Va néixer a Barcelona, filla del també escriptor i folklorista  Aureli Capmany i va créixer en una família liberal, intel·lectual, catalanista i  d'esquerres. Estudià a l'Institut Escola i més tard Filosofia i Lletres.

Amb la guerra el seu món familiar, culte, liberal i obert i els valors apresos a l'Institut Escola van desaparèixer. Aquesta ruptura va marcar la vida i l'obra de l'autora, com es reflecteix a la novel·la Lo color més blau (1982).

Als anys 40, paral·lelament a la seva feina a l'ensenyament, va començar la seva carrera literària, i el 1948 va quedar finalista de la primera convocatòria del premi Joanot Martorell amb la novel·la Necessitem morir i només un any més tard guanyaria el premi amb El cel no és transparent, aquesta obra però no va passar la censura i no es va poder publicar fins el 1963, refeta i amb el títol La pluja als vidres.

Les seves primeres obres, la majoria centrades en protagonistes femenines estan influenciades per l'existencialisme i servint-se de diferents tècniques, com el gènere gòtic, desgranen diverses crisis d'identitat  de personatges en conflicte amb la societat hipòcrita en la qual viuen.

A partir de la dècada de 1960, havent publicat ja unes quantes novel·les i degut a les seves activitats en el camp literari i teatral,  Capmany decideix deixar la feina de professora de filosofia. A partir d'aquest moment la seva tasca polifacètica és multiplica, a més de la novel·la, es dedica al teatre com a autora, directora i actriu i fundà el 1959 l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual junt amb Ricard Salvat, també es dedica als llibres d'assaig especialment sobre literatura i feminisme, a les traduccions, les col·laboracions amb els mitjans de comunicació, cursos, conferències entre altres activitats.

En aquesta dècada, l'obra de Maria Aurèlia Capmany, en plena maduresa literària, evoluciona cap a un relat més social, tot passant d'uns tractaments centrats en individualitats cap a d'altres més col·lectius amb implicacions i motivacions històriques. A diferència, també, de la primera etapa, Barcelona esdevindrà l'escenari de la majoria de les seves ficcions i, fins i tot, en serà un personatge destacat.

El 1968 va obtenir el premi Sant Jordi amb la novel·la Un lloc entre els morts.
Compromesa amb la lluita per les llibertats, va participar i militar en l'antifranquisme, el socialisme i el catalanisme, primer en la clandestinitat i després fins i tot exercint càrrecs oficials. No va acceptar, tampoc, el paper que el franquisme atorgava a les dones i fou la pionera a Catalunya, a través dels seus assaigs, en la introducció del feminisme modern, del qual en fou una activa defensora.
Admiradora de Virginia Woolf i Simone de Beauvoir, la condició de la dona es converteix en un dels eixos de la seva obra. L'editor Josep M. Castellet encarregà a l'autora l'elaboració d'un llibre semblant al de Betty Friedan, La Mística de la feminitat (1965), però centrat a Catalunya, un assaig, La dona a Catalunya, sobre les dones catalanes que fou un gran èxit.

En la seva vessant política fou regidora de l'ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona des de 1983 fins a la seva mort.

Són molts els adjectius que  defineixen la identitat d'aquesta autora: dona, catalana, intel·lectual compromesa, lúcida, tossuda, impertinent, amb una gran vitalitat i passió, una personalitat pública en diversos fronts oberts... trets  que podem trobar ben clarament en la seva trajectòria literària i vital.