Aquest recull de cinquanta-quatre poemes que arrenca amb la imatge del brau envestint una pell estesa, descriu Sepharad i els pobles que hi viuen.

Espriu va voler deixar palesa la seva visió sobre la relació d'encaix entre Catalunya i Espanya. Ho va fer utilitzant la imatge de Sepharad com a espai comú i lliure de convivència pacífica i, d'aquesta manera, poder crear ponts de comunicació que no sempre van ser possibles. El poeta expressa un somni de futur en llibertat, de convivència i de pau per als pobles d'Espanya.

Per primera vegada queda en un segon terme la dimensió pròpiament lírica: només en l'últim terç de l'obra trobem referències concretes al seu món interior.

Els poemes són agrupables més o menys temàticament, i hi utilitza un recurs ja emprat en altres obres seves: unes mateixes paraules, imatges o conceptes es repeteixen als últims versos d'un poema i als primers del següent.

Amb aquesta obra l'escriptor es convertí en un símbol del desig d'una Catalunya democràtica.