París era una fiesta
"París era una festa" són les memòries de l'escriptor Ernest Hemingway en què rememora l'època viscuda a París els anys 20 del segle passat: era jove, pobre, feliç i volia ser novel·lista.
Les escriu al final de la seva vida; Hemingway està maltat d'hemocromatosis, depressiu i en tractament a base d'electroxocs a la Clínica Mayo, turmentat per diverses tragèdies familiars, paranoic a ulls dels seus amics perquè se sent vigilat per l'FBI de John Edgar Hoover (després va resultar que sí, que el vigilaven), convertit en un personatge ell mateix, un home excessiu i una celebritat mundial. Doncs aquest home a les portes d'un imminent suïcidi escriu sobre una vida amable i senzilla que enyora, de 30 anys enrere.
Explica els seus hàbits d'escriptor, la disciplina de treball que s'imposa, la manera de mirar d'un escriptor, la recerca de llibres en anglès a París, el descobriment d'autors i novel·les que el van marcar, la relació amb altres escriptors com Gertrude Stein (certament molt egocèntrica), Ezra Pound (tot bondat), Scot Fitgerald (i la tòxica Zelda, Déu l'hagi perdonada), Ford Maddox Ford (un mentider per cansament) i en menor mesura James Joyce (tot i que eren companys de borratxeres, sí en plural); tots ells rondaven pel París d'entreguerres. En aquest sentit París era una festa es pot llegir com una guia per a un escriptor novell, la qual cosa no exclou altres possibles lectures com veurem més endavant.
La gènesi de l'obra és una aventura en ella mateixa; en una visita a l'Hotel Ritz de París el 1956, Hemingway recupera casualment dos baguls que havia deixat allà i donat per perduts durant anys; Ja se sap que una cosa és el Ritz i una altra l'Hostal Casa Pepe, que no et guarden res que hagis deixat pel mig. Entre andròmines de tot tipus, troba uns quaderns d'anotacions de l'època i es posa a treballar en les seves memòries. Les pren i abandona en diversos moments, les compagina amb altres compromisos, passa per malalties i ingressos hospitalaris, viatges... fins que finalment el 2 de juliol de 1961 Ernest Hemingway es treu la vida disparant-se a la boca amb una escopeta; Com estan les memòries en aquell moment? Inacabades, com altres obres que també va deixar sense versió definitiva, però hi ha diversos esborranys i un munt d'anotacions. La Mary Welsh, la seva quarta dona es posa a editar els esborranys i llavors decideix conservar el cos dels capítols que semblen més acabats, amb algunes modificacions que ella considera oportunes i afegeix un capítol final que lligui tot una mica i doni coherència al conjunt. Aquesta versió veu la llum el 1964.
Durant 45 anys A Moveable Feast coneix reimpressions i traduccions a multitud de llengües. Ara bé, el 1979 Gerry Brenner un investigador accedeix als manuscrits originals i escriu un treball crític sobre les decisions que va prendre l'editora i executora testamentària "Are We Going to Hemingway's Feast?" (1982). Mary Welsh mor i l'executor testamentari passa a ser Patrick Hemingway, fill de l'escriptor. El 2004 Seán Hemingway rep l'encàrrec del seu oncle de fer una versió restaurada de A Moveable Feast i a 2009 veu la llum la versió restaurada de l'obra.
Seán Hemingway, net de l'escriptor i de la seva segona dona, Pauline Pfeiffer, a banda de la relació de parentiu, és conservador a la secció d'art grec i romà del Metropolitan Museum of Art de Nova York i aborda l'edició com una feina arqueològica; adopta l'ordre del capítols d'un dels esborranys d'Ernest Hemingway, recupera les omissions de l'edició anterior, recupera la veu narrativa original d'alguns fragments i incorpora material no publicat en un annex.
Detractors i amants dels canvis introduïts encara discuteixen qui queda més bé o més malament en una versió o en una altra i què pretenia la Mary Welsh amb les primeres omissions i canvis. En aquest sentit, Ernest Hemingway volia demanar disculpes a Hadley Richardson (la seva primera dona) o més aviat culpar la seva segona dona (Pauline Pfeiffer) d'altres greuges familiars, certament la Pauline queda al peu dels cavalls? I la Mary Welsh (quarta dona) estava gelosa de la Hadley Richardson o volia preservar una certa imatge del personatge públic que era Ernest Hemingway? Els amants de sèries tipus Dinasty o Succession poden fer lectures comparades de les dues versions i entreveure intencions.
Hi ha una tercera lectura que poden endevinar en aquesta entrevista a Seán Hemingway per a la revista on line “Oprah”, d'Oprah Winfrey. Es tracta de l'apropament a la figura del propi avi, un avi figura pública, del qual es porta el cognom, al qual no es va arribar a conèixer, però que ha determinat bona part de la història familiar.
Si us interessa “l'edició restaurada” disposeu de la traducció al català promoguda per l'editorial Viena el 2018. La versió de 1964 es consultable en castellà, tant a l'edició de Lumen de 2013 en tapa dura, com en altres anteriors de Seix Barral ara descatalogades però a l'abast a moltes biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals.
Més informació:
Recomanat per Rosa López LLebot. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.
