L’any 2017 se celebren els 390 anys de la mort de Luís de Góngora.

Considerat un gran poeta i dramaturg del Segle d’Or i representant del corrent anomenat gongorisme o culteranisme. Els autors del culteranisme posen més èmfasi en la forma i la estètica que en el contingut, a través de recursos lingüístics diversos que doten de sonoritat al text. La mitologia és un tema recurrent.

«Desde una roca un Doctor
muy bien por la paz aboga
sin considerar mejor,
que de la más grave toca
hace banderas Amor.»

Luis de Góngora

Va néixer a Còrdoba l’11 de juliol de 1561. Va estudiar a Salamanca i posteriorment va ser nomenat sacerdot, funció que va assumir com una manera pràctica de subsistir més que per convicció devota.

Al 1603 es trasllada a la Cort de Valladolid, amb la intenció de millorar el seu nivell econòmic. És en aquesta època que s’inicia la coneguda rivalitat amb Francisco de Quevedo.

Góngora escriu de Quevedo:

«Musa que sopla y no inspira
y sabe que es lo traidor
poner los dedos mejor
en mi bolsa que en su lira,
no es de Apolo, que es mentira».

Va ser nomenat capellà de Felip III de l’any 1617 fins a 1626. Tot i així fins a la seva mort va arrossegar problemes econòmics. Fins al punt que va morir en la més de les absolutes misèries a causa d’una apoplexia a Còrdoba el 23 de maig de 1627.

La seva obra es caracteritza per l’ús de la sàtira, un estil lleuger i el to humorístic. Es divideix en tres grans blocs:

• Poemes menors
• Poemes majors “La fábula de Polifemo y Galatea” (1613), “Soledades” (1612) i el “Panegírico” dedicado al Duque de Lerma.
• Teatre a les quals trobem “Las firmezas de Isabela” (1610), “El doctor Carlino” (1613), “La Comedia Venatoria”