Escrita entre els anys 1948-49, la història, de putxinel·lis i titelles, transcorre en dos espais diferenciats un de real al jardí de Sinera (Arenys), lloc on es fa la representació de la història de la reina Esther, i l'altre de fictici a Susa, centre de l'antiga Pèrsia. Un cec que fa el paper de romancer, fa d'enllaç entre les dues històries, s'anomena l'Altíssim i coneix els vilatans i en parla.

Gràcies a un tercer món que actua de palanca (el d'Espriu, amb el seu propi espai i temps) i a uns elements condicionants (la mort, la pròpia estructura de l'obra i el llenguatge) els dos móns acaben confluint i fusionant-se i esdevenen un nou espai i un nou temps, el del públic, diferent als anteriors i, alhora, difícilment ubicable. Un nou món que s'identifica amb la Catalunya de postguerra però que la transcendeix i esdevé atemporal i universal, representable a qualsevol indret o època i, per tant, interpretable sota diferents prismes.

L'obra de gran gran riquesa lèxica, preten, per una banda, deixar "testimoni d'una llengua moribunda" en una època d'esclafament nacional i, de l'altra, de lluitar (mitjançant la fina ironia) contra "un estúpid i golafre pop, amb majúscula imperial anomenat Censura".

Fou representada en públic per primera vegada al Palau de la Música el 13 de març de 1957, dirigida per Jordi Sarsanedas.