"Les Intouchables" (2011) és sens dubte una gran pel·lícula, a mig camí entre el drama i la comèdia, però també una cinta que destaca per la selecció musical i el pes que la música té en el guió.

Els directors (Éric Toledano i Olivier Nakache) utilitzen la música com a fons per a amplificar l’efecte de certes escenes, però també per caracteritzar els personatges principals, per contrastar els seus trets i la seva evolució al llarg de la història. Provenen de mons totalment oposats. Philippe és culte, formal, amb sensibilitat artística, mentre Driss és despreocupat, pocavergonya, però divertit alhora, un personatge que pensa que “una música que no es pot ballar no és música”. Aquest contrast és utilitzat al film com a element humorístic, partint de clixés simplificats que se’ls hi associen.

Inclou diverses escenes genials, imperdibles, inspirades pels gustos musicals dels protagonistes, com la de les referències a la prova de selecció, on debaten sobre els seus gustos musicals (Kool and the Gang vs Berlioz), l’escena al públic de l’òpera, l’escena de ball de l’aniversari o la del test on han d’encertar el títol i l’autor.

Durant el film conviuen peces musicals totalment diferents, des de la clàssica a la moderna. Originals de Ludovico Einaudi, noms imprescindibles de la clàssica (Vivaldi, Bach...), clàssics moderns (Earth, wind & fire, George Benson o Nina Simone...) i també altres noms no tan coneguts com Terry Callier. You goin’ to miss your candyman és un tema poc representatiu de la seva discografia, però amb aquesta base rítmica hipnòtica i la intensa interpretació solista de Callier i els seus empasta a la perfecció en el muntatge del film.

Més informació:

• Ludovico Einaudi a les Biblioteques
• Ludovico Einaudi a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial
• Ressenya a IMDB

Recomanat per Adrià Fernàndez. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.