Breaking bad: Say my name

El 20 de gener del 2008 es començava a emetre als Estats Units la sèrie considerada per molts crítics com la millor de la dècada: Breaking Bad. Amb l’excusa del desè aniversari us portem alguna de les claus de la que no sabem si és la millor, però segurament més canalla de les produccions dels últims anys.

 
 

 

Atenció! Spoilers de les sis temporades de la sèrie!

Walter White, un pringat

 La sèrie comença l’endemà del cinquantè aniversari de Walter White, un professor de química d’institut amb una vida més aviat miserable: sobrequalificat per a la feina que fa (havia format part d’un equip que va guanyar el premi Nobel de Química l’any 2004), es troba donant classe a adolescents poc motivats. Anys enrere havia ajudat a crear una empresa de bioquímica, que ara guanya milions, però de la que va ser apartat; la seva dona, Skyler, està embarassada d’una nena i no treballa, i el seu fill adolescent Walter White Jr. va néixer amb paràlisi cerebral, pel que camina amb crosses i parla amb dificultat. Per arrodonir els ingressos familiars, el protagonista treballa rentant cotxes a les tardes, cosa que provoca la riota dels seus alumnes.

Amb aquest panorama, i precisament l’endemà de fer cinquanta anys, li diagnostiquen un càncer de pulmó incurable. L’assegurança mèdica no cobreix ni el tractament de quimioteràpia paliatiu que haurà de seguir, per no dir la situació en que deixarà la seva família quan falti.

Vaja, que en una escala de pringadisme de l’1 al 10, Walter White aconseguiria un 14 amb escreix.

Davant d’aquesta situació, l’únic que se li acut de fer al bo d’en Walter és delinquir per aconseguir diners. Amb aquesta intenció contacta amb Jesse Pinkman, un antic alumne de l’institut, que es dedica a cuinar meta. Amb els coneixements de química de White i els contactes de Jesse decideixen començar a produir i comercialitzar la millor metamfetamina que siguin capaços de fabricar; amb una autocaravana es dirigeixen al desert, on començarà un viatge que els portarà a tots dos (i a tots els que coneixen) a visitar les profunditats de l’infern.

 

 

 

La família ho és tot

Tota sèrie que tingui intenció de ser un èxit ha de ser capaç de que l’espectador s’identifiqui amb el protagonista. Breaking Bad no és una excepció: qualsevol es pot posar en la pell de Walter White, sentir la seva ràbia contra el món, i compartir el desig que la família no quedi desamparada un cop ell falti. Que tot això ho aconsegueixi fabricant droga queda diluït durant la primera i part de la segona temporades, ja que els efectes del seu tràfic queden amagats, no se’ns mostren. Només més endavant serem capaços de veure com és de perillós aquest món, i llavors ja tot estarà prou embolicat com per parar.

I a més, incansablement, el protagonista ens assegurarà que tot, absolutament tot, ho fa per la seva família. L’excusa perfecta davant la qual poca cosa podem objectar. Però aquesta excusa arribarà un punt en que no s’aguantarà per enlloc.

 

 

 

Heisenberg

Al principi, les coses no els surten massa bé, a White i Pinkman. Si hem dit que el primer és un pringat, costa trobar un qualificatiu pel segon: l’ajudant del protagonista és un jove addicte, enfrontat a la seva família de casa bona, despreciat per gairebé tothom, un fluix, l’imant de tots els cops. Ni té la determinació ni els coneixements de White, i encara que aquest és bastant maldestre a l’hora de gestionar els problemes, se’n surt, cosa que en Pinkman no podria dir.

La diferència més important entre els dos, però, és que White ha creuat la línia dels escrúpols morals i està disposat a tot (i ja veurem fins a quin punt), mentre que Pinkman no deixarà en tota la sèrie de tenir greus problemes de consciència. La baixada als inferns de l’un serà gairebé volguda, mentre que l’altre s’hi veurà abocat sense poder oposar resistència. Un dels grans perquès de la sèrie serà aquest: per què la seva relació s’allarga fins al final?

 

 

 

Los pollos hermanos

Els secundaris de Breaking Bad són tants i tan bons que tots es mereixerien un espai destacat: Mike Ehrmantraut és el noi dels encàrrecs de Gus Fring, un capo de la droga amb una façana aparentment perfecta; junt amb l’advocat Saul Goodman formen una parella amb tanta química que fins i tot gaudeixen d’un spin off propi, Better Call Saul; Héctor Salamanca i el seu nebot Tuco encarnen la manera antiga de fer negocis, amb molt de múscul, mala bava, i una certa dosi d’instint; i en la família de Walter White jugaran un paper destacat el seu cunyat Hank, casat amb Marie, la germana d’Skyler.

Tots plegats formen el cosmos en el que es mou l’acció. I encara que n’hi ha més, fins aquí en tindrem prou per intentar explicar una de les claus al voltant de la qual, al nostre entendre, gira tot: les relacions familiars.

 

 

 

La família ho és tot: segona part

Dèiem abans que la gran excusa moral de Walter White per fabricar droga i vendre-la és no deixar desemparada la seva família quan ell mori per efecte del càncer que pateix. Aquesta serà, al llarg de molt capítols, la seva motivació. Però quan el càncer remeti i White sàpiga que no morirà, hi ha una veritable lluita dins el personatge per continuar fabricant droga i venent-la, cosa que acabarà fent. El pringat s’ha transformat en Heisenberg, una persona sense escrúpols i d’ambició desmesurada que només té un objectiu, guanyar a qualsevol preu, a tot i a tothom. Podríem dir que, en passar-se al costat fosc, la seva motivació canvia: ara el que vol és mantenir el seu fill al seu costat.

 

 

 

Pare i fill

Però no el seu fill discapacitat, el biològic, sinó el seu fill simbòlic, en Jesse Pinkman. Des del començament la relació entre Walter White i Jesse Pinkman és la de pare i fill. En Walter arrossega Jesse a la seva activitat però mai són socis, perquè l’autoritat la té el primer i l’altre és l’aprenent. Walter li ensenya a Jesse nocions de química perquè li veu potencial, però també perquè pot ser l’hereu del seu coneixement, un hereu que el seu fill biològic no podrà ser mai. White sotmet Jesse aprofitant el seu caràcter dèbil, però alhora el guia i el protegeix, fins i tot d’ell mateix quan veu que cau en la droga al costat de la seva nòvia Jane. La solució serà expeditiva, molt a l’estil Heisenberg, i la deixarà morir ofegada en el seu propi vòmit, aconseguint d’aquesta manera que Jesse torni al seu costat. El binomi amor-odi, present en tota relació paternofilial, s’anirà alternant així fins al final, en que el sacrifici de Walter salvarà Jesse. Tal i com un pare faria amb el seu fill.

 

 

 

 

Los pollos hermanos: segona part

També les relacions familiars dominen en els secundaris. Si la cadena de restaurants Los pollos hermanos es diu així és per homenatge al company de Gus Fring, mort a mans del càrtel Salamanca, cosa que descobrirem en un flaix back; l’ànsia de venjança de Gus el portarà a ser un dels més grans capos de la droga del sud de Nou Mèxic. Com molts dels enfrontaments entre personatges de la sèrie aquest també acabarà malament, amb l’inestimable ajuda de Heisemberg, clar. Gus trobarà el seu final a mans de l’Héctor Salamanca, que venjarà així l’assassinat dels seus nebots, en una cadena acció-reacció-venjança-contravenjança que només podia tenir un final explosiu.

 

 

 

La família ho és tot: tercera part

Dins l’excusa familiar de Walter White s’hi inclou també la seva família política. S’estima la cunyada Marie i el cunyat Hank, són el més important per ell, quasi tant com la seva dona i els fills... però clar, que en Hank treballi per la DEA, l’agència antidroga de l’estat, no ajuda gaire a tenir una relació oberta i sincera. La revelació de qui és realment Walter White li arribarà a Hank en un moment d’introspecció, i ja sabrem des de llavors que el seu enfrontament no podrà acabar més que d’una manera: malament. I és que, com deien Els Immortals, “només en pot quedar un”.

 

 

 

Tot el que toques es converteix en...

Si fóssim molt fans d’Star Wars diríem que, com a resum del que és la sèrie, la baixada als inferns de White-Heisenberg és un trànsit de la bondat al costat fosc. Però com que la maldat d’Star Wars empal·lideix i es queda petita al costat de la de Breaking Bad, direm que la progressió del personatge és el camí d’una persona normal al més abjecte d’una societat, al més pur egoisme, a la més pura supervivència, al més pur sense sentit.

Al principi White té la sort dels cretins. Les coses li surten bé per pura casualitat, ja que no és el més llest ni el més ràpid ni té millors condicions materials i humanes que els que se li oposen. La seva sort és una mena de compensació per la vida fastigosa que li ha tocat viure, i en certa manera, com a espectadors ja ens està bé. Com que adopta el paper humil ens podem sentir identificats amb la seva ràbia i ens podem alegrar que les coses li vagin bé. És just.

 

 

 

Una altra cosa és quan deixa de ser humil. Des del moment en que empren la transformació cap a Heisenberg, és a dir, quan comença a controlar el joc, a tocar poder, a poder decidir, la nostra empatia desapareix. I no només perquè es converteixi en un monstre, que s’hi converteix, sinó per la quantitat de cadàvers que va deixant al seu pas. És just que mori Gale Boetticher, l’amable ajudant de laboratori que l’admira tant? No, no és just, però és necessari. És just que mori Gus Fring, que el sobrepassa en intel·ligència? No, però sense aquesta mort Heisenberg no pot progressar i anar més enllà. És just que mori Mike Ehrmantraut, el fidel servidor? No, i la mirada que fa quan es veu foradat serà més d’incredulitat que de sorpresa. És justa la mort de Hank, el seu cunyat? No, és la més injusta de totes, i a més, inútil.

 

 

 

Per això, la sèrie només podia acabar d’una manera, i tots sabíem com. Però que just abans de morir White-Heisenberg es redimís amb una bona obra no va acabar d’acontentar als més puristes, i va provocar riuades de tinta, tant a favor com en contra. No entrarem aquí en si el final va ser decepcionant o no... deixarem que ho valoreu vosaltres; ara bé, segons la nostra opinió, era de justícia aquesta última bona obra.

  Selecció de webs:

Bryan Cranston ja era conegut pel seu paper de pare a la sèrie Malcolm in the middle, però havia fet de secundari en infinitat de papers al cinema. Donar vida a Walter White li ha proporcionat molt més reconeixement, no només perquè li ha fet guanyar tres premis Emmy seguits al millor actor en sèrie dramàtica, sinó perquè els papers que li han ofert al cinema amb posterioritat ja són de protagonista. El podeu veure a Trumbo: la lista negra del cine, per exemple.

 

 

 
 
 

Aaron Paul, gairebé tan afortunat com Cranston en quant a premis (dos Emmys a millor actor de repartiment de tres nominacions), ha començat a fer algun paper en el cinema; el podeu veure a Espías desde el cielo, per exemple. Gens malament per un personatge, el de Jesse Pinkman, que havia de morir a la primera temporada i que es va salvar precisament per l’impressionat que va quedar Vince Gilligan de la seva actuació.

Anna Gunn també havia aparegut a infinitat de sèries anteriorment, entre elles la mítica Deadwood de l’HBO, i encara que també va guanyar un Emmy a millor actriu de repartiment, la seva carrera potser no s’ha vist tan beneficiada com la del seu marit a la ficció.

 

 

 

Bob Odenkirk dona vida a l’advocat Saul Goodman, que com veurem a l’spin-off Better Call Saul, és en realitat un nom inventat (sona com It’s all good man, és a dir, No passa res, home). Odenkirk és un comediant que havia treballat al programa Saturday Night Live, escriptor i creador de programes propis, i l’hem pogut veure darrerament en petits papers al cinema com a Los archivos del pentágono i The Disaster Artist.

 

 

 

 

Giancarlo Esposito és Gus Fring, l’amo de Los Pollos Hermanos, però la seva carrera té un llarg passat. Va conèixer Spike Lee l’any 88 interpretant un estudiant a School Daze, i després apareixeria en tres pel·lícules més del director, Do the Right Thing, Mo' Better Blues i Malcolm X. Posteriorment ha treballat en desenes de produccions, sobretot per televisió, i recentment ha debutat com a director amb un primer llargmetratge pel cinema, This Is Your Death.

 

 

 

 

 

 

 

Johnathan Banks, que interpreta l’ex-policia Mike Ehrmantraut, ha aparegut com a secundari en totes les sèries de la nostra vida: La casa de la pradera, Lou Grant, Cancion triste de Hill Street, Falcon Crest, Urgencias, Dexter... i com a curiositat, apareixia també a Aterriza como puedas i a Gremlins.

 

 

 

 

 

  Selecció de webs:

Quan Saul Goodman fuig després del desastre a Breaking Bad no tornem a saber res d’ell. La resposta la tindrem a Better call Saul, la sèrie apèndix nascuda de l’original, en la que se’ns revela quin és el seu destí: servir en una botiga de menjar ràpid de Nebraska.

Però l’interès de Better call Saul és que de seguida inicia un flaix back cap a sis anys abans de l’acció que s’explica a Breaking Bad. Coneixerem la història de Jimmy McGill, un advocat d’ofici honest però amb mètodes poc ortodoxos, que fa amistat amb el vigilant del pàrking dels jutjats, Mike Ehrmantraut Jimmy té un germà també advocat, molt brillant i soci d’un bufet important de la ciutat, però amb al·lèrgia als camps electromagnètics, una malaltia imaginària que l’impedeix de fer vida normal. La dependència del seu germà, i no només pel que fa a la malaltia, acabarà modelant la manera de ser de Jimmy.

Si Breaking Bad és la transformació d’un pare de família en narcotraficant, Better call Saul és la transformació d’un espavilat en advocat de narcotraficants. La diferència, però, és que Walter White podria haver parat en qualsevol moment i només és responsabilitat seva anar cada vegada més lluny. Jimmy McGill, en canvi, se’ns presenta com una víctima de les circumstàncies, una persona de bon cor a la que la vida va posant cada vegada més contra les cordes, fins que la ràbia el portarà a traspassar la línia.

Si heu acabat Breaking Bad i us heu quedat orfes dels personatges, Better call Saul és la vostra propera sèrie.

 

 
Data de creació: 20/02/2018 Data de modificació: 21/02/2018