Festival Sitges 50 anys del millor fantàstic

El Prestatge de cinema s'ha desplaçat a Sitges per celebrar els 50 anys del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i ha fet una tria de les pel·lícules més rellevants d'enguany i una selecció dels grans clàssics que han passat pel Festival de la Blanca Subur. 

La forma del agua (The shape of water) 

Tocant tots els pals

Quan Guillermo del Toro va presentar la seva nova pel·lícula al Festival de Sitges s’hi va referir com “la millor pel·lícula que he fet mai”, mentre que va reivindicar el gènere romàntic al que es podria adscriure justificant que “sóc un dels pocs bojos que encara creu en l’amor”. Crida l’atenció aquest suposat canvi de registre en la filmografia del director mexicà, fins que el visionat del film ens desvetlla la realitat: és una història d’amor... a l’estil del Toro.

El cos central de la història és l’atracció entre una netejadora muda d’un laboratori secret de l’estat i un estrany monstre aquàtic captiu, en el marc de la guerra freda als Estats Units dels anys 50. La protagonista, esplèndida Sally Hawkins, entra en contacte amb l’estrany ésser a través de la música, i hi acaba establint una relació de passió i amor narrada en el to més poètic imaginable.

Amb una estètica deutora de l’Amèlie del Jeunet, i acompanyant l’acció amb la música del sempre impecable Alexandre Desplat, la pel·lícula no es queda només aquí. Aprofitant el marc històric en que es desenvolupa assistirem també a una història d’espies, de prejudicis racials, de repressions sexuals, i del valor de l’amistat. Tots aquests temes com a contrapunt i complement de l’acció principal, hàbilment inserits, acabaran concluint en la necessitat de l’acceptació de la diferència.

I per acabar, menció especial per a l’antagonista, l’autèntic monstre del relat en tots els sentits, un Michael Shannon que ni tan sols quan somriu és capaç de deixar de semblar inquietant.

 

Fenar Ahmad: Darkland (Undervenden) 

Sol contra tots

Un prestigiós cirurgià cardíac rep la crida d’ajut del seu germà, un jove que va de mal borràs per causa dels seus contactes amb el crim organitzat. Quan el vulgui ajudar serà massa tard, ja que haurà caigut assassinat; davant la passivitat de la policia començarà la cerca dels culpables, i acabarà executant la venjança personal després d’un intens entrenament físic.

Explicat així ho hem vist mil vegades. I, en aquest sentit, Darkland no s’aparta ni un mil·límetre de l’esquema argumental més trillat: el germà gran triomfador, el germà petit bala perduda, la mort a mans dels mafiosos, els dolents implacables, l’entrenament en el garatge d’un amic bondadós, trets, persecucions, cops demolidors amb el tors nu i untat d’oli, flames de fons, i el final que tothom espera.

L’única cosa – l’única- que s’escapa al tòpic és el marc de la història: ens trobem a Dinamarca i els protagonistes són fills d’exiliats iraquians. Si no fos per això, perquè ens mostra retalls de la vida de la comunitat àrab i del xoc cultural amb la sempre tranquil·la, pacífica, civilitzada i freda Copenhaguen, podríem relegar tranquil·lament el film a la sobretaula del diumenge a la tarda.

 

Brian Taylor: Mom and Dad

Els meus pares no m’entenen

El director de Crank signa una història de zombies donant-li la volta al gènere. En comptes d’un virus que faci menjar-se els humans entre ells, ens trobem davant d’una epidèmia massiva de bogeria que fa que els pares ataquin els seus fills. Deixant de banda que la inspiració pugui venir de l’instint assassí que qualsevol pare o mare ha desenvolupat alguna vegada pels seus xurumbels, cal reconèixer que la idea no deixa de tenir la seva gràcia.

El to general de la cinta oscil·la entre el més gore, amb abundant profussió de sang, i l’humor negre més gruixut; si a més afegim que el protagonista és Nicholas Cage, està clar que no ens podem prendre seriosament la proposta. Aquesta seria la millor virtut de la cinta, precisament, transitar el difícil camí del friquisme caient en el ridícul, com a la mítica Braindead: Tu madre se ha comido a mi perro del Peter Jackson. A jutjar per la rebuda del públic sembla clar que es convertirà en un clàssic de culte en molt poc temps, perquè, què nassos, si és original, bèstia, i rius, que més pots demanar?

 

  A les biblioteques trobaràs:

Taylor Sheridan: Wind river

Territori primitiu

S’ha estrenat a la secció Òrbita del Festival de Sitges 2017 (d’exhibició de títols limítrofs al gènere fantàstic) la primera pel·lícula com a realitzador del guionista de Sicario (2015) i Comanchería (Hell or High Water, 2016): Wind River (2017), el neowestern de Taylor Sheridan.

Wind River és el nom de la reserva índia dins l’estat de Wyoming on una de les seves joves hi apareix assassinada, amb signes d’abús, després d’una cursa desesperada per la neu que cobreix tot el territori. Un caçador i rastrejador local d’animals salvatges (un lacònic i subtil Jeremy Renner), víctima ell mateix d’una experiència semblant en perdre la seva filla en circumstàncies paregudes, s’aliarà amb la inexperta agent de l’FBI enviada allà per esclarir el cas. La investigació farà aflorar tristes constatacions: l’abandonament actual de la comunitat ameríndia, a les úniques mans de l’oficina del sheriff local; la facilitat amb què una violència latent pot esclatar en una terra àrida i ruda, sense concessions; i l’eterna assimilació de la condició de les dones com a éssers inferiors i que, per tant, poden ser tractades com a tals.

Potser Wind River no ens aporta gaire res nou a nivell artístic o narratiu, però la seva suggeridora fotografia, a càrrec de Ben Richardson, el pols que sustenta algunes de les escenes de més clímax i l’esplèndida banda sonora de Nick Cave, ens transporten a un lloc on la justícia poètica s’imposa als més que cavernosos, malauradament encara ara, comportaments d’alguns humans.

 

  A les biblioteques trobaràs:

 

Yorgos Lanthimos: El sacrificio de un ciervo sagrado

Un sacrifici difícil

Al Festival de Sitges s’ha estrenat el primer cap de setmana el darrer títol del director grec (sembla que ja mig establert a Hollywood) Yorgos Lanthimos: El sacrificio de un ciervo sagrado. A qui ja conegui la seva anterior filmografia (Canino, 2009; Alps, 2011 i Langosta, 2015) , que no es perdi aquesta nova entrega; us hi delectareu encara més (i millor?). A qui encara no s’hagi estrenat en el visionat dels seus relats una mica absurds en aparença, però estranyament incòmodes i hipnòtics a la vegada, amb El sacrificio... fareu una bona i molt probablement inoblidable immersió al seu particular univers.

Efectivament, Lanthimos no deixa indiferent: les seves històries cruels, estranyes i aparentment impossibles sobre un món contemporani, però gairebé oníric, guanyen cada vegada més adeptes. No en va en El sacrificio... s’hi aprecien reminiscències de Hanecke, Kubrick o el mateix Lynch, que aviat és dit. En el títol que ens ocupa, una mena de deïtat totpoderosa transfigurada en un adolescent d’entrada cortès, quan entri a la vida d’ un brillant cirurgià (Colin Farrell) i la seva acomodada família, els posarà en un dilema ètic, moral i vital insuportable i de conseqüències irreversibles. Uns personatges impersonals, neutres i asèptics com la mateixa posada en escena, presoners d’una vida tan pulcra com mancada d’emoció, davant d’una disjuntiva salvatge i  gens misericordiosa: serà el pare de família capaç del sacrifici que se li exigeix?

Com ha dit la corresponsal de Fotogramas al Festival “no és una pel·lícula fàcil. Cap sacrifici ho és” Doncs això.

 

  A les biblioteques trobaràs:

 

Nou pel·lícules indispensables que han deixat petjada al llarg dels 50 anys del Festival. 

 

 
 


 
 


 
 


 
 


 
 


 
 


 
 


 
 


 
 


 
Data de creació: 25/10/2017 Data de modificació: 30/10/2017