Amy, una noieta baixeta i insegura coneguda mundialment com a “Reina del soul", va néixer a Londres (1983) i va viure en un barri d’origen jueu, de classe mitjana. Ja de ben petita va aprendre a cantar a Frank Sinatra, a Ella Fitzgerald i a Dinah Washington perquè el seu pare era un fan del jazz.  I també va ser important la influència del seu germà, 4 anys més gran que ella, que li va descobrir a Thelonious Monk.

Als 10 anys, coincidint amb la separació dels seus pares, va formar el seu primer grup musical, les Sweet’n Sour. Cantava rap i estava completament centrada en la seva música, tant que aprovava exàmens sense pràcticament estudiar.

Potser la fama li va arribar massa aviat, amb tan sols 19 anys. La seva veu sonava més americana que anglesa i potser per això de seguida la fa fitxar la multinacional Universal-Island Records. 

Aquí la veiem interpretant “Stronger than me”(2003).

   

Era una artista de cap a peus perquè creava les seves pròpies cançons i les interpretava com si hagués begut de les fonts del jazz i dels grups de soul americans de noies negres. Però Amy no volia córrer tant. El pes que li suposava la fama no li agradava.

Així, el 2004, l’any de la publicació del seu segon disc “Back to black”, confessava: “mai hauria volgut ascendir tan ràpidament, i m’hagués agradat seguir cantant sempre en un grup de versions. La música és alguna cosa que portes dins teu i sobre la que ningú hauria de poder jutjar-te”.

Quan va conèixer en un pub de Londres el seu amant i despreś marit Blake Fielder-Civil la vida d’Amy encara es va accelerar molt més. Quan ell la va deixar, Amy es va veure abocada a la desesperació i només podia refugiar-se en les drogues. La seva addicció a l’alcohol i a la marihuana quedaven reflectides en moltes de les seves cançons. Un exemple és “Back to black”(2006):

   

Així, sota el braç, Amy sovint portava lletres de pèrdues, tristeses i desenganys. Comentava que allò més salvatge de les seves cançons l’afectava profundament. I també deia que la seva intenció era compondre sobre coses que li passaven de veritat. I en aquest sentit, volia i esperava que la gent s’identifiqués amb les seves addiccions. Al final de la cançó “Rehab” explica que no va a rehabilitació per deixar la beguda.

El 2008 va recollir 5 premis Grammy. Aquí la teniu en un dels seus concerts més memorables (2008):

   

Amy vestia i portava un look dels anys 60: el gran monyo aixecat amunt, els ulls pintats amb una ratlla molt gruixuda cap amunt, els vestits molt ajustats i sexis, els tatuatges i tots els piercings engrandien la seva imatge, de hipersixty, la que adoraven els seus fans i la feien única i irrepetible. El 23 de juliol de 2011, va morir, a Londres, a casa seva, per sobredosi de drogues, amb 27 anys. Aquesta xifra la uneix a d’altres músics que també van morir amb la mateixa edat i en situacions similars: Janis Joplin, Jimi Hendrix, Brian Jones, Jim Morrison i Kurt Kobain.