Electrònica en femení

Als darrers cinc o sis anys han sorgit al panorama de l’electrònica una notable quantitat de dones que estan produïnt un musicón d’allò més estimulant i inspirador. N’hi han moltes, ja podeu anar prenent nota. Artistes tan diverses com Laurel Halo, Holly Herndon, Lucrecia Dalt, Kaitlyn Aurelia Smith, Inga Copeland, Helena Hauff o FKA Twigs s’han aprofitat del camí que van obrir al seu moment pioneres de l’experimentació com Delia Derbyshire, Pauline Oliveros o Daphne Oram i renovadores com Laurie Anderson, Suzanne Ciani o la mateixa Björk. Hem pensat que aquest seria un bon moment per fer una petita cronologia sobre música electrònica en femení. Amb aquesta selecció volem -més enllà de les qüestions de gènere- fer un tribut a les diferents generacions de creadores que van estimular (i desafiar) les nostres neurones i a les que ho faran en el futur.

 

1960- 1970 Esculpint el so: Pauline Oliveros, Delia Derbyshire, Daphne Oram, Eliane Radiague

El BBC Radiophonic Workshop. Aquesta va ser la plataforma que va fer possible que aquest grup d’artistes (considerades com a artesanes en el seu moment) trobessin una via d’expressió creativa. A finals dels anys cinquanta la BBC va començar a emetre una sèrie de programes que fugien d’allò convencional (la llegendària “Doctor Who”, per exemple) i que requerien una atmosfera musical igualment innovadora i otherworldly. Els instruments tradicionals ja no servien per a produir aquests nous sons i així és com músics com Daphne Oram o Delia Derbyshire (llicenciada en ciències matemàtiques a Cambridge, atenció) van començar a investigar les possibilitats creatives dels aparells electrònics. Per arribar a aquests nous territoris sonors aquesta generació de músics no disposava ni d’ordinadors ni de sintetitzadors, sinò que es limitaven a enregistrar un so en el mateix estudi i després manipular-lo analògicament, afegint diferents efectes (reverberació, efectes d’eco, accelerant o alentint la gravació). Sovint els tècnics de la BBC obrien les màquines grabadores i manipulaven els circuits elèctrics per tal d’extreure nous efectes (com si li canviessin el cervell a un robot). A mitjan dels anys seixanta van començar a experimentar amb els primers sintetitzadors i moduladors de so, moment en el qual Delia Derbyshire va abandonar l’estudi. L’objectiu del BBC Workshop -tal com un presentador es va encarregar de recordar en certa ocasió a l’inici d’un programa- no era crear música pop melòdica de la que podríem xiular mentre preparem una truita de carbassó, això està clar, sinò ampliar els límits de l’univers sonor conegut.

 

 

En aquest breu documental podeu conèixer una mica més a fons la figura de Delia Derbyshire.

 

Font: Bibarnabloc.cat

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

1970-1980 “This is the time and this is the record of the time”: Laurie Anderson, Suzanne Ciani, Laurie Spiegel

Deia la nostra companya Chelsea Girl a l’entrada que li va dedicar a Big Science que “més enllà de l’estètica i els mitjans utilitzats, la gran aportació de Laurie Anderson està en la capacitat per descriure, analitzar i qüestionar la cultura occidental en general i la nord-americana en particular”. L’artista americana resumeix com ningú les virtuts de l’escena avantgarde novaiorquesa de principis dels anys vuitanta. En els seus discos -entre els quals destacaríem “Big Science” (1982) i “Mr Heartbreak” (1984)- trobem una barreja de poesia, spoken word, electrònica, comentari social, projectes multimèdia, performance art, pel.lícula i projeccions… Com us podeu imaginar la seva proposta encaixa millor en el circuit de sales d’exposicions i museus que no pas en els clubs nocturns, però el seu llegat artístic -encara en curs- és d’una transcendència indiscutible. Al cap i a la fi no tota la música electrònica està feta per a ballar!

Per la seva banda, Suzanne Ciani i Laurie Spiegel es serveixen de l’electrònica per crear un discurs contemplatiu i hipnòtic que es complementa perfectament  amb la corrent new age i post-minimalista que estava en alça a principis dels anys vuitanta. Formada a la universitat californiana de Berkeley i amb estudis de piano clàssic, Suzanne Ciani va ser una de les primeres dones en fer-se un nom de prestigi en l’escena electrònica, col.laborant amb multitut d’artistes, fent bandes sonores i guanyant fins a cinc premis Grammy. A principis dels vuitanta es va traslladar a Nova York, on formà part de l’escena de vanguàrdia del Soho. La música new age d’aquells temps no seria el mateix sense ella, i als darrers anys ha rebifat l’interès per aquest tipus de música en general i el de la Ciani en particular. Si busqueu una introducció al seu univers musical us recomanem la compilació que al 2011 va publicar el segell Finders Keepers, “Lixiviation 1969-1985”.

 

 

Malgrat haver col.laborat amb artistes com Nam June Paik o inclús amb organitzacions tan prestigioses com la NASA (la seva recreació del “Harmonices Mundi” de Kepler obre el disc “The Sounds of Earth” que la NASA va introduir al satèl.lit Voyager que dóna voltes per l’univers des de l’any 1977), la figura de la Laurie Spiegel segueix sent relativament poc coneguda. Formada a la universitat d’Oxford, Spiegel va ser de les primeres en experimentar amb la creació musical per ordinador. La seva aparició a la banda sonora de “The Hunger Games” ha servit per despertar un cert interès en la seva carrera discogràfica. Ara hi ha molts productors musicals treballant amb ordinadors, però a principis dels vuitanta eren només un grapat. També va ser de les primeres en endinsar-se en el món del video art. El seu millor treball -apropiadament titulat “The Expanding Universe”, reeditat recentment- inclou algunes peces que es van enregistrar a l’any 1974, uns anys abans de que Kraftwerk comencessin a experimentar amb la música feta per ordinadors. Poseu la magistral composició que obre el disc, “Patchwork”, i notareu com l’univers s’expandeix dins vostre.

 

Font: Bibarnabloc.cat

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

1990-2000 Endinsant-se als boscos: Björk

Reivindicada tant per la crítica més especialitzada i gafapasta com per una multitut de seguidors d’abast gairebé interplanetari, el llegat de l’artista islandesa més famosa de la història constitueix una mena de compendi de les qualitats artístiques de totes les pioneres que mencionavem abans. Björk ho absorbeix tot i li afegeix la seva pròpia personalitat i carisma. A les seves cançons trobem rastres de l’actitut arriscada i experimental de Pauline Oliveros o Daphe Oram, de la lírica electrònica vanguardista de Laurie Anderson, de John Cage, de Kraftwerk, de Robert Wyatt… La seva música és gairebé l’experiència estètica total, va més enllà del que és estrictament musical per endinsar-se en l’emoció i la sensació pura.

Björk és una artista instal·lada en la búsqueda constant. Ha col.laborat amb multitut de músics, des de Raimundo Amador a Howie B, passant per PJ Harvey, Tricky, Death Grips o els africans Konono #1. Ha fet exposicions al MoMA, col.laborat amb el món de la moda, musicals amb el director danès Lars Von Trier, concerts al Liceu barcelonès i al Carneggie Hall de Nova York, grans festivals… La seva discografia la trobareu fàcilment a les biblioteques de la xarxa i és un corpus musical apassionant en el que destacaríem dues obres: Vespertine (2001) i Homogenic (1997).

 

Font: Bibarnabloc.cat

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

2000-actualitat Explosió de talent: Laurel Halo, Holly Herndon, FKA Twigs
Com deiem al principi de l’article, vivim un moment creatiu molt estimulant pel que fa a l’electrònica en femení. Hem escollit tres artistes contemporànies però podrien haver estat moltes més. Us animem a que escolteu la playlist d’Spotify que hem el.laborat per l’ocasió, en la que podreu trobar cançons de Jessy Lanza, Kelela, Karen Gwyer, Grimes, Jenny Hval, Julia Holter, Jlin o Fatima Al Qadiri.

FKA Twigs s’inspira en el trip hop de Bristol per crear un discurs propi que en viu recorda a Björk: extrany, visceral, emocional i cerebral al mateix temps. L’artista anglesa amb ascendència jamaicana va iniciar la seva carrera com a ballarina i és una de les figures centrals de l’escena R&B més arriscada. Ha treballat amb productors com Kanye West, Arca o Dev Hynes. El seu únic treball publicat fins ara, “LP1” (Young Turks, 2014), ens presenta una artista d’allò més prometedor.

Holly Herndon s’acosta a la música electrònica des d’una perspectiva conceptual: com es configura el diàleg entre tecnologia i humanitat al segle XXI. Formada musicalment al terreny del cant coral, la nord-americana Holly Herndon no va començar a manipular aparells electrònics amb propòsits musicals fins que va entrar a la universitat. Poc temps abans va estar vivint a Berlin un temps, ciutat en la que inevitablement va entrar en contacte amb l’escena electrònica. La universitat d’Stanford va decidir concedir-li una beca d’investigació i es va establir a San Francisco. L’any passat va publicar “Platform”, en el que incloïa una cançó que utilitzava recursos sonors basats en el misteriós món del ASMR (en anglès Autonomous sensory meridian response).

 


Laurel Halo és com una enviada del futur; gràcies a ella podem escoltar ara el que es farà d’aquí vint-i-cinc o trenta anys. Deconstrueix el tecno clàssic que es feia a Berlin o Detroit i ho porta tot més enllà. Va crèixer a Michigan, EEUU, on va estudiar piano clàssic i violí. Els seus primers maxi-singles encara estaven orientats a la pista de ball, però a partir de “Quarantine” la Halo va expandir el seu discurs amb una col.lecció de cançons que s’apropaven al pop. Una mica més tard ens va tornar a descol.locar a tots amb el magistral “In Situ”, on flirtejava amb el jazz, Theo Parrish i la rítmica més assimètrica.

 

 

Font: Bibarnabloc.cat

Data de creació: 02/03/2017 Data de modificació: 08/03/2017