Fàcilment reculem més de 20 anys i sembla que va ser ahir, fa tres hores, dos minuts, i sentim ara Tindersticks, aquella banda elegant que s'escolava entre els cassetts i CDs de tota la tralla heavy metal de Manowar o Slayer, i de tant en tant, soul i jazz per calmar la fera interior, pur somieig i fantasia bohèmia. Així érem, i som, eclèctics amants de la música amb totes les seves arestes i aparents contradiccions.

Mirem cara a cara al Curtains del 1997, tercer disc de la banda de Nottingham, disc maleït per tota la controvèrsia aixecada pels seguidors. És el millor treball de la formació anglesa o el pitjor? Les veus que s’escolten són ambivalents i gens reconciliadores. En aquest disc, als sons de pop independent -a la contra- amb ornaments orquestrals, amb unes tonalitats melancòliques i denses se li sumen melodies més optimistes i brillants. L’equilibri entre foscor i llum encaixen a la perfecció.

La veu del baríton, Stuart A. Staples sedueix com un dandi modern i recorda a les grans veus de crooners clàssics com Serge Gainsbourg, Lee Hazlewood, Scott Walker o Frank Sinatra.

En definitiva, Curtains ha d’existir a l’univers de la música, de la mà d’un grup que va donar l’esquena al brit pop de l’època i va optar per un romanticisme obscur i nocturn, amb simfonies íntimes i solatge a esperança.

Aquí us deixem una col·laboració amb Isabella Rossellini: