Música

Ha començat la tardor i, per a molts, torna la rutina. Hem volgut buscar un nou "Freak Out" que il·lumini aquests dies, que ho faci amb alegria, amb imaginació, sense bloqueigs produïts per la vergonya, la circumscripció a fòrmules o trucs. No, creativitat i humor i llibertat compartida.

Qui millor que els grans Sparks, una de les bandes més inclassificables del pop electrònic americà. Fins i tot això de pop electrònic els hi queda com un pijama petit. És una banda quasi totalment desconeguda aquí, o sigui que el musictecari escalfa les mans difusores.

La banda és una creació dels germans Ron i Russel Mael, cantant i teclista respectivament, creadors infatigables i responsables de bona part de les millors paròdies musicals de les 

últimes dècades. La seva carrera, quasi sempre en carreteres secundàries, és una font d'influències posteriors. Se'ls considera els pares de la new wave i del glam rock, però sense la trascendència (la pose) d'aquests. 



La seva discografia ja abasta 40 anys, que els hi hem d'agraïr un per un, com si haguessin acompanyat un travessia bíblica pel dessert convencional. Aquí va la seva carrera:

"Propaganda" (1974)

"Angst In My Pants" (1982)

"Plagiarism" (1997)

"Hello Young Lovers" (2006)

"The Seduction of Ingmar Bergman" (2009)

La seva música és sempre ballable i els sintetitzadors, així com la veu de Russell i són al capdavant. La seva actitut ha estat sempre entre sarcàstica i irreverent. Són protagonistes, també, d'una de les fites més estranyes i heroiques del món de la musica. L'any 2008 van tocar, durant 20 dies els seus 20 discos de forma consecutiva. El dia 21, van presentar l'encara inèdit disc 21è: The Seduction of Ingmar Bergman. 
 

Davant la impossibilitat de quedar-nos amb un sol vídeo, i amb el desig de que el 2012 ens porti vitalitat creativa, us oferim 3 vídeos d'aquests grans freaks de la música.

1) Mickey Mouse:

2) Aquesta ciutat no es prou gran pels dos:

3) La dolce vita: