Potser ja havíem comentat alguna vegada que és fàcil fer una pel·lícula d'intriga amb un final sorprenent. Si a l'espectador li furtem els detalls essencials de la trama per descobrir-los a l'últim moment, el que aconseguim és una gran sorpresa final, com no pot ser d'una altra manera. Aquí rau la diferència entre Agatha Christie i Hitchcock, per exemple: la primera és la reina del detall inesperat que permet al detectiu descobrir la veritat i que nosaltres, pobres lectors, no hem sabut mai; el segon és el rei de dir-nos de seguida qui és l'assassí, per tal que amb aquesta informació patim com mai precisament perquè sabem que ho és, i els protagonistes, no. D'aquest coneixement, Hitchcock l'anomenava "suspense".

Encara més, sostenia que si el director d'una pel·lícula policíaca (o de judicis en aquest cas) ho fiava tot al final sorpresiu, el que aconseguiria seria molta estona d'avorriment i només una explosió final. El repte seria, llavors, aconseguir mantenir l'atenció de l'espectador fins al final. Agatha Christie ho aconseguia fent avançar la trama a poc a poc, amb diàlegs ben lligats i amb el carisma dels seus detectius, especialment Hercule Poirot.

Quan Billy Wilder es va proposar fer un Hitchcock millor que Hitchcock (en paraules seves), adaptant una obra teatral d'Agatha Christie de la que gairebé no va variar ni una coma, segur que va pensar que necessitaria un protagonista carismàtic. Algú que portés el pes de la trama, a qui ajudar amb diàlegs enginyosos, mordaç però tendre, brillant i despistat... llavors els astres es van alinear, li va donar el paper a Charles Laughton, i va aconseguir la seva enèsima obra mestra.

I no els que els altres protagonistes no estiguin a l'alçada. Tyrone Power, que encarna un vividor sospitós d'assassinar una vella rica per heredar els seus diners, i la seva dona alemanya interpretada per Marlene Dietrich estan més que correctes. Però és que Laughton, l'advocat defensor del protagonista, que acaba de patir un infart i els metges li han dit que no es dediqui a defensar casos difícils, que ha de lluitar amb la seva infermera per la medicació (Elsa Lancaster, la seva dona a la vida real) amb una successió de diàlegs hilarants, que ha de demostrar que el seu client és innocent malgrat l'allau de proves en contra, està incommensurable.

Potser per això, i per la direcció impecable del mestre Wilder, la pel·lícula aguanta tant bé el pas del temps i s'ha convertit en un clàssic de visió obligada.

Laughton interrogant Dietrich:

Per a saber-ne més:

• Billy Wilder parla de Marlene Dietrich
• Testimoni de càrrec al Teatre del Raval
• La única pel·lícula dirigida per Charles Laughton: La noche del cazador

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents de St. Pere de Riudebitlles