Entrevistes virtuals

Jaume Cabré 

Jaume Cabré Fabré va néixer a Barcelona (dreta de l'Eixample) l'any 1947. És escriptor i guionista. Ha viscut a Vila-real (Plana Baixa) i actualment resideix a Matadepera.

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, va ser catedràtic d'ensenyament mitjà i és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Ha compaginat la seva feina de professor amb l'escriptura i la creació de guions televisius i cinematogràfics. Juntament amb Joaquim Maria Puyal va guionitzar la primera sèrie de llarga duració produïda per Televisió de Catalunya (La Granja, 1989-1992). Després va treballar en els guions de series com: Estació d'enllaç, Crims, La dama blanca, Nines russes,... Amb Jaume Fuster, Vicenç Villatoro i Antoni Verdaguer van fer els guions de dues pel·lícules basades en les seves novel·les, La teranyina i Havanera. L'any 1976 entra a formar part del col·lectiu literari Ofèlia Dracs.

L'any 1974 va editar el seu primer recull de narracions (Faules de mal desar), posteriorment ha publicat novel·les per a adults i algunes obres de narrativa juvenil com L'any del blauet (1981) i L'Home de Sau (1984).

Totes les seves novel·les han estat traduïdes a més d'una vintena de llengües, amb nombroses reedicions.

Avui en dia la seva feina literària està centrada en la novel·la i el relat, tot i que també ha publicat i dirigit al Teatre Nacional de Catalunya Pluja seca i llibres d'assaig sobre l'escriptura i la lectura El sentit de la ficció (1999) i La matèria de l'esperit (2005).

La seva obra narrativa gaudeix de gran rigor conceptual i literari i alhora destil·la una escriptura lenta, reposada i molt meditada, les seves obres no són fruit de la improvisació. Una de les seves millor novel·les, Les veus del Pamano es va plasmar en una minisèrie on es narren fets relacionats amb la Guerra civil espanyola i la posterior situació de postguerra en un petit poble de muntanya.

Ha rebut nombrosos premis literaris, entre ells el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. L'any 2014 li concedeixen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.



A les biblioteques trobaràs


'L'any del blauet'


'Baix continu'


'Carn d'olla'
'Faules de mal desar'
'Fra Junoy o l'agonia dels sons'


'El llibre de feixes'


'Galceran, l'heroi de la guerra negra'


'Havanera'
'La història que en Roc Pons no coneixia: 1714'
'L'home de Sau'


'Les incerteses: sobre la creació del món'


'Jo confesso'


'Llegia però no movia els llavis'
'Llibre de preludis'
'La matèria de l'esperit'


'El mirall i l'ombra'


'L'ombra de l'eunuc'


'Pluja seca: carta del papa a la reina Maria'
'Senyoria'
'La teranyina'


'Toquen a morts'


'El track'


'Les veus del Pamano'
'Viatge d'hivern'
'Què pensa Jaume Cabré?'


Més sobre Jaume Cabré a les biblioteques ►

 

Adaptacions cinematogràfiques

 



Verdaguer, Antoni. La teranyina, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Jaume Cabré: Memòria del projecte. Terrassa: Floc Cinema Video, 1990.

 



La teranyina, una pel·lícula d'Antoni Verdaguer. [S.l.]: Vernal, DL 2005. 
(basada en la novel·la de Jaume Cabré)


 




Les veus del Pamano, una pel·lícula de Lluís M. Güell. Barcelona: Fànatic, 2008.


Recomanació

 

Jo confesso
Cabré, Jaume
Barcelona: Edicions Proa. Col·lecció Biblioteca A Tot Vent, 559. 2011

 

El protagonista, l'Adrià Ardèvol, te greus mancances afectives per part de la seva família, que supleix amb un amic íntim, en Bernat, que coneix de les classes de violí, així com dos ninots. El seu pare té una botiga d'antiguitats on el tresor més preuat és un violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes de les histories narrades a la novel·la. Té un amor de joventut, la Sara, però aquesta fuig a París sense motiu aparent i sense donar explicacions. L'Adrià, tot i que intenta oblidar-la, es veu en la necessitat de saber el perquè de tot plegat, però ella el torna a rebutjar. És aleshores quan s'endinsa en l'estudi i acaba convertint-se en un savi, que escriu assaigs i dóna classes a la universitat. Fins que un bon dia la Sara torna amb la intenció de reprendre la seva antiga relació, i que ara sabem es va trencar per la influència dels pares que guarden secrets inconfessables. Després d'un temps la Sara abandona el domicili i marxa a viure amb el seu Germà. L'Adrià, un cop més, enfonsat, decideix ofegar les penes amb una antiga amant. La Sara pateix un greu accident, ja a l'hospital l'Adrià es fa perdonar, però de res serveix ja que ella mor poc després deixant-lo de nou totalment desemparat. Comença llavors a escriure les seves memòries on explica tot el seu passat abans de que una greu malaltia li acabi d'esborrar tots els seus records.

Jo confesso, és una llarga carta d'amor d'algú que s'ha trobat sol durant quasi tota la seva vida, només acompanyat per llibres, antiguitats i alguns secrets, algú que tot i estimar sense límits no ha estat correspost de la mateixa manera, algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident.
 

Selecció de webs

Vés a Entrevistes Virtuals ►

Data d'actualització: 23/04/2015