La música i el cinema des de sempre han estat una parella molt ben avinguda. Durant els anys del cinema mut, la música en directe acompanyava les projeccions i això ajudava l’espectador a involucrar-se amb les emocions que es reflectien a través de la pantalla.

Amb el cinema sonor va aparèixer el cinema musical que ha estat un dels més populars a totes les cinematografies.

Durant els anys 30, a Espanya triomfava el cinema musical de Morena Clara amb Imperio Argentina, com a actriu favorita dels dos bàndols de la Guerra Civil.

Aquí la podem veure interpretant “Los piconeros”, a “Carmen, la de Triana”(1938), de Florián Rey, la pel·lícula més vista a Espanya en aquesta dècada:

 

El cinema musical espanyol ha estat un cinema bàsicament comercial al qual se li ha qüestionat la qualitat i, salvant algunes excepcions, ha girat al voltant de figures de la cançó que feien esporàdiques incursions al cinema aprofitant la seva fama com a cantants. Penso en els ídols de la música popular com ara Marisol i Joselito al capdavant i les folklòriques Juanita Reina, Lola Flores, Rocío Jurado i Paquita Rico.

I, pel que fa als cantants masculins, no podem oblidar a Manolo Escobar i a Antonio Molina.

Aquí podem veure a Escobar interpretant “Quieren cazarme” al film “Juicio de faldas”(1969), de José Luis Sáenz de Heredia.

   

Però la música pop no va aparèixer a Espanya fins que hi va haver un cert aperturisme del país amb l’arribada dels turistes durant el Règim de Franco. Així, seguint l’exemple del festival italià de San Remo, el 1959 es va organitzar el festival de Benidorm en el qual va cantar Monna Bell i va guanyar amb la cançó “El telegrama”.

   

Aquest fet va obrir les portes del moviment pop que es veuria promocionat a partir de 1962 per unes matinals de diumenge que tenien lloc al circ Price i en les quals hi van passar bandes de música pop com “Los Relámpagos”, “Micky y los Tony’s” i “Els Pekenikes”, dels quals van sortir noms com Juan Pardo, Junior i José Nieto, aquest últim destacant com a compositor de bandes sonores de cinema espanyol.

Los Relámpagos amb “La Santa Espina”(1967)

   

Micky Carreño va ser el vocalista de “Micky y los Tony’s” que juntament amb Antonio Corral (guitarra solista), Juan María Fuster (guitarra baja), Fernando Martín de Argenta (guitarra rítmica) i Enrique Modolell (percussió) van tenir la banda fins a finals dels anys 60.

“Micky y los Tony’s” amb  la cançó “Ya no estás” corresponent a la pel·lícula “Megatón ye yé” (1965), de Jesús Yagüe:

   

Al cinema, Micky va fer difererents aparicions però destacà amb la comèdia musical “Casi jugando”(1969), de Luis S. De Enciso, on la cantant Elsa Baeza buscava el seu pare a la Costa Brava.

També a Barcelona, el mateix 1962, es va instaurar un temple del pop al San Carlos Club, un lloc on actuaven grups com “Los Mustang”, “Los Sirex” i “Lone Star”.

“Los Sirex” interpretaven un rock’n roll més pur i amb lletres atrevides, amb les quals el públic no estava tan acostumat. El 1963 van gravar el seu primer disc amb Vergara i el seu èxit més inesperat va venir amb la cançó “La escoba”(1965), un tema que a ells no els hi agradava gaire però que van incloure en el seu quart LP.

   

La música pop entraria a la televisió amb l’explosiva Conchita Velasco amb els diferents episodis de “Historias de la televisión”(1965), el programa de José Luis Sáenz de Heredia, amb el tema “la chica ye-ye”, una espècie d’himne d’aquest corrent musical.

   

A mitjans dels anys 60, el fenomen pop arribaria a la seva màxima expressió amb infinitat de grups destacats que seguien la moda anglosaxona dels Beatles. Penso en grups com “Los Salvajes”, “Los Iberos”, “Los No”, “Los Pasos”, “Los Pic-Nics”(amb la seva dolça cantant Jeannette), “Los Jóvenes”, “Los Catinos” i “Los Cheyenes”, “Los Canarios” (amb Teddy Bautista), entre d’altres.

“Los Brincos”, considerats “Els Beatles espanyols” va ser el grup que més i millor va saber escenificar el pop dels anys 60 amb els èxits: “Flamenco”, “Un sorbito de champagne” i “Borracho”, a través d’un estil enganxós i divertit. La banda, formada el 1964, estava integrada per Juan Pardo, Manuel González i Júnior com a guitarristes, i Fernando Arbex a la bateria. Van participar a la pel·lícula “Más bonita que ninguna” (1965), de Luis César Amadori, amb Rocío Dúrcal disfressada d’home (posteriorment, esposa de Júnior).

   

Juan Pardo i Antonio Morales, més conegut com a Júnior, van formar-se com a duo el 1967 i les seves cançons suaus i melòdiques els van portar a interpretar la pel·lícula: “Juan y Júnior en un mundo diferente”(1970), de Pedro Olea.

El duo també va compondre la banda sonora de la pel·lícula “Solos los dos”(1968), de Luis Lucía, protagonitzada per Marisol i el torero Palomo Linares.

   

I, un cop separats, Juan Pardo va intervenir en “Días de viejo color”(1968), de Pedro Olea, el curtmetratge “La máquina que hace pop”(1968), de Joaquín Parejo Díaz, “A 45 revoluciones por minuto”(1969), de Pedro Lazaga i “Rostros”(1978) de Juan Ignacio Galván.

I, per la seva banda, Júnior va treballar al film “Bombas para la paz”(1959) d’Antonio Tomán, “Margarita se llama mi amor”(1961) de Ramón Fernández, “Pepa Doncel” (1969), de Luis Lucía, i unes quantes més, ja durant els anys 70.

 

Bruno Lomas, de nom real Emilio Baldoví Menéndez, membre dels grups “Los Milos” i “Los Top-Son” va destacar a Espanya amb l’àlbum gravat a París com a “Bruno et ses rockeros”, pel seu aspecte de rebel controlat i les seves marcades poses.

El 1966 va aconseguir guanyar el Festival del Mediterrani amb la cançó “Como ayer”, creada pel Duo Dinámico.

   

Al cinema, Lomas intervingué a “Codo con codo”(1967), de Víctor Auz., amb 2 cantants més, estrelles del moment: Micky i Massiel, amb els quals es va veure enredat en una història d’amors i de ganes de triomfar. I també sortia a “¡Chico, chica, boom!”(1969), de Juan Bosch, una història esbojarrada “ye-yé” amb guió i producció d’Ignacio F.Iquino, sobre dos taxistes que aconseguien triomfar al món de la cançó.

“El Dúo Dinámico” també van destacar en el món del pop espanyol a partir de 1959 amb una estètica molt característica: armilla vermella i camisa blanca. Format pels cantants Manuel de la Calva i Ramón Arcusa van cantar i compondre algunes de les cançons més conegudes de la història del pop espanyol com ara “Somos jóvenes”, “Perdóname” i “Quisiera ser”. Van participar en diferents pel·lícules com “Noches del universo”(1964), de Miguel Iglesias Bonns, en la qual també sortien “Los Sirex”, i “Búsqueme a esa chica”(1964), de Fernando Palacios, on apareixia una nena prodigi: Marisol.

Veiem-los interpretant “Lolita” a  “Noches del universo”(1964) de Miguel Iglesias Bonns:

   

Però van ser “Los Bravos”, nascuts el 1966, els que van triomfar de veritat en el món del pop espanyol aconseguint ésser el número 2 de les llistes d’èxits a Anglaterra amb el tema “Black is Black.

   

A partir d’aquí tot va anar rodat incloent les seves dues incursions al cinema amb “Los chicos con las chicas”(1967) de Javier Aguirre i “¡Dame un poco de amooor...!(1968) de José María Forqué.

   

Pel que fa a les dones, destaca Karina, que va aparèixer per primer cop a la TV amb el programa “Escala en Hi-Fi” i que atrapà ràpidament el llistó de la popularitat amb la seva victòria al festival de Mallorca amb la cançó “Me lo dijo Pérez”, escrita per Alberto Cortez. La seva filmografia és llarga: “El último sábado”(1966), de Pedro Balaña; “¿Quiere casarse conmigo?(1967), de Enrique Carreras; “La  chica de los anuncios” i “Los chicos del Preu” (1968), de Pedro Lazaga, entre alguns curtmetratges i anuncis de TV.

A la TV al programa “Escala en Hi-Fi” interpretant cançons diverses:

   

Un cop la va fitxar la discogràfica “Hispavox”, les seves cançons van ser tot un esdeveniment. Destaquen entre elles, “Las flechas del amor”, “En un mundo nuevo”, “El baúl de los recuerdos”, “Romeo y Julieta” i la versió espanyola de “Goldfinger”.

Al cinema, va destacar amb la pel·lícula “En un mundo nuevo”(1971) de Ramón Torrado i Fernado García de la Vega, amb el tema del mateix títol que portaria a la cantant a representar a Espanya al Festival de la Canción de Eurovisión (1971) i que no va guanyar quedant en segona posició per problemes tècnics de so amb el micròfon que va utilitzar durant la seva actuació.

Aquí la podem veure a la pel·lícula “En un mundo nuevo”(1971):

   

L’altra gran figura femenina destacada dels anys 60 va ser Massiel. Especialista en festivals de la cançó, després de participar al de Mallorca i al de l’Ebre, arribà a l’èxit guanyant per Espanya el Festival d’Eurovisió, el 1968, amb la cançó “La, la, la”, substituint a Joan Manuel Serrat.

   

Massiel, de nom real María de los Ángeles Santamaría Espinosa, va tenir diferents papers al cinema. Des de “Vestida de novia”(1966), de Ana Mariscal, fins a “Cantando a la vida”(1968), de Angelino Fons passant per la comèdia picant “La vida alegre”(1987), de Fernando Colomo.

Ella interpretant un paper “Cantando a la vida”(1968):

   

Amb l’arribada dels anys 70, es va anar acabant el fenomen del pop al cinema espanyol ja que van entrar nous moviments, com ara la cançó protesta (principalment centrada en la “Nova Cançó” catalana) i el rock progressiu que es feia a Sevilla. Després, amb la instauració de la democràcia, vindrien altres moviments exportats com el punk, o inspirats en el pop britànic com la “Movida madrileña”, per als quals el cinema no s’hi va mostrar especialment gaire interessat. Hi ha una excepció, però, el film “Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?” de Fernando Colomo (1978), el títol d’una cançó del grup Burning.

   

Finalment, voldria mencionar dues de les discogràfiques que es van encarregar de promocionar nombrosos artistes de l’època: “Belter” i “Hispavox” i alguns programes de ràdio com “El gran musical”, presentat per Tomàs Martín Blanco, “Vuelo 605” d’Ángel Álvarez i “Mundo joven”, conduït per José María Íñigo.