans ambicions. Quan descobreix que el tràfic de cocaïna és moltíssim més rendible que el robatori, es posa a reorganitzar el seu negoci, que aviat floreix.

A principis dels anys 80, Buscapé acaba aconseguint la seva primera càmera i així fa realitat el seu somni d'infància. Dadinho també l'ha fet realitat: als 18 anys ja és conegut com Zé Pequeno, el narcotraficant més temut i respectat de Rio. La seva paraula és llei a Cidade de Deus. Rodejat dels seus amics, i protegit per un exèrcit de nens entre 9 i 14 anys, ningú li disputa el poder. Fins que apareix Manu Galinha, un cobrador d'autobús testimoni de la violació de la seva nòvia, que busca venjança. Comença, llavors, la guerra a Cidade de Deus.

La pel·lícula va suposar una autèntica revolució a la favela. El director va haver de pactar amb les bandes imperants per poder gravar a dins la favela, i li van imposar la contractació de gent de Cidade de Deus per a realitzar-la. Això va contribuir a fer més real i visible la pel·lícula. 10 anys més tard, el cineasta Cavi Borges, va realitzar un documental sobre la vida d'aquests actors, i el canvi que havia suposat la participació en la pel·lícula. Molts els va suposar una empenta per sortir de la favela, i traslladar-se a una altra més ben estant i amb possibilitats per continuar fent interpretació. Leandro Firmino (Zé Pequeno), per exemple, continua treballant d'actor, però no s'ha mudat de Cidade de Deus.

Tot i això, els habitants de la favela protagonista, tenen visions diferents sobre la pel·lícula: n'hi ha que ho veuen bé, i els agrada que se'ls fes visibles, i d'altres que no entenen que la pel·lícula explica una història de ficció. Sigui quina sigui la opinió del film, una cosa és certa: per primera vegada el món vam poder apropar-nos a la realitat de les faveles brasileres, silenciades de forma general pels grans mitjans de comunicació.

Recomanat per Laura Solà, Biblioteca Singuerlín - Salvador Cabré, Santa Coloma de Gramenet

L'actor Liev Schreiber, conegut per ser un dels protagonistes de Scream, es va posar per primera i, fins ara, única vegada darrera les càmeres, per adaptar la novel·la de Johnathan Safran Foer Todo está iluminado, el viatge autobiogràfic d'un jueu nord-americà a Ucraïna per conèixer la dona que va salvar el seu avi de morir durant la II Guerra Mundial.

Tots venim d'algun lloc, i per això identitat, passat i memòria són els temes principals del film. Però aquests tres conceptes es mostren tant poderosos que són capaços d'imposar-se, malgrat els esforços que personalment vulguem fer per esborrar-los, oblidar-los o enterrar-los.

Amb un ofici sorprenent per tractar-se d'una òpera prima, i un estil una mica surrealista que recorda a Kusturica,  Schreiber fa una hàbil barreja de gèneres: comença en to de comèdia, passa a ser una road movie, i acaba en drama emotiu. Lluny d'atabalar l'espectador, la història flueix amb naturalitat per arribar al punt àlgid, allò que ens vol explicar, i sorprendre'ns amb un final memorable. De les interpretacions cal destacar la d'Alex i el seu avi (Eugene Hutz i Boris Lesky, respectivament), que gairebé es mengen l'atribolat Elijah Wood.

Menció especial mereix també la banda sonora, mèrit en bona part del mateix Eugene Hutz, que a més d'actor, és el líder del grup de rock balcànic Gogol Bordello, i una fotografia preciosista que ressalta el millor dels paisatges ucraïnesos. Everything is illuminated va guanyar el premi Lanterna Magica al Festival de Venècia del 2005.

Liev Schreiber només ha dirigit aquesta pel·lícula. I és una llàstima.

Més informació:

• Liev Schreiber a les Biblioteques
• Elijah Wood a les Biblioteques
• Johnathan Safran Foer a les Biblioteques
• Tràiler de Everything is illuminated 

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents. Sant Pere de Riudebitlles. 

L'actriu i directora canadenca Sarah Polley (protagonista de Mi vida sin mí, d'Isabel Coixet, entre d'altres) es capbussa en aquest documental en la història de la seva pròpia família, per tal d'intentar aclarir un misteri del passat que sempre l'havia intrigat. Utilitzant com a narrador el seu pare, veiem com desfilen davant la càmera els germans, oncles, amics i testimonis, tot provant de fer llum sobre l'afer explicant la seva veritat.

Aquest exercici, que podria haver caigut fàcilment en la trampa lacrimògena o en el sainet cursi, es converteix per mèrit de la directora en un brillant repàs a la memòria de les famílies. La delicadesa i humor amb que tracta temes escabrosos l'allunya del sensacionalisme, mentre que estableix amb claredat la subtil diferència entre record i veritat.

Al cap i a la fi cada personatge acaba tenint la seva veritat (o el que pensa que és la veritat), quan en realitat els records són difusos, i persones que han viscut la mateixa experiència guarden records completament oposats l'un de l'altre. Aquest tema, que l'emparenta amb escriptors com John Irving o W.G. Sebald, converteix el documental en més que una història d'una família determinada, per convertir-lo en una veritable reflexió general sobre la memòria i el passat.

Filmografia de Sarah Polley

Tràiler de Stories we tell

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles