“El meridià de París” de Lluís Calvo és una proposta de viatge a partir de la línia imaginària de la que  parteix el món en dues meitats simètriques.  La funció del meridià és la calculada semicircumferència que uneix els pols. El meridià és, per tant, una convenció científica que delimita la geografia i parteix d’un punt de vista concret,  el meridià de París, oposat al meridià de Grenwich que és el que finalment s’acabarà imposant a partir de la mirada anglosaxona . Una línia que marca no tant sols un punt de vista geogràfic, de ciència aplicada, també representa una mirada etnocèntrica que s’aplica als mapes del món, marcant una meitat precisa a l’observació dels continents i els oceans.

A partir d’aquesta “perversió” Calvo fa un viatge històric  que passa per la Revolució Francesa i visita la guerra del Francès i la revisitació del mite del comte Arnau, del mite de Faust, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra. Els llocs mig abandonats, que menen a la mirada occitana dels càtars, dels heretges occitans els anomentats “enferinats” camins insòlits d’anada i els de tornada als passos fronterers dels “bons homes”, que després serán els exiliats de la guerra civil. El viatge és la manera que fa servir Calvo per assajar teories sobre aspectes històrics, religiosos i filosòfics que connecten amb el pensament ben actual de la postmodernitat consumista, mirada contrastada en un altre punt del circuït: la Roca Village. El fet de resseguir la línia imaginària del meridià francès llocs tan diferents entre ells com Dunquerque, Ocata o l’Illa de Sa Dragonera, permet a Calvo fer marrades sorprenents i recordar, amb estilet esmolat,  que tot centre és inexistent, fins i tot suggerir que l’Europa centrífuga, a la manera que se’ns presenta des de la versió franco-alemanya, o a les suggerides a partir del serpejar del Danubi en una nostàlgia “austro-hongaresa” entre la foganya de les diferents cultures a mans de Claudio Magris i molts eurocentristes encaparrats a fer valedors els eixos del poder per sobre dels eixos de la cultura i els ancestres de la “civitas” que va fer possible, per exemple, l’humanisme italià. 

Calvo denuncia amb acidesa i en certa manera, va creant un discurs paral•lel al de les convencions, que obliga a pensar sobre el valor de la cultura i ens obliga a replantejar els eixos en què basem la nostra tradició.
 

Més informació:

• Lluís Calvo a les Biblioteques
• Lluís Calvo a la Viquipèdia
• Entrevista: "Núvol"
• Ressenya "El Periódico"

Recomanat per Jordi Valls. Bib. Singuerlín. Santa Coloma de Gramenet.