Billie Holiday: 100 anys del seu naixement

Billie Holiday

Eleanora Fagan Gough (Filadèlfia, 7 d'abril de 1915 – N.Y. 17 juliol de 1959).

Poques vegades una artista ha estat tan admirada per la seva capacitat d'expressar els aguts sentiments del dolor que comporta l'amor. Una veu que penetra directament dins l'ànima de qualsevol que l'escolti. És un efecte immediat, universal i etern.
Billie ens sedueix amb facilitat perquè el que escoltem prové directament de les profunditats del seu cor, tal com raja, amb un talent natural per l'art d'emocionar a través de la música. Billie és el blues més descarnat i sofisticat a l'hora, sempre envoltada de músics extraordinaris que l'embolcallen suaument i l'admiren completament, tant com ella a ells. Els enregistraments de Billie són un llegat impagable, un regal de i per a la sensibilitat humana. 

No va tenir una vida fàcil: filla d'uns pares adolescents, maltractada i abusada, prostituïda a partir dels 12 anys per acabar sent addicte als opiacis (morfina i heroïna) i fumava marihuana. El seu infortuni seguia: solia ajuntar-se amb proxenetes violents i lladres.
Un dia, arran d'un càsting que fou un fracàs, el pianista de l'audició la va invitar a cantar i  el productor John Hammond s'adonà de la seva qualitat, malgrat la nul·la formació musical.
El primer disc el va gravar quan tenia 18 anys amb Benny Goodman. Durant la seva època de grans èxits, compartí escenari amb Teddy Wilson, Lester Young, Count Basie,  Artie Shaw Buck Clayton o Coleman Hawkins.
 


Billie Holiday i Coleman Hawkins

El seu particular timbre de veu, molt vinculat a intèrprets clàssics del blues com Bessie Smith o Ma Rainey i la seva llibertat rítmica, van fer-ne una de les cantants més personals i influents del món del jazz. No obstant, Holiday no va saber assimilar l'èxit: consumidora habitual de drogues i alcohol, poc a poc va entrar en un procés de decadència artística, el qual es va sumar una desafortunada vida sentimental que la va conduir a una profunda depressió.
Durant aquest període de decadència va seguir actuant, acompanyada per músics mediocres, gravant el seu pitjor repertori i consumint el merescut crèdit que havia obtingut en la seva primera època. No obstant, a mitjans de la dècada de 1950 va aconseguir refer la seva carrera, però una cirrosi hepàtica va acabar finalment amb ella el 1959. El 1956 havia aparegut la seva autobiografia  "Lady Sings the Blues".

Un miracle es repetia quan sortia a l'escenari: amb la seva veu espessa i lànguida, fins la cançó més senzilla arrebossava sensualitat, saviesa i emoció . Era, un cop més, Lady Day.
Juntament amb Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, està considerada entre les més importants i influents veus femenines del jazz.
El tema "Strange Fruit" va ser considerat com la millor cançó del segle XX per la revista Time el 1999.


Altres títols mítics són God Bless the Child, Trav'lin' Light, Gloomy Sunday, Lover Man, Summertime, I'll be seeing you, Crazy he calls me, Body and Soul. 
 

 

 

A les biblioteques trobaràs:


"The Ultimate Collection"


"Lady in satin"



"Billie Holiday Songbook" 


"Strange fruit"



 

"The Complete Commodore & Decca masters


Més obres de Billie Holiday a les biblioteques ►

 Selecció de webs:

 També et pot interessar:


Torna al prestatge ►

Torna a les efemèrides ►

Data d'actualització: 06/04/2015