Home del Renaixement en les lletres, el teatre i el cinema, Fernando Fernán Gómez va fer de tot i tot bé. La seva obra com a escriptor, actor, director teatral i cinematogràfic conforma un glossari dels aspectes culturals i socials de l’Espanya recent. Malgrat això, assegurava no sentir-se identificat amb l’adjectiu de polifacètic que molt sovint li acompanyava.

Fem un repàs de la seva trajectòria i reivindiquem una figura estimada i respectada pels professionals, indústria i també per diverses generacions d’espectadors.

 

Naixement entre bambolines i primer contacte amb el teatre

Fernando Fernán Gómez (Lima, Perú, 28 d’agost de 1921 – Madrid, 21 de novembre de 2007) va néixer durant la gira de la seva mare per Sud-amèrica, l'actriu de teatre Carola Fernán Gómez. Als cap de pocs mesos, la seva àvia el va traslladar a Madrid. Després d'abandonar els estudis de Filosofia i Lletres, es va vincular intensament al món del teatre, animat per l'escriptor Enrique Jardiel Poncela. El debut professional de Fernán Gómez va ser una peça teatral de Jardiel Poncela, “Los ladrones somos gente honrada”, iniciant així una prolífica carrera d'actor.

Com a dramaturg, el seu major èxit de crítica i públic va ser, sense cap dubte, “Las bicicletas son para el verano” (1977), obra guardonada en 1978 amb el Premi Lope de Vega de Teatre, i convertida també en cinta cinematogràfica pel director madrileny Jaime Chávarri. A més, Fernán Gómez és autor d'altres peces teatrals tan notables com “La coartada y Los domingos bacanal” (1985); “Del rey Ordás y su infàmia” (1983); i “Ojos del bosque” (1986). En 2002 va estrenar el monòleg “Defensa de Sancho Panza”, una peça teatral que l'autor va batejar també amb el nom de “Neoplagio en dos partes sobre Don Quijote de La Mancha”.

L’any 2019, dotze anys després de la seva mort, es va publicar el llibre “Teatre”, en el qual es reuneix per primera vegada totes les obres teatrals de l'autor. Conté, a més de tots els títols publicats en vida, molts altres textos que van ser portats a escena, però que van romandre inèdits i, també, una sèrie de grans descobriments fins ara desconeguts i, per tant, mai representats ni editats. En total, seixanta-nou anys d'escriptura teatral que comencen amb “El guiñol de Papà Dick”, en 1938, i conclouen amb “El mundo de Arniches”, en 2007.

 

El públic del teatre el posava nerviós

Malgrat aquesta dilatada i reconeguda trajectòria, Fernán-Gómez es va cansar massa aviat del teatre. La repetició diària, pel que sembla, se li feia insuportable, i el públic li posava cada vegada més nerviós. Va reconèixer que només va ser feliç, teatralment parlant, a la primera època, als anys cinquanta.

“Me retiré del teatro porque los espectadores me molestaban“

Fernando Fernán Gómez

 

Amor per la literatura i el cinema

Per altra banda, va ser un apassionat lector i molt procliu a l'escriptura, l'actor va alternar el seu ofici amb la seva passió literària amb la publicació de diverses obres, a més de les teatrals, com “El vendedor de naranjas”, “El mal amor” (finalista al Premi Planeta), “ El mar y el tiempo, El ascensor de los borrachos”, “La Puerta del Sol” i “El lirio dorado”. Algunes de les quals les va portar al cinema ell mateix o per altres directors.

 

Dels seus últims treballs al cinema destaquen “El abuelo” (1998) de José Luis Garci, “Todo sobre mi madre” (1999) de Pedro Almodóvar; “Plenilunio” (1999) de Imanol Uribe; “La lengua de las mariposas” (1999) de José Luis Cuerda; “Visionarios” (2001), de Gutiérrez Aragón o “El embrujo de Shanghái” (2002), amb Fernando Trueba.

 

La seva llarga trajectòria professional està jalonada de prestigiosos guardons, com el Premi Nacional de Teatre en 1985, el Premi Nacional de Cinematografia en 1989 o el Premi Príncep d'Astúries de les Arts en 1995. En el 2000 va rebre l'Os d'Honor en el Festival Internacional de Cinema de Berlín a tota la seva trajectòria, i en el 2001, la Medalla d'Or de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya.

 

Secrets de família

Fernando Fernán-Gómez provenia dels quatre costats d'una nissaga de grans actors. Sempre es va saber que la seva mare va ser Carola Fernán-Gómez, una actriu que va ser mare soltera. El seu pare, la identitat del qual sempre es va ocultar i no va ser mai definitivament reconeguda, va ser Fernando Díaz de Mendoza Guerrero segons reconeix el mateix actor en el seu llibre de memòries "El tiempo amarillo". Aquesta paternitat ho converteix en net de la gran actriu María Guerrero, 'La Brava', que es va casar amb Fernando Díaz de Mendoza, actor i aristòcrata. El segon descendent del matrimoni, Fernando Díaz de Mendoza Guerrero, es va enamorar i va tenir una història d'amor amb Carola Fernán-Gómez fruit de la qual va néixer Fernando Fernán-Gómez.
 

Un avi amb caràcter

Malgrat la seva aparença d'avi rondinaire dels últims anys, afavorida per la interpretació de la pel·lícula “El Abuelo” -adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Benito Pérez Galdós que va ser candidata l’Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula de parla no anglesa- ressaltava una sensibilitat i un encant, que el vam convertir sens dubte en un dels actors més prestigiosos i estimats del panorama del teatre i el cinema.