The Shaggs
Freak Out! / The Shaggs, el pitjor grup de la història del rock?
Sí, és veritat, si veus la caràtula d'aquest disc no te'l compraries ni de conya, però s'ha 
Se n'ha parlat molt d'aquest grup i del seu únic disc "Philosophy of the world", que inclús ha estat qualificat com a "el pitjor disc mai fet"; no serem nosaltres qui direm el contrari, però potser quan ens endinsem en la seva peculiar història i la de l'esperpent que van parir no podem fer una altra cosa que veure'l amb uns altres ulls i tractar-lo amb cert "carinyo" si més no.
El grup (per anomenar-lo d'alguna manera) va néixer l'any 1969 a Fremont, un poble dels Estats Units, i estava format per tres germanes: Dorothy "Dot" Wiggin (veu principal i guitarra, i compositora de les "cançons"), Betty Wiggin (veus i guitarra rítmica) i Helen Wiggin (bateria); de fet es pot dir que ni elles mateixes volien formar-lo, va ser el seu pare qui les va "obligar" a aprendre a tocar els instruments i qui va pagar unes hores d'estudi per enregistrar el disc per què volia que les seves filles fossin estrelles del rock. I va aconseguir-ho a mitges per què si bé no van triomfar (per raons obvies) al seu moment, amb el temps va esdevenir un fenomen de culte.
Un altre detall que fa que la història sigui encara més fascinant és saber que el pare va tenir aquesta obsessió per muntar el grup de les seves filles per què la seva mare (l'àvia de les nenes) li va llegir la mà i va predir el seu futur: li va dir que es casaria amb una noia rosa, que tindria fills desprès de la mort de la seva dona, i sí, també va "veure" que tindria unes filles que muntarien un grup i serien famoses...; el cert és que les dues primeres parts de la "profecia" es van complir, per tant, era lògic que el senyor Wiggin s'ho prengués seriosament i fes cas a la seva mare.
El cas és que el disc es va enregistrar, el 9 de març de 1969, amb el lògic estupor dels tècnics de l'estudi, que no donaven crèdit al que estaven sentint: les nenes de tant en tant aturaven la gravació per repetir la cançó per què detectaven alguna errada..."però si no hi ha res que no ho sigui!!!" (devien pensar ells); es diu que quan els tècnics de so li van recomanar a Wiggins que les seves filles havien de practicar una mica més abans de gravar, ell va contestar que "No, les vull gravar ara que estan calentes!"...
Per continuar amb els despropòsits: un home que es trobava per casualitat a l'estudi, Charlie Dreyer, va veure una oportunitat d'or per timar aquells passerells i es va oferir a imprimir 1000 còpies del disc al seu segell 'Third World'. Va demanar que li donessin per endavant els diners, els en va enviar 100 còpies i va desaparèixer amb les 900 restants; no es va saber mai on van acabar ni què va ser d'aquell home. La resta de còpies que va poder aconseguir el pare van acabar en emissores de ràdio locals en un intent de donar a conèixer el grup però van passar amb més pena que glòria i no van tornar a gravar res més.
Tot i així van continuar actuant com a banda local, tocant al seu poble i voltants fins que es van separar finalment el 1975, després de la mort de......efectivament, Austin Wiggin, el pare, fet completament revelador: senyal de respecte cap el pare o alliberament per fi de la seva tirania obstinada?
El punt culminant de la seva llegenda, o almenys el punt de partida per què fos rescatat de l'oblit, va ser quan a partir dels anys 80 van aparèixer un seguit de defensors del disc: el 1980, la discogràfica Rounder Records va reeditar el disc gràcies a la intervenció del grup NRBQ (fans confessos), fet que va contribuir a que The Shaggs arribessin a més públic, i que es fessin ressenyes del disc als mitjans i que per fi tingués la publicitat que tant li hauria agradat al senyor Wiggin.
El mateix Frank Zappa (provocador com pocs) va afirmar en un programa de ràdio 
Per la seva part Jonathan Richman (cantant de The Modern Lovers) també el va elogiar, i sembla que sense cap mena de sarcasme: «For me, one song about your real life is worth ten "professional" songs. The Shaggs convince me that they're the real thing when they sing».
El 1999 el disc es va tornar a editar, aquest cop en format CD, per part de RCA Victor, contribuint de nou a que es parlés del mite; inclús el 2001 el segell Animal World va treure "Better than The Beatles" (en referència segurament al comentari de Zappa), un àlbum de tribut a The Shaggs.
Grups més recents com Deerhoof també han deixat anar la seva admiració al grup, fins i tot el 2011 The New York Theater Workshop va produir un musical de The Shaggs i inclús hi hagut notícies relacionades amb una possible adaptació cinematogràfica...
I què és el que trobem al disc? Doncs de manera general podem dir que la música de The Shaggs, ni té sentit de la melodia ni qualitat, es arítmica, dissonant, naif, gairebé sinistra pel seu primitiu infantilisme...; tocaven els seus instruments fora de to (instruments de poca qualitat comprats de segona mà) que semblaven obeir només les lleis de la dissonància i el caos, trobem també línies vocals desafinades, guitarres anant per lliure sense cap mena de sentit, la bateria "inventant" sense saber-ho nous ritmes propers al free jazz més avantguardista... I què dir de les lletres? Doncs que són indescriptibles, ingènues i infantils a més no poder...pròpies d'unes noies amb aquella edat i amb aquell entorn, també s'ha de dir.
Sigui com sigui i admetent la seva ínfima qualitat, Philosophy of the World continua essent rellevant avui dia, mentre molts artistes experimentals pretenen composar al marge dels límits de la música, elles simplement ho desconeixen per complet i sense voler-ho han aconseguit un cert estatus de culte, convertint-se en tot un referent de l'anomenada outsider music. Molts han destacat a The Shaggs per les seves composicions "intuïtives" i per la seva innocent sinceritat i és potser aquest aspecte el que ha captivat a molts: per què és una música completament humana, que mostra les coses com són, amb total honestedat, per bé i per mal.
Aquí teniu doncs un disc del que s'han dit tots els adjectius possibles. Naïve, primitiu, amateur o seminal, però que ha aconseguit el seu propi lloc dins de la història, i, si més no d'una manera diferent a com havia imaginat el senyor Austin Wiggin, li ha acabant donant la raó per què al final es va complir totalment la profecia.
Alguns el qualifiquen com el "millor pitjor àlbum mai publicat" o, com diu un comentari a la pàgina de lastFm, "música bonica e innocent que et farà somriure com un idiota... si primer no t'ha fet sagnar les orelles".
